FRANKENSTEIN

Víctor Frankenstein és un metge i científic que, traumatitzat pel sobtat traspàs de sa mare, s’obsessiona a vèncer la mort. En un fabulós laboratori, finançat per un marxant d’armes, situat en un lloc remot i inhòspit lluny de mirades alienes, aconsegueix donar vida a un ésser monstruós ajuntant trossos de cadàvers, ja veieu, la guerra dona els diners i la matèria prima, aprofitant l’energia d’un llamp. Convençut que la criatura que ha creat no és el que esperava, la rebutja. Començarà una persecució mútua a la recerca de la mort.

Mary Shelley va publicar a l’1 de gener de 1818 la seva novel·la, titulada, Frankenstein o el modern Prometeu, en clara referència a l’heroi mitològic que va manllevar el foc als Déus; Prometeu va desafiar el poder de les divinitats, la seva autoritat, a la recerca del progrés de la humanitat i va haver de patir les conseqüències, el dolor, per tota l’eternitat. En aquesta obra gòtica l’autora es qüestionava la moral de la ciència, el conflicte de l’home modern amb Déu i es preguntava si hi havia algun ésser més monstruós que el mateix home. L’obra es va gestar dos anys abans, en una tempestuosa nit d’estiu de 1816 en un palauet a prop del llac Ginebra, a Suïssa, com una juguesca proposada per Lord Byron.

• El llibre es va adaptar pel cinema per primer cop el 1910, una creació feta per una empresa propietat de T.A. Edison, un dels inventors del cinema, l’Edison Kinetogram, en un curtmetratge de 13 minuts.
• El 1931 James Whale va dirigir a l’imponent Boris Karloff a El doctor Frankenstein que ens va oferir la imatge més icònica del monstre, segur que si pensem en Frankenstein se’ns apareix a la ment aquella actuació seva; lògicament, donat el seu gran èxit, va tenir una seqüela el 1935, La Núvia de Frankenstein, amb el mateix director i actor.
• Un altre especialista en pel·lícules terrorífiques, l’anglès Terence Fisher, va dirigir el 1957 La Maledicció de Frankenstein, i seguidament va produir 4 seqüeles sobre el monstre entre 1958 i 1974; el director va continuar adaptant històries de monstres: Dràcula, la Mòmia i l’home llop, amb l’esperança que el públic aterrit li fes guanyar-se les garrofes.
• A la mateixa època, hi havia un altre director que se les guanyava fent riure a la gent dirigint pel·lícules esbojarrades, Mel Brooks, que el 1974 va dirigir la notable El Jove Frankenstein.
• Per acabar aquest recull citaré a Frankenstein de Mary Shelley dirigida el 1994 per Kenneth Branagh i amb Robert De Niro interpretant a la criatura. En total s’han estrenat al voltant de 70 pel·lícules sobre el tema.

Guillermo del Toro, el director de la cinta actual, ha viscut sempre capficat amb la novel·la de Mary Shelley; conta que amb tan sols 7 anys va veure per primer cop la pel·lícula de James Whale del 1931 i va quedar colpit per la criatura; no va poder llegir el llibre fins als 11 anys i la seva màgia el va captivar. De fet, tota la seva filmografia està farcida de monstres.

En el seu primer llargmetratge, del 1993, Cronos ja fantasiejava sobre la immortalitat, on un artefacte fet per un alquimista i amagat al llarg dels segles, et xuclava la sang amb un insecte ocult al seu interior, donant-te a canvi salut i vida eterna.

Al Espinazo del Diablo, del 2001, la cama ortopèdica que portava Marisa Paredes a la cinta, serà exactament reproduïda perquè la porti Víctor Frankenstein; sembla com si del Toro estigues treballant subconscientment per la seva futura obra.

El 2006 va estrenar una de les seves més aclamades pel·lícules, El Laberinto del Fauno, on sortia un monstre pàl·lid, que segons del Toro simbolitzava totes aquelles institucions perverses que roben la innocència als nens, ell citava específicament a l’Església, el feixisme i l’exercit, potser per això a algunes productores i distribuïdores espanyoles no els va fer massa gràcia.

Com a referent el director menciona a Crimson Peak, del 2014 on apareix una imponent i fabulosa casa encantada que està viva i fins i tot sagna, com a primera incursió en l’estètica que comparteix amb el laboratori de Frankenstein.

El director mexicà va estrenar el 2017 la per mi millor pel·lícula seva, La Forma de l´Aigua; novament una criatura fabulosa i poderosa empresonada i torturada pels homes que es converteixen en els autèntics monstres, un ésser enlairat, noble i caritatiu capaç d’enamorar-se i enamorar, que se’n sortirà ajudat pels humils enfront dels superbs poderosos.

Finalment, el 2021, amb Nightmare Alley, estrenada a casa nostra com “El Carreró de les Ànimes Perdudes”, un busca vides sense escrúpols acaba convertint-se en el monstre que habita la seva ànima. Amb tot això, especialment amb aquesta última pel·lícula que comentem avui, diu Guillermo del Toro que creu que ha filmat tot el que calia de monstres i que per la pròxima cinta haurà de buscar una altra temàtica.

Engega la cinta amb un pròleg espectacular, la càmera avança en un tràveling per una superfície gelada batuda pel vent glaçat fins a arribar a un majestuós veler de tres pals atrapat pel gel a prop del pol nord; fins allà ha arribat en Víctor perseguint a la criatura; els tripulants el troben malferit i el porten fins a l’imponent vaixell presoner del glaç, amb el monstre, una sinistra ombra negre, darrere seu…; a la cabina del capità començarà a explicar la seva història. Aquesta primera seqüència quedarà inacabada, haurem d’esperar a l’epíleg per saber com acabarà tot. Un bon exemple de com es filma una pel·lícula d’aventures.

Víctor començarà explicant la seva infantesa, en ella dues figures rellevants:

Aquesta part de la pel·lícula té la grandesa de les grans obres d’època, imponents i freds salons on els mobles ocupen una mínima part de la superfície, on les persones, sobretot els nens, empetiteixen, on la llum del sol de tarda que entra pels amplis finestrals filtrant-se per les gruixudes cortines no te la força del foc i la groguenca i càlida llum de les espelmes ens mostra tot com difuminat. En un moment cabdal Víctor farà un pacte amb el seu àngel de la guarda, una figura barroca de mida humana que presideix la seva cambra del palauet, el seu únic confident en perdre a la mare; ell esdevindrà cirurgià, serà millor que el seu pare i aconseguirà vèncer a la mort.

Retrobarem a un Víctor, embogit i superb, desafiant als més eminents membres de la facultat de medicina a l’aula magna amb un espectacle que sembla de fira. La demostració li servirà per cridar l’atenció d’un mecenes que finançarà el seu projecte. El Frankenstein de Guillermo del Toro és més estrella del rock que no pas científic, forassenyat, movent-se com si balles, esbojarrat, més alquimista que home de ciència.

Serà rellevant quan conegui a Elisabet, promesa del seu germà i neboda del seu benfactor; ens la presenten per primer cop amb un vaporós vestit verd i un tocat de plomes del mateix color que li envolten el rostre en tant que observa una calavera que té a la mà, és la puresa, la curiositat i la llibertat tot en una. La seva bellesa, bondat i intel·ligència enamoraran a Víctor, que sent per aquesta dona la devoció que tenia per la mare; res estrany, ja que l’actriu que encarna a les dues és la mateixa. Quan Víctor li parla apassionadament de les seves idees es malfiarà i li dirà que alguns ideals nobles com honor, pàtria o valor, porten a homes a la guerra per defensar-los i moren cridant de dolor, enfonsats en el fang, ofegats per la seva pròpia sang, en tant que els que han decidit engegar les hostilitats dormen tranquils i calents a casa seva embolcallats amb llençols nets i blancs; certament ha posat el dit a la nafra. Víctor pensa que poden ser ànimes bessones, però Elisabet sent amor i fraternitat en tant que ell sols vol demostrar que té raó sense importar el com ho fa. Al film de del Toro, Elisabet és una estudiosa dels insectes; és una picada d’ullet al llibre de Mary Shelley, on Víctor descriu la jove com “juganera com un insecte”.

Les escenes del gegantí laboratori, presidit per un monumental cap de medusa gravat en la pedra i un immens finestral esfèric, transiten del gòtic refinat a l’horror més Gore, mostrant-nos les muntanyes de cadàvers apilades en un racó. Allà farà reviure al monstre sorgit d’anar apedaçant membres mutilats; una criatura que neix sense mare i amb un pare, en Víctor Frankenstein, que el rebutja en veure’l imperfecte, i que fins i tot el voldrà destruir. Diuen que els nens maltractats quan creixen sovint són maltractador, això fa Víctor. Sols Elisabet sentirà compassió per la grotesca criatura, docs no ha fet mal a ningú i com a dona compren el que es ser tractada com un ésser inferior.

El monstre podrà fugir, absolutament ignorant, totalment innocent, i s’amagarà en el graner d’una casa on, escoltant i mirant, aprendrà el mínim necessari per moure’s pel món; també coneixerà l’amistat i l’estima d’un pobre vell cec que sols pot veure la seva ànima innocent. Aquest capítol ens farà pensar en els típics contes d’hivern, una casa miserable, el fred de l’hivern i els llops com a depredadors escollits; descobrirà que homes i llops no coneixen l’amor i l’amistat, sols la violència. Llavors, la seva obsessió serà retrobar-se amb el seu creador, ja que té una demanda per fer-li, necessita un igual que el tregui de la soledat. I novament rebutjat haurà de tornar a fugir, perseguit per Víctor, fins als confins del món i es trobaran amb el veler presoner dels gels. Allà podran explicar cadascun la seva versió de la història. Pare i fill cara a cara, Víctor Frankenstein comprendrà el que sent la seva creació, que no és més que el que ell va sentir amb el seu progenitor i se’n fa càrrec del mal que ha fet. Tornem al principi de la pel·lícula i veiem que no hi ha millor narració que aquella que torna a l’origen, perquè en ell hi ha l’arrel de tot plegat. El director ha canviat el significat de la història, pare i fill es perdonen mútuament, el Dr. Frankenstein podrà descansar en pau, més no la criatura que ha esdevingut immortal, no hi ha remei pel seu dolor infinit, no té eutanàsia possible, malgrat que ho prova. Abans de marxar dona un cop de mà als mariners i el capità, després d’escoltar la història, veu que amb la seva vanitat i orgull pot portar a la mort a tota la tripulació. La criatura, a la que ja no veiem monstruosa, camina cap al sol.

Sense cap dubte Guillermo del Toro ha aconseguit fer la versió definitiva de l’obra de Mary Shelley; alguns diran que ha posat el pes més en la força de les imatges que en els diàlegs, però és cinema, no literatura, són dues arts diferents. De visió imprescindible.

USA 2025 (2 hores, 29 minuts)
Direcció: Guillermo del Toro
Guió: Guillermo del Toro (llibre de Mary Shelley)
Actors: Oscar Isaac, Jacob Elordi, Mia Goth, Christoph Waltz, Felix Kammerer, Lars Mikkelsen, Charles Dance,…