Ann Lee era, des de ben petita, una nena molt especial. Tranquil·la i silenciosa, ocupava la ment i l’esperit en assumptes religiosos; sovint tenia visions divines i la vida mundana no li cridava gens l’atenció, tot i que es preocupava de fer la feina ben feta. “Un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc”, repetia al seu germà petit William. Som al Manchester de mitjan segle XVIII, cap als anys 1750, en plena transformació social i religiosa. Aquest és el testimoni que ens dona Mary, que fa de narradora de la història, perquè Ann no sabia ni llegir ni escriure. Malgrat tot, va ser capaç de crear i liderar un grup religiós i fer-lo créixer a Amèrica, la terra de la llibertat i les oportunitats.
Per entendre el perquè de tot plegat cal començar parlant tant de la directora, Mona Fastvold, com dels guionistes: ella mateixa i el seu marit Brady Corbet. Vaig descobrir la Mona amb el seu segon llargmetratge, El món que ve , del 2020, un western romàntic i feminista sense pistoles basat en una novel·la de Jim Sheppard; em van seduir pels seus contrastos entre el fred i la calidesa, entre la duresa i la dolçor; gairebé un manifest i un desig de l’arribada d’un altre món més humà. Va ser precisament durant el rodatge d’aquella cinta que a Mona Fastvold li van arribar uns arxius amb cançons de culte Shaker, ja que les localitzacions dels escenaris eren ben a prop de Watervliet, prop d’Albany (Nova York) on Ann Lee i els seus seguidors s’havien establert el 1774, en el que seria el primer nucli del moviment Shaker a Amèrica.
El 2024, Brady Corbet va estrenar The Brutalist, una de les millors pel·lícules de l’any, per la qual la parella havia escrit conjuntament el guió i que narrava en forma de falsa biografia l’altra cara del somni americà, on novament una dona mostrava la seva resiliència. Amb El testament d’Ann Lee tornen a presentar-nos una dona decidida i valenta.
Mona Fastvold va voler investigar més sobre les cançons i va arribar a la figura d’Ann Lee i la seva comunitat. Va quedar commoguda, malgrat no ser religiosa, per la determinació de la noia, les seves creences instintives i transcendents, el seu anhel de justícia i igualtat i la seva fe absoluta en allò que creia. També va veure la seva força per liderar una nova església radical, malgrat mantenir una fraternitat bondadosa sense diferències de gènere.
Llavors, tenint en compte que ella no va deixar res escrit, que tot el que se sap prové de fets explicats centenars de vegades de boca a orella, de llegendes, rumors i conjectures no demostrades, ella i en Brady Corbet van decidir explicar la vida d’Ann Lee tal com ella transmetia, sense disseccionar els fets ni preguntar-se què podia ser cert i què no. Un plantejament radical i gairebé evangèlic. Per tant, tornem a tenir com a The Brutalist, una biografia que es mou entre una possible realitat i la ficció. Atès que el primer que havia arribat a les seves mans eren cançons, van decidir desenvolupar la narració en forma de musical.
El resultat de tot això és una recreació històrica i etnogràfica de l’època, primer a Manchester, en una societat molt empobrida i preindustrial, on la religió experimenta un fort impuls amb els quàquers i els metodistes, corrents més comunitaris dins del protestantisme; una reconstrucció gairebé sociològica de les pràctiques religioses i una anàlisi antropològica.
En aquells temps la religió era l’eix vertebrador de la societat, segurament la facilitat amb què les persones podien emmalaltir i morir, les pandèmies provocades per la insalubritat i la mala alimentació, feien que la vida del més enllà es contemplés com una bona sortida a tot plegat.
Seguint les revelacions d’Ann Lee, a qui anomenaven “Mare”, la teologia dels Shakers partia del dualisme de la divinitat. Déu tenia una dimensió tant masculina com femenina; aquesta interpretació es fonamentava en un passatge bíblic del llibre del Gènesi:
“I Déu creà l’home a la seva imatge: a imatge de Déu el creà: mascle i femella els va crear”.
A partir d’aquest versicle defensaven la doble natura de Déu, masculina i femenina. També creien que la Mare Ann, la seva fundadora, era la manifestació femenina de Crist. Per això la denominació oficial dels Shakers era: “Societat Unida de Creients en la Segona Aparició de Crist”.
En aquells temps les persones es reunien per resar, ja fos a les grans esglésies, on la cerimònia i la litúrgia deixaven al marge a la gent del carrer, com en trobades d’amics, familiars o veïns, que eren més participatives i properes. Posant un símil amb el món actual, on la gent està sobretot preocupada per la salut, l’esport i la lluita contra l’envelliment, ja que els avenços en medicina ens donen en general llargues vides; ara ens reunim per fer esport, sigui a gimnasos o pistes esportives. Amics, familiars, companys de feina o fins i tot desconeguts accedim a aquests temples del benestar. Pilates, spinning, running, pàdel, ioga o meditació són activitats que fem en grup guiat, ara mateix, pels consells de metges i entrenadors. Alliberem endorfines, suem, ens trèiem l’estrès i la tensió del dia a dia i llavors la nostra vida és més plena i relaxada: cos i ment s’equilibren.
No és gens forassenyat pensar que els Shakers feien el mateix que nosaltres actualment: cantaven, ballaven, es movien, suaven i de forma comunitària, tal com nosaltres ara mateix, alliberaven tensions i trobaven un estat de pau interior. En el seu cas encara ho feien millor que nosaltres perquè seguien al Totpoderós. Nosaltres tractem de tenir una vida més saludable i llarga, cerquem la impossible utopia de la immortalitat; ells anaven més lluny i perseguien la vida eterna.
A més, fomentaven el treball ben fet, ja que cercar la perfecció els acostava a Déu. També se sap que, si fas qualsevol cosa amb amor i de la millor manera possible, és més fàcil sentir-te satisfet amb el que fas. Era un acte de generositat comunitària, d’amor al pròxim i una lloança cap a Déu. Avui, en canvi, ens hem convertit en empresaris de nosaltres mateixos, convençuts que podem assolir l’èxit monetari i social sols amb la nostra voluntat i treball; un individualisme extrem que fa que mai en tinguem prou, una mena de mite de Sísif que ens desgasta i destrueix. A la seva societat, en canvi, tot era comunitari.
Aquesta excel·lència en el treball els va convertir en grans ebenistes, els seus mobles estaven fets per durar tota una vida i més: portes, finestres, taules, llits, armaris i sobretot cadires tenien un disseny funcional molt ben estudiat, sense floritures ni adorns superflus, però pràctics i còmodes. El mateix passava amb la seva arquitectura, lineal i pràctica.
No eren simplement pacifistes, sinó que el seu rebuig a la guerra es va reconèixer formalment com a objectors de consciència als Estats Units, és a dir, com a persones que es negaven a realitzar servei militar per motius de consciència o fe religiosa.
Homes i dones eren iguals, compartint responsabilitats religioses, laborals i de direcció, sovint de manera conjunta. Podien predicar i prendre decisions al mateix nivell. Aquesta organització radical trencava amb l’heteropatriarcat dominant i la igualtat de gènere impregnava tota la vida comunitària, des del treball fins a l’espiritualitat i la presa de decisions.
Hi havia una regla que els ha fet anar desapareixent a poc a poc: el vot de castedat, ja que estava prohibit mantenir relacions sexuals. Al film, ens mostren com els traumes d’Ann Lee, tant de nena com de casada, van fer que considerés la sexualitat com l’origen de tots els pecats. No poder créixer dins de la comunitat ni educar els fills en la seva fe els va portar a haver de dedicar tot el temps al proselitisme per mantenir el grup. Van arribar a ser més de 6.000; actualment hi ha declarats 3 membres actius.
Tot això ho va aconseguir una dona analfabeta. Certament creure és un avantatge evolutiu.
Segurament pensareu que la pel·lícula només ens mostra la part positiva i és cert: la història ens l’explica la seguidora més devota d’Ann Lee: Mary.
La pel·lícula és una recreació històrica excel·lent; veient els plans, podem imaginar mentalment els quadres d’època que tan sovint hem vist als museus. El film és tot ell una recerca de la bellesa plàstica. Cinematogràficament hi ha seqüències de gran bellesa i la coreografia de la part musical està molt ben treballada.
Quin és el costat negatiu? Doncs que li falta ànima. Els protagonistes cerquen un intangible en què creuen, però que nosaltres ni veiem ni sentim. Només des de la ment i l’intel·lecte podem comprendre aquesta bellíssima obra i, mancada d’esperit, no ens permet enlairar-nos i sentir l’art i la poesia. Si no hi vas amb ànim museístic i sociològic probablement la pel·lícula no t’agradarà.
Regne Unit 2025 (2 hores, 16 minuts)
Direcció: Mona Fastvold
Guió: Mona Fastvold, Brady Corbet
Actors: Amanda Seyfried, Thomasin McKenzie, Lewis Pulman, Stancy Martin, Tim Blake Nelson…