Teddy i Don són dos cosins que es dediquen a l’apicultura amb unes quantes bresques que tenen a prop de la seva casa aïllada lluny de tot, cada cop hi treuen menys mel per culpa dels pesticides i la contaminació. Teddy treballa empaquetant i posant etiquetes en una indústria farmacèutica de la qual és presidenta la carismàtica i mediàtica Michelle. Convençuts que la dona pertany aun grup alienígena que vol destruir la terra, la segresten per pactar una pau amb els Andromedians. El títol de la cinta fa referència al mite grec segons el qual de les vaques mortes sorgien abelles, símbol que de la mort neix la vida, alhora constitueix una crítica suau a les conspiracions paranoiques que es generen a les xarxes socials.
El director grec Yorgos Lanthimos és un dels més transgressors del cinema actual; es va donar a conèixer internacionalment amb Canino, del 2009, guanyadora a Canes del premi “Una Certa Mirada”, on un pare tenia als seus fills tancats sense contactes amb l’exterior vivint en un món imaginat per ell. El 2015 amb la distopia Llagosta es va endur, també a Canes, el gran premi del jurat. El 2017 dirigia “El sacrifici d’un cérvol sagrat” una terrible faula inspirada en la mitologia grega. Un any més tard, el 2018, amb La Favorita, una recreació històrica lliure, es va endur innombrables premis. Pobres Criatures del 2023, novament va ser un èxit de crítica, públic i festivals amb una lliure variació feminista de Frankenstein. Finalment, el 2024 va estrenar, Kinds of Kindness.
La pel·lícula Bugonia és, de fet, una nova versió d’una pel·lícula coreana del 2003, Salvar el planeta Terra, escrita i dirigida per Jang Joon-hwan, que feia un frenètic recorregut per la majoria dels gèneres cinematogràfics passant de l’ecologia, a la comèdia, a la denúncia, al thriller, a l’horror i acabant amb la ciència-ficció. El film va guanyar alguns premis al seu país i va passar per festivals menors sense massa èxit. Sorprèn que un director tan agosarat i original com Lanthimos hagi optat per aquest camí que suggereix motius principalment econòmics. L’adaptació està feta en entorns i gustos occidentals, fugint de posades en escena i vestuaris tan histriònics com a l’original i adaptant-la a plantejaments més actuals.
Abans es creia que la manca d’informació i transparència impedien que la veritat sortís a la llum; es reconeixia que la informació era poder i que els poderosos, els vencedors, la manipulaven a favor seu. Ara hem comprovat que la sobresaturació de notícies produeix el mateix efecte; cercar l’agulla de la veritat entre un paller de falsedats i d’especulacions incertes esdevé tant o més difícil. Aferrar-se a una mentida salvadora en un mar de veritats oficials que ens ofeguen, creure que tots els nostres mals són per culpa d’un assenyalat a les xarxes, pot resultar més alliberador que admetre que vivim en un món extremadament complex o que el culpable apareix quan ens mirem al mirall. Els poderosos, que volen governar el món en profit propi, se senten constrets per les regles que, en general, han estat establertes en països democràtics per defensar els més febles i voldrien suprimir-les, fent creure als seus beneficiaris que són injustes. Si aconsegueixen que la gent pensi que la veritat no existeix, i que no hi ha diferència entre el bé i el mal, podran imposar la seva veritat i el seu bé com universals, i ningú els ho impedirà. La veritat objectiva i les certeses científiques quedaran diluïdes en un mar de notícies falses i llavors ells seran lliures d’actuar. A Rússia és delicte oposar-se a la versió oficial, els ucraïnesos són presentats com nazis perillosos, els homosexuals com delinqüents i Putin com un gran estadista i estrateg. Als Estats Units no cal defensar la versió de Donald Trump, encara que no cal dir-ho el Sr. fa tot el possible, fins i tot recorrent a mètodes mafiosos, les xarxes ja ho fan per ell. Així, tenim el personal abocat a tota classe de teories conspiratives com que els immigrants es mengen les mascotes, que la Terra és plana, que els europeus roben als americans, o que les vacunes són dolentes.
En aquesta tessitura, segons les enquestes, un 37% dels americans creuen que els extraterrestres viuen entre nosaltres i que són més intel·ligents que els humans; d’aquests, un 39% pensen que possiblement el seu cap a la feina sigui un d’ells. No és d’estranyar, per tant, que votin Trump, atès que amb les seves capacitats cognitives segur que no ve de fora. Això és exactament el que els hi passa als protagonistes de la pel·lícula, ja que Teddy treballa al nivell més baix de l’empresa que dirigeix Michelle.
Els personatges estant ben caracteritzats i construïts, malgrat que són arquetípics i una mica superficials:
- Michelle és l’executiva perfecta, una persona que ho enfoca tot a representar el seu paper d’empresària i que no té vida privada.
- Teddy és una persona alienada que viu en una realitat paral·lela, trastocat pels problemes de salut de la seva mare, per la degradació del planeta i per la disminució de la producció de mel de les abelles. Creu que la solució dels seus problemes i frustracions es troba en un altre planeta.
- Don pateix greus problemes cognitius i fa tot el que li diu el seu cosí Teddy, sovint a contracor, ja que no entén absolutament res.
- Finalment, hi ha el policia local, un noi grassonet i amb poques llums que té alguna cosa a fer-se perdonar per part de la família d’en Teddy.
Amb aquests personatges peculiars i el guió centrat en el segrest de l’executiva, i en l’objectiu de Teddy d’aconseguir una entrevista amb el governant d’Andròmeda i, per part de Michelle, de demostrar que és una persona normal i no una alienígena, es construeix la història. De fet, estem cansats de veure a les notícies i a les pel·lícules gent que aparenta portar una vida normal i que, tanmateix, ha comès barbaritats, assassinats o segrestos, descoberts sovint per petits detalls. En països com els Estats Units hi ha molta gent que viu en cases aïllades, molts amb problemes mentals i encara més que viuen en la més absoluta precarietat. Mentalment, hem normalitzat que els marges de la societat són amplis. Amb tot, l’inversemblant plantejament se sosté gràcies al meravellós treball d’interpretació dels seus protagonistes principals, Emma Stone i Jesse Plemons que aconsegueixen fer creïble el que és increïble.
El film avança amb una velada crítica a les xarxes socials i a la societat americana, mentre que l’acció va demostrant que els més llestos i preparats gairebé sempre aconsegueixen els seus objectius. Tot apunta que el segrest tindrà un final feliç i que Michelle aconseguirà alliberar-se dels seus captors, però un inversemblant gir del guió condueix cap a la ciència-ficció i ens deixarà amb un pam de nas. L’epíleg és un muntatge estèticament rellevant, un recorregut per la diversitat del món, un vehicle addicional de lluïment per al director.
Si teniu la ment oberta i accepteu qualsevol classe d’humor, encara que sigui absurd i una mica cruel, gaudireu d’aquesta pel·lícula que no va més enllà de ser un entreteniment i la més superficial del director.
Irlanda 2025 (1 hora, 58 minuts)
Direcció: Yorgos Lanthimos
Guió: Will Tracy, Jang Joon-hwan
Actors: Emma Stone, Jesse Plemons, Aidan Delvis, Stavros Halkias, Alicia Silverstone,…