En morir la mare, dues germanes, Nora i Agnes, es retroben, una mica a contracor, davant d’un pare absent i distant, Gustav Borg, un reconegut director de cinema que, sobtadament i sense cap avís previ, ofereix a Nora, actriu de teatre, un paper en la pel·lícula que vol rodar que assegura haver escrit per ella. Empipada tant per l’absència com per les formes, rebutja la proposta. Més endavant, davant la negativa de la filla, en una retrospectiva de la seva obra a Canes, el pare ofereix el paper a Rachel, una jove actriu nord-americana que l’admira. El film gira entorn de les relacions entre els quatre personatges, als que s’afegeix, gairebé com un protagonista més, la vella casa familiar on van créixer les dues noies.
Joachim Trier va sorprendre positivament crítica i públic amb el seu primer llargmetratge del 2006, Reprise, que reflexionava sobre l’èxit, l’amistat i la pressió que la societat, els amics i nosaltres mateixos, ens posem a sobre. El 2011 va estrenar Oslo, 31 d’agost, una obra d’una bellesa tant enlluernadora com terrible que seguia les 24 hores a la ciutat d’un noi en procés de desintoxicació i la dificultat de tornar-te a pujar al carro de la vida que tots anomenem normal. Segons públic i crítica va ensopegar amb L’amor és més fort que les bombes (2015), per ressorgir el 2017 amb una fantasia terrorífica, Thelma. Finalment, el 2021 va dirigir a Renate Reinsve, la mateixa protagonista de “Valor Sentimental” en l’obra segurament més encertada de la seva filmografia fins ara: La pitjor persona del món on retratava a una noia sempre insatisfeta encara que sempre positiva.
La pel·lícula engega amb una descripció de la casa familiar, a partir d’una redacció que Nora havia escrit uns anys enrere per a l’escola i de la qual encara se sent molt orgullosa. El text presenta la casa com si fos una persona, amb sentiments, manies i preferències. Aquesta mirada té molt sentit, ja que els objectes que ens envolten i conviuen amb nosaltres ens transmeten una emoció històrica que ens parla, sempre que vulguem o estiguem preparats per escoltar-la. Paral·lelament a la narració es mostra pausadament la casa i les seves estances en diferents moments: buida i silenciosa, amb joguines escampades per terra, o tot al seu lloc, ordenada amb solemnitat, amb les dues germanes escoltant a través de les ventilacions de calefacció com els pares discuteixen, en estius i hiverns, sota el sol o la pluja, fins al moment en què el pare marxa de casa com fugint de la pesta, sense ni acomiadar-se. Les imatges apareixen tal com si fos la memòria qui les escollis, tal com ragen, deixant-les fluir una mica a l’atzar, o tal com apareixensense mes diversos moments, teixint un sorprenent tapís de la seva història. Només amb això, la narració ja t’ha atrapat.
La pel·lícula reproduirà una mica el mateix que aquest preàmbul, ja que ens mostrarà diverses escenes, separades per una pantalla en negre, sense un ritme cronològic concret, deixant sovint llargues el·lipsis, que poden ser d’hores o d’anys fins i tot.
A una de les primeres veiem les dificultats que té Nora per sortir a l’escenari quan té l’estrena d’una obra de teatre; el terror escènic és tan gran que primer es nega a sortir del camerino i seguidament el seu cos vol fugir com sigui del teatre, l’angoixa i l’ofec no la deixen respirar fins al punt de tractar d’estripar-se la roba. És un bloqueig absolut a encarar situacions incòmodes, perquè li passa el mateix amb la figura del seu pare i davant d’ell perd els estreps i és incapaç de fer una valoració objectiva, encara té al cap al pare que va abandonar la llar, deixant a sa mare sola amb ella i sa germana. Per això, quan ell li presenta un guió escrit perquè ella l’interpreti, es nega ni tan sols a llegir-lo. Tens molta ràbia i odi acumulats, li diu el pare.
Pantalla en negre, apareixen un nen i una nena corrent pels camps fugint de la Gestapo, la nena aconseguirà pujar a un tren que passa, al nen, que s’entrebanca amb una tanca, el capturaran els nazis. La nena de la cinta era Agnès, la seva filla petita en la seva única interpretació. És una pel·lícula que es projecta a Canes on es fa una retrospectiva de l’obra de Gustav Borg; entre el públic hi ha una actriu que l’admira i el vol conèixer. Després de la projecció aniran plegats a beure xampany a la platja i parlar de cinema. En aquesta escena ens sentim traslladats a tantes i tantes pel·lícules clàssiques, són imatges atemporals que podrien ser de principis del segle vint o de 1960, gaudim de la gran bellesa de la natura, tant del capvespre com del naixement de la llum, que el setè art tant bé ha retratat. Entre el mar, les bombolles daurades i la nit serena, Gustav oferirà el paper que havia escrit per Nora a Rachel Kemp, la jove actriu americana. Els seductors ho són perquè es donen en excés i perquè acostumen a regalar la mateixa lluna a més d’una persona. En un impuls que no pot contenir, oferirà al fill d’Agnès, de vuit anys, un petit paper.
Audicions i més audicions, Gustav Borg és un perfeccionista i vol aconseguir que el to i la intenció de cada paraula coincideixin amb el que ell té al cap, amb els seus records. Rachel hi posarà tots els sentits, però l’essència que vol el creador no s’aconsegueix ni tenyint-se els cabells ni modulant el to de veu: ser la seva filla és un intangible no reproduïble. Rachel en serà conscient i, com a artista que és, no acceptarà convertir-se en una còpia de la filla i renunciarà al paper en un acte de generositat i professionalitat. Borg es trobarà que no ha pogut recuperar la filla ni tampoc reproduir-la en la seva pel·lícula, és la caiguda al buit, el seu cos ja no aguanta més.
La majestuosa casa familiar serà venuda; les filles no la poden mantenir ni tampoc hi viuen i el pare, que la volia per la seva pel·lícula, necessita els diners per als seus projectes. Caldrà buidar-la, però, és tan plena de records i d’objectes que han conviscut amb la família que és necessari salvar el que queda del naufragi. Nora diu que ella no vol res, que ja té sa casa i la seva vida i Agnes es fixa en un preciós gerro de vidre de tots vermellosos, que finalment s’emportarà la germana en un impuls poséssiu.
Contindrà aquell estrany gerro l’esperit de la casa? N’hi haurà prou amb mirar-lo per sentir tota la relació d’amor i sentit de protecció que van tenir amb la que va ser la seva llar?
En totes aquestes escenes intimistes hi retrobem la recerca del cinema d’Ingmar Bergman per part del director. Les dues germanes cara a cara, abraçant-se estirades al llit, parlant assegudes a taula.
Gustav Borg, ingressat a l’hospital, portarà a les filles al seu costat ja que l’amor i la caritat poden més que la ràbia. Les germanes comparteixen més temps plegades i acaben llegint el guió que no havien volgut ni veure: Nora s’hi veurà reflectida amb tots aquells sentiments contradictoris que la desborden.
Queda l’epíleg, on veiem com uns operaris reformen la casa, després un recorregut per la casa que ha quedat com nova, ara pintada de blanc, moderna i funcional, decorada amb sobrietat absoluta, aquest cop no hi ha cap descripció i podria semblar que la cinta acaba com ha començat, amb un sentiment que les cases, com les persones es transformen. Però no, de cop tornem a veure la casa antiga, Nora acomiadant a un nen;
que és això? un miratge?
Doncs no, el que ens mostren és un decorat de com era la casa perquè estan rodant la pel·lícula de Gustav, Nora hi fa d’actriu, el fill d’Agnès hi fa d’actor i tots tornen a estar junts i feliços. Un Happy End clàssic de Hollywood després d’un per mi excessivament llarg el·lipsi, un Déus Ex-Machina una mica forçat, que malgrat tot no espatlla la magnífica pel·lícula.
Com a contrapunt crític enmig de tanta perfecció fílmica, cal assenyalar que se’ns pressenti a un pare distant, brillant i triomfador, per més que amb el nou guió mostri una ànima més familiar. En canvi, les tres noies es veuen més insegures, més vulnerables, Agnès sense gaire ambició i condescendent, Nora inestable emocionalment i incapaç de controlar els seus sentiments, una mica la clàssica “histèrica” que la societat masclista ens imposa i Rachel, tan entregada al seu ídol, és capaç de sacrificar-se. Potser un to massa heteropatriarcal.
Malgrat tot, és una gran pel·lícula, perquè sap reflectir les ombres i llums de les famílies i ofereix el final que el públic vol.
Noruega 2025 (2 hores, 15 minuts)
Director: Joachim Trier
Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt
Actors: Renate Reinsve, Stellan Skarsgard, Inga Ibsdotter Lilleaas, Elle Fanning, Lena Endre, Cory Michael Smith, Anders Danielsen Lie, …