Som a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, Nanning, un noi de 12 anys viu amb la seva mare, els seus germans i la seva tieta en la casa pairal familiar a l’illa d’Amrum, on han arribat fugint dels bombardejos aliats a les grans ciutats. Allà ell i el seu amic Hermann, que hi viu tot l’any,ajudaran a les feines del camp. Quan sa mare dona a llum un nou nen i, decaiguda després de la rendició d’Alemanya, no té esma de menjar res, Nanning viurà mil aventures per aconseguiraquell menjar que li vingui de gust.
El director de la pel·lícula, Fatih Akin, va guanyar el Festival de Berlín i el premi a millor llargmetratge de l’any del cinema europeu el 2004 amb Contra la paret, sense cap dubte amb ella es va donar a conèixer internacionalment; era un relat explosiu, fosc i desesperançat sobre dos perdedors. El 2007 va escriure i dirigir A l’altre costat que va guanyar el premi al millor guió tant al festival de Cannes com als premis al cinema europeu; novament personatges marginats al centre de la història. El 2017, amb Dins l’Ombra, es va emportar el premi a millor film de parla no anglesa als Globus d’Or; una història de dolor, terror, pèrdua i venjança que denunciava els terroristes d’extrema dreta alemanys; en aquesta pel·lícula el guió el van escriure a mitges amb Hark Bohm, un director vell amic seu. Com podeu veure, tota la seva obra és extraordinàriament personal i combativa perquè Akin treballa la tensió entre Orient i Occident, de fet és un alemany d’origen turc, però també entre el que és íntim i el que és polític, fent que els conflictes personals reflecteixin fractures socials més àmplies.
L’Illa d’Amrum s’aparta bastant d’aquesta línia, és una obra més clàssica i acadèmica, una recreació històrica.
Com és que es decideix a rodar una obra que no era tan polèmica com les altres?
La pel·lícula parteix dels records d’infantesa del seu gran amic Hark Bohm, que havia convertit les seves memòries d’infant en un guió ple d’anècdotes personals, i no és casual: ell és, precisament, el nen que surt a la cinta. També havia de ser Hark Bohm qui dirigís la cinta, però malauradament, ja gran i malalt, no se sentia amb forces de rodar-la. Fatih Akin va agafar el testimoni, va revisar el text i conjuntament el van reescriure, i finalment també la va dirigir. Akin va acabar assumint l’obra com una responsabilitat i també com una missió. El resultat va ser una sorpresa: una obra actual i necessària en el context mundial present, que, a més, va tenir una gran acollida entre el públic.
En una entrevista, el director va verbalitzar la tragèdia que va ser per a Alemanya la Segona Guerra Mundial, milions i milions de morts de tots els països, amb un clar culpable: l’Alemanya nazi amb el seu imperialisme, la seva manca de respecte pels tractats internacionals i el seu menyspreu per les vides de les persones. Per desgràcia, tots aquests errors del passat es repeteixen ara mateix amb la invasió d’Ucraïna per part dels russos, l’atac de Hamàs i el consegüent genocidi de Gaza, la política exterior dels EUA i l’atac a l’Iran, i això propicia que, malauradament, el tema torni a ser actual.
La guerra va suposar per a Alemanya el trauma de perdre pràcticament tots els homes de la societat del moment, el trauma de la culpa, també d’haver de reprimir aquesta culpa i tirar endavant, d’haver d’oblidar els fets i perdre la memòria; això no s’ha resolt ni s’ha guarit en una sola generació. Per tant, el cinema i l’art en general poden tenir la seva part en el procés terapèutic i sanador de mostrar a persones immerses dins l’engany col·lectiu i el patiment particular, persones com nosaltres, no monstres. També és una forma de donar la raó a la tesi de la banalitat del mal formulada per Hannah Arendt.
El que també ha volgut mostrar Fatih Akin són els efectes de la guerra lluny del camp de batalla i de les grans ciutats bombardejades dia a dia; la vida en l’entorn rural, que és un tema que sovint queda oblidat davant l’èpica de la batalla.
I és així com descobrim que Alemanya té unes illes davant mateix de la costa danesa, com l’Amrum, d’una bellesa salvatge i asèptica, amb dunes blanques infinites, amb un mar batut per forts vents, casetes de pescadors pintades de negre i un silenci que contrasta amb el soroll de la història.
El director s’ha inspirat fortament en Terrence Malick i especialment en el seu film La fina línia vermella del 1998, on va ser capaç de retratar la bellesa dels paisatges tropicals en mig del caos i els horrors de la guerra. Fatih Akin parla concretament del tractament de la llum, de la claror i la nitidesa dels paisatges; això mateix és el que ell ha aconseguit amb L’Illa d’Amrum, on la llum i el mar no són fons, sinó veus en off visuals que qüestionen la humanitat en la guerra.
Les primeres imatges de la cinta, on Nanning i el seu amic Hermann estan amb dues dones treballant el camp, ens fan pensar en les pintures camperoles de Jean-François Millet; unes preses quasi des del terra que donen a la figura humana una força mítica i mística, com a retrats dignificats i heroics de la misèria quotidiana, on la figura femenina —alçada malgrat el pes del treball— esdevé símbol de resistència silenciosa i lligam etern amb la terra. A mi em va recordar el final de Gravity, dirigida per Alfonso Cuarón el 2013, quan la protagonista, després d’una aventura impossible, arriba a la platja i es posa dempeus. Aquest esperit èpic es repeteix també quan el protagonista ha de lluitar contra la marea que puja.
Citaré també el pla on Nanning és a la canya d’una petita embarcació i el patró, ja gran, que l’acompanya, li explica la seva estada als Estats Units en un exercici de transmissió d’experiència de vida; tot filmat amb gran bellesa i amb aquell tractament de la llum i el mar que el director tant admira de Malick.
El protagonista vivia una missió quasi impossible per aconseguir, en un indret on falta el més bàsic, pa blanc, o sigui farina de blat refinada, mantega i mel, un equivalent al que oferia Jacques Brell a la seva cançó del 1959 “Ne me quitte pas”:
“Jo t’oferiré perles de pluja recollides en un país on no plou mai”
En ambdós casos, la privació, amorosa o material, fa que el desig es torni absolut i poètic, convertint l’impossible en l’únic objectiu vital, en un tot o res. Una fita que Nanning assolirà després de lluitar-hi tota la pel·lícula i amb un final on la innocència del seu germà petit farà que prenguem la mida de l’absurditat.
Un film de gran bellesa plàstica gràcies als seus paisatges salvatges i desolats i a la forma amb què el director els fotografia jugant amb la llum; una història de l’amor d’un nen per la seva mare amb el rerefons de l’absurditat de la guerra. Una obra que pot agradar a tothom; molt recomanable.
Alemanya 2025 (1hora i 35 minuts)
Direcció: Fatih Akin
Guió: Fatih Akin, Hark Bohm
Actors: Jasper Billerbeck, Diane Kruger, Laura Tonke, Lisa Hagmeister, Detlev Buck, Matthias Schweighöfer, Hark Bohm,..