En Colin és un noi d’uns trenta anys, tímid i apocat, que encara viu amb els seus pares, treballa vigilant un aparcament i multant els infractors, i és obertament gai, si bé no té parella fixa. Quan es troba amb en Ray, un motorista atractiu i distant, se n’enamora a l’instant. Després que Ray quedi amb ell i l’iniciï en el món del BDSM, la seva vida canvia per sempre més i dintre de la submissió troba la forma d’alliberar-se de les seves repressions.
Abans de res vull explicar que la pel·lícula és una adaptació lliure d’una novel·la, BOX HILL, escrita per Adam Mars-Jones (Londres, 1954) durant els anys 90 i que havia de publicar-se el 1999, però que l’autor va deixar inèdita per qüestions familiars; tenia una filla petita a l’escola i va pensar que una història tan transgressora i en certa manera sòrdida no l’ajudaria en la relació amb altres nens, ja que els altres pares podrien voler distanciar-se. El 2019 la va treure del calaix i amb ella va guanyar el premi Fitzcarraldo; el 2020 es va publicar al Regne Unit.
Les diferències més notables entre el llibre i la cinta són les següents: l’acció narrada al llibre té lloc el 1974 i la pel·lícula la trasllada a l’actualitat; el protagonista acaba de complir 18 anys i al film en té 30. De totes maneres, la diferència més important és que al llibre en Colin fa de narrador i la pel·lícula prescindeix de la veu en off.
El fet d’usar el moment actual i no els anys setanta és, segons el director, per evitar que pensem que la distància i hermetisme d’en Ray fossin provocats per la repressió de l’època. Que en Colin tingués 18 anys dona a pensar en una descoberta de la sexualitat en general; al film, amb 30 anys, és la descoberta en concret del món sadomasoquista.
Finalment, la narració del llibre la fa en Colin, retrospectivament, amb 40 anys, recordant «una història de baixa autoestima», que és el subtítol de la novel·la; en canvi, a la pel·lícula és una forma de relacionar-se sexualment i prou, és alguna cosa que està passant, no un record passat.
La pel·lícula comença amb en Colin conduint de nit per la carretera; els fars del seu cotxe il·luminen la carretera fosca i buida. De sobte, i a tota velocitat, l’avança una poderosa i potent moto negra conduïda per un home vestit amb una granota de motorista absolutament blanca. És com una aparició fantasmagòrica i màgica, com un àngel caigut del cel —qui pogués apropar-s’hi!—, pensa ell. La seva sorpresa serà majúscula quan se’l trobi, amb la seva colla de motoristes, al pub on ell canta amb un cor vocal per després passar la cistelleta. Però la sorpresa encara serà més gran quan en Ray li proposi de quedar la nit següent.
Serà una trobada sense paraules. En Ray li farà un gest perquè el segueixi a un fosc carreró i amb una indicació el farà agenollar, es baixarà la bragueta i el farà agenollar per practicar-li una fel·lació. Aquesta escena podria semblar pertorbadora i violenta, però tal com està filmada i amb l’actitud dels dos protagonistes ni transmet passió ni tampoc incomoditat, més aviat normalitat, com si en lloc d’anar a practicar sexe estiguessin fumant-se una cigarreta. En Ray, impassible i distant, i en Colin agradablement sorprès de poder fer el que feia i enlluernat per la bellesa d’en Ray.
Uns dies després en Ray portarà en Colin com a paquet a la seva moto fins a casa seva; el títol de la cinta de fet fa referència a això, ja que, en anglès, pillion, és el seient de darrere de la moto i, per extensió, la persona que l’ocupa. Un cop a casa li dirà que prepari el sopar i s’asseurà al sofà, davant el televisor, per menjar-se’l, amb el seu gos seu assegut al costat i en Colin dempeus darrere amb la cara a quadres. Cap conversa, cap comentari; a l’hora d’anar al llit li dirà que, si no ronca i no fa cap soroll, pot dormir a la catifa que hi ha a peus del llit.
És aquest l’inici de tot amor cec? Tenir-ne prou amb estar al costat de la persona estimada com un objecte usat per ella?
Aquesta reflexió em fa pensar en la pel·lícula Blue Moon, dirigida el 2025 per Richard Linklater. En ella Elizabeth li confessa al protagonista que un noi que li agrada l’ha usat, l’ha humiliat i abandonat, però que si la cridés seria capaç de conduir vuit hores seguides per anar-lo a trobar. Malgrat això, Colin mira d’amagat com Ray neteja i té cura de la moto cada matí, potser pensa que algun dia també tindrà cura d’ell…
Per Ray simplement és tenir les seves relacions cobertes, sense amor ni deferència; ell és un home dur de veritat i aquestes sensibleries no van amb ell. Per això prefereix un altre home que no pas una dona; dominar una dona és poca cosa i a més sempre acaben portant problemes. Això em fa pensar en The Apprentice, pel·lícula d’Ali Abbasi del 2024, on Roy Cohn, l’advocat que va ajudar Donald Trump a pujar, va amb homes malgrat que no es considera a si mateix homosexual, ja que per ell l’amor és posseir i dominar i les dones són poca cosa.
Colin s’haurà de fer càrrec de les tasques de la llar, cuinar, anar a comprar, netejar i ser usat com a objecte sexual passiu. Tot plegat sense haver-ho parlat o decidit conjuntament. Aquest és un punt que les comunitats BDSM han criticat de la pel·lícula, perquè els seus principis diuen que tot ha de ser pactat i consensuat.
En Ray no li explicarà res en absolut de la seva vida, de la seva feina o de la seva família i tampoc tindrà gens d’interès a saber res d’en Colin; una mica com aquell que es compra un electrodomèstic, apareix a casa i ja està, no cal saber com es va construir o dissenyar. El moment de conèixer-se va ser l’any zero. Si bé accedirà a dinar un dia amb els pares de Colin i l’experiència no serà engrescadora per a ningú.
En Colin quedarà integrat, com un més, a la colla de motoristes, ja que la majoria d’ells tenen també el seu pillion a casa que els acompanya a les seves sortides de cap de setmana. En una d’aquestes sortides, en Colin sentirà gelosia quan en Ray interaccioni amb altres pillions, com un gos pot sentir-ne si el seu amo acaricia i juga amb un altre gos. Novament, escenes sòrdides però desproveïdes de sentiment o passió, el sexe sense connexió emocional, violència practicada però no percebuda. Com espectadors ens deixen freds. Que lluny, en tots els sentits, de l’escena de la mossegada del préssec de Call Me By Your Name, dirigida el 2017 per Luca Guadagnino.
En Colin finalment aspirarà a alguna cosa més en la seva relació, encara que només sigui poder compartir el llit de tant en tant, o tenir un dia lliure per fer coses plegats amb altres regles; per aconseguir-ho arribarà a autolesionar-se i finalment sortiran un dia plegats sense la moto. Segurament aquell dia serà el més feliç de la seva relació; aniran a dinar, al cinema i riuran junts com mai; cauran l’un a sobre l’altre a la gespa d’un parc i sota un arbre i per primer cop es faran un petó; en aquest bes Colin percebrà que ell i Ray senten el mateix. L’endemà Roy no serà a casa seva, Colin es trobarà que s’ho ha endut tot, el buscarà dia rere dia, però mai el tornarà a veure.
Totes les relacions es basen en uns ben entesos, uns acords i quan això es trenca la parella corre perill. Aquella tarda de llibertat en Roy va descobrir que podia esdevenir una persona diferent de la que era i volia ser i simplement va entrar en pànic i va fugir. Va prioritzar continuar sent la persona que creia ser, i va perseguir la llibertat. Colin va passar molts dies plorant, devia plorar també Roy?
Un film que segurament deu la seva nomenada a recrear una novel·la molt més transgressora que la seva adaptació, filmada «per a tots els públics» i que estèticament, segons el col·lectiu gai de motoristes que viuen el món BDSM, reprodueix bastant fidelment tant la vestimenta com les activitats. El seu valor està a retratar una forma de vida poc explicada i en demostrar que és possible adaptar una novel·la molt transgressora sense provocar rebuig ni ofendre el públic.
Regne Unit, 2025 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Harry Lighton
Guió: Harry Lighton, Adam Mars-Jones
Actors: Harry Melling, Alexander Skarsgård, Lesley Sharp, Douglas Hodge, Brian Martin, Zamir Mesic…