Una pintora, filla d’un reconegut retratista, és contractada per una dama per fer el retrat de la seva filla per tal que serveixi de targeta de presentació per al seu futur marit, un procediment habitual a l’època; som a França al segle XVIII. El cas és que ella, l’Héloïse, no vol ser pintada doncs tampoc vol acceptar el seu destí. La retratista haurà de fer-se passar per dama de companyia i, passejant juntes, anar copsant els trets, la figura, el rostre, la mirada i el gest del seu model; a poc a poc anirà naixent primer la comprensió, després la complicitat i finalment l’amor entre les dues.

En aquells temps, les dones eren en general un objecte passiu de la societat, se les podia mirar, pintar i admirar, però no participaven en la vida pública de forma activa, això si, eren una part important en les transaccions familiars com a peça de canvi en bodes concertades. El film tracta de reescriure la història, de donar un paper a la dona, que com a mínim de forma visible, no tenia en aquella època. Per això mateix, com a compensació, és una pel·lícula on només surten dones, bé, hi ha puntualment algun home que no té més rellevància que una cadira o qualsevol altre objecte auxiliar.

El film ens parla dels records, formats d’aquells sentiments que deixen una empremta inesborrable a l’ànima. Aquest és el motiu de la primera escena, on veiem a la protagonista, la Marianne, ensenyant a pintar a un grup de dones amb ella mateixa com a model, en un moment donat li pregunten sobre un quadre, que han trobat entaforat a les golfes i ella diu que el va pintar ja fa anys. A la tela apareix una noia en flames al bell mig d’una platja, sota d’uns impressionants penya-segats. Ella, ja sola, seurà davant la pintura i a poc a poc rememorarà l’amor viscut, les imatges apareixeran clares a la seva memòria i nosaltres les compartirem amb ella.

Primera sensació: el mareig, la pèrdua d’una terra ferma on recolzar-se. Ella és dins d’una barca que s’acosta a la platja d’una illa, el bot es mou arbitràriament, és el que ella percep incapaç d’agafar la sincronia de les ones; tractant tot el temps de buscar l’equilibri, el seu cos fa instintivament exactament el contrari que la barca, provocant un balanceig encara més ràpid, nosaltres veurem com si fos el bot el que gira al seu voltant, és la suma de dos moviments: un ondulatori rítmic i un altre oposat, forçat i violent; representa també aquella sensació de vertigen en iniciar un nou projecte, desconegut i llunyà. Podem suposar que aquella costa abrupta és la que surt pintada en el quadre i llavors, tot comença.

Fetes les presentacions les dues noies començaran a passejar pel costat del mar, tant per escarpats i alts precipicis on el vent inclina els matolls, com per la sorra humida de la platja arran de mar, a tocar de les onades que polvoritzen l’escuma dins l’aire; el vent fred és com agulles clavant-se als seus rostres, les obliga a protegir-se amb fins mocadors que volen al vent. La futura núvia no somriu mai, no té gens d’interès envers la seva suposada dama de companyia a la qual veu com a còmplice i carcellera dels propòsits de la seva mare, la defuig doncs intueix obligació i engany en els seus actes i se sent vigilada. Malgrat tot el retrat avança segons el calendari previst i en una setmana queda enllestit.

La Marianne té molt mala consciència, no vol continuar mentint a la seva model i per això li demana a la mare que abans de fer l’entrega de l’obra la vol mostrar a la seva filla en privat perquè pugui jutjar la pintura. Héloïse no s’hi reconeix gens, dulcificada i estàndard, hieràtica, allunyada de tota emoció i sense mostrar els trets de la seva personalitat. No és ella, no és la realitat, tan sols una mala copia. L’artista se’n fa càrrec, veu en aquella conversa desesperada davant la tela i en la seva mirada perduda enfront del blau del mar, que hi ha una bellesa i uns sentiments amagats que no ha sabut plasmar i avergonyida destrueix amb un drap la pintura encara fresca esborrant-ne el rostre.

La mare s’empipa amb aquest contratemps, però li acaba donant a la retratista una setmana de marge aprofitant que ella serà fora, ja que sorprenentment la filla ara accepta de bon grat posar voluntàriament.

Què pot haver provocat aquest canvi?

Això permetrà a les dues noies passar soles aquests dies amb l’única companyia d’una minyona joveneta molt espavilada i afectuosa. Sense mentides ni enganys tornaran a començar la relació artista model, aquest cop, per copsar plenament el seu esperit, miraran de descobrir-se l’una a l’altre; per fi Héloïse tindrà una confident, una amiga, que mai havia tingut abans. És difícil abraçar l’art plenament i viure la bellesa dins la intimitat sense enamorar-te d’ells, això és el que arribarà, l’amor. L’amor sense propòsit ni futur.

De sobte el ritme lent i pausat del film, ple de la monotonia de la rutina forçada, un xic avorrit, es bescanviarà per una tensió que definiria com artística i apassionada. La mirada de les noies serà la de l’amor, no és pas casual que la model sigui la parella en la vida real de la directora, d’aquí aquest enfocament captivador que desprèn la seva fotografia.

A les imatges de relació de parella l’erotisme està clarament per sobre del sexe com a concepte més físic o animal; en aquest sentit, si comparem aquest film amb dos altres recents també francesos que aborden l’amor lèsbic: “La vida d’Adele” i “Un amor d’estiu//La Belle Saison“, podem trobar-hi clares diferències.

  • L’enamorament ens el presenten en aquestes altres dues pel·lícules com impulsiu i absolutament irracional, “amor a primera vista” podríem dir; de fet a la Vida d’Adele ens ho retraten de manera especialment brillant amb unes mirades creuades entre elles en descobrir-se casualment al carrer, com un sol enlluernador que et fa caure, com la picada d’un insecte, és la malaltia de l’amor. El retrat dels cossos i de l’acte de fer l’amor té una visió masculina, sobretot a la primera. En els dos films descobrim primeríssims plans de cossos nus recaragolats en plena passió sexual.
  • Per contra, a retrat d’una noia en flames, tot és molt més subtil, els dits acaricien els llavis abans de besar-se. És un amor més suau i reposat, aquell que neix pel coneixement mutu i va creixent, no és la guerra, és la pau.

Les dues noies, acompanyant a la jova minyona, s’acostaran a una festa nocturna on sols participen dones, ¿bruixes?, al voltant d’una foguera, dones del poble amb les que es barregen de forma natural, cercant el seu ajut perquè una d’elles ha d’avortar. Tindrà lloc un fet que dona títol a la pel·lícula, la faldilla d’Héloïse, massa a prop de les flames, s’encendrà. A l’escena de l’avortament, no mostrada explícitament, però ens en podem fer el càrrec, mentre la llevadora fa la feina, en un paral·lelisme xocant, hi ha un nen molt petit, quasi un nadó, que mira sorprès i juganer a la pacient, els seus dits arriben a tocar-se en una escena molt tendra que s’allunya del dolor i la mort; representa la innocència sense maldat en un acte sovint estigmatitzat. Després la pintora ho dibuixarà de tornada a casa, un altre acte de visualitzar amb la pintura el que era amagat i prohibit, impossible en un patriarcat on les dones no eren propietàries del seu cos.

Les vetllades després de sopar de les tres noies, relaxades i llegint llibres d’històries mitològiques, ens acostaran a un paradís femení, íntim i reposat.

La segona setmana passarà i aquest cop la tela acabada aflorarà el cos alhora que l’ànima de l’Héloïse, també mostrarà la mirada amorosa de la retratista i de fet, hi haurà alguna cosa pertanyent a les dues plasmada per sempre més. Hauran de separar-se perquè les seves vides seguiran camins divergents. Ella recordarà finalment que, passats els anys, tornarà a veure a la seva model en un quadre d’una exposició, aquell retrat amaga un missatge cap a ella, encara la recorda i l’estima.

Un dels valors més interessants de la cinta és la fotografia, cada fotograma és com si estiguéssim mirant un quadre d’època, els colors dels vestits, la llum que il·lumina els rostres de les noies. Diu la directora que es va inspirar en les pintures de l’època, però sobretot en la pel·lícula “Barry Lyndon” de Kubrick, de fet ell ja ho havia anticipat. Aquesta mirada pictòrica és a més profundament femenina i mostra una ànima, un esperit, que els artistes de llavors, majoritàriament homes ignoraven dibuixant joves perfectes, pures i superficials.
Si us agrada l’art, la fotografia i el cine, no us la podeu perdre. Si cerqueu aquesta reinterpretació en femení del moment històric, tampoc.

França 2019 (2 h)
Direcció: Céline Sciamma
Guió: Céline Sciamma
Actors: Adèle Haenel, Noémie Merlant, Luàna Bajrami, Valeria Golino, Cécile Morel