Un musical brillant, una òpera-rock fascinant i onírica , aquesta és l’estructura d´aquesta pel·lícula de Leos Carax triomfadora a Canes en 2021. En ella, un monologuista d’èxit, irreverent, políticament incorrecte, destructiu, amb un ego desbordant i una soprano operística delicada, fràgil, estimada pel públic, viuen una història d’amor apassionada que la premsa groga transmet en directe malgrat la discreció dels protagonistes. Del seu amor naixerà Annette, una nena ben especial que capgirarà les seves vides. Una festa pels sentits.

Aquesta complexa pel·lícula cal analitzar-la des de diferents punts de vista; seria molt simplista classificar-la com a simple musical o com a cronologia del fracàs. Potser, la primer punt a tenir en compte és que som davant d’un conte com els d’abans, d’una ficció que no vol imitar a la realitat malgrat que està construïda sobre situacions que sí que ho són de reals, com en un experiment de laboratori. Per això, al principi ens presenten en un portentós pla seqüència al director i als músics dins d’un estudi de gravació, comença a sonar llavors la primera cançó “So May We Start?” i tant ells, com tot l’equip encapçalats pels dos actors principals, comencen a caminar per una avinguda de Los Angeles a molt bon ritme, com si desfilessin, s’aturen i amb el genoll a terra ens adverteixen que la funció començarà tot seguit. Com un show a Broadway!

Henry McHenry, el monologuista que interpreta Adam Driver, s’autoanomena en el seu espectacle “El Simi de Déu“, una definició perfecte per un personatge que es permet demostrar totes les passions i debilitats humanes, fins i tot animals, sense embuts i que ho fa des d’una posició de menyspreu cap a la resta, com si fos una deïtat exempta de les obligacions i peatges de les persones, Déu i bèstia tot en un. De fet, és això el que som les persones, uns animals capaços d’imaginar la ficció d’un ésser superior com a creador, el que ens permet pensar que som en un estat enlairat de les altres bèsties, que som a mig camí entre elles i aquest ésser perfecte que hem creat a la nostra ment. Ell fa un espectacle força polèmic, que atrau els espectadors precisament per aquest fet, un exemple de l’esperit tafaner dels homes, com també dels micos. En el seu show hi ha un important factor d’improvisació, ningú pot saber, potser ni ell mateix, que passarà, i això té un altíssim risc, ja que als humans, des de ben petits, ens agraden les repeticions, és poder saber el que esdevindrà. Per això ja els grecs van inventar la narrativa en tres actes, de fet, Aristòtil ja va definir quin tipus d’històries es podien explicar i finalment algú les va resumir en tres temes cabdals: La Vida, la Mort, amb la dicotomia que això suposa, i finalment l’Amor com a factor integrador. El film reformula aquests principis, els ajunta, els barreja i els retorça i de la pèrdua d’aquest fràgil equilibri naixerà el conflicte i el desastre: La tragèdia.

Henry fa d’ell mateix als seus monòlegs, escup els seus pensaments, desitjos i sentiments, és com un elefant de circ capaç de posar-se dret sobre les potes posteriors, com la dona barbuda de les fires de principis del segle passat, com els nans que pel fet de ser petits i agosarats ja fan riure a la gent i es poden guanyar la vida. No ens expliquen si ha hagut de treballar gaire per arribar a on és, però viu la popularitat amb una gran i superba naturalitat, assimila l’èxit com el seu dia a dia. Seria capaç d’encaixar una caiguda?

Anne és art, impossible separar a la persona de la diva, com Maria Callas, viu per l’art. En el seu cas sembla que el públic la necessiti més a ella que a l’inrevés. Té talent natural, és talent. Segurament, darrere hi ha hores d’assaig, encara que nosaltres sols veiem que surt a l´escenari i canta sense més. En aquest sentit, els dos s’assemblen. La diferència rau en el fet que ella viu i fa viure una experiència única i diferent dels espectadors, diferent cada cop; en Henry per la seva banda, malgrat que improvisa i cada funció és diferent, necessita la unanimitat de sentiments del públic, com en un acte de fe d’una secta religiosa, tothom veu i sent el mateix, no hi ha art; es despulla cada nit davant de l’auditori i es mostra a si mateix, per tant, si perdés el favor de la gent sols li quedaria el buit més esgarrifós, la soledat. Anne sempre tindria l’art, es tindria a ella mateixa.

La seva relació, el seu amor, viu en un lloc tancat, és l’altre costat de la seva vida publica i refugi, un indret de pau envoltat de natura i allunyat del món. És un somni que es fa realitat dintre de tots dos. Sembla impossible que es pugui arribar a trencar mai per causes naturals, sense que esdevingui una tragèdia.

El naixement d’Annette donarà una nova perspectiva a la seva vida comuna. Sempre he pensat que el canvi més gran que experimentem les persones a la vida és la maternitat i la paternitat; fins llavors ets un fill, algú que reclama i de cop i volta ets pare, i has de donar. De la nit al dia has de deixar de ser la persona més important a la teva pròpia vida perquè aquest lloc l’ocupa el teu fill, passa el mateix amb la parella que deixa de tenir l’exclusivitat. Per encaixar aquesta nova situació es requereix un acte d’humilitat per part dels dos i en el cas que ens ocupa estem parlant de dues dives amb un ego molt gran.

L’escena del naixement d´Annette és operística, ens pot fer recordar la que surt a l’òpera rock dirigida per Ken Roussell l’any 1975 “Tommy” amb música de The Who. Quedem sorpresos en veure a la nena per primer cop, ja que el film fa un gir cap a la irrealitat.

Què ens vol dir en Leos? Que aquest nou ésser viu ha nascut per ser una titella en mans d’uns pares molt famosos? És una reflexió sobre la manipulació dels nens per part dels pares?

A partir d’aquí el film entra en un territori fosc i malaltís; hi ha la seqüència al vaixell en mig d’una tempesta amb l’escena del ball embogit dels protagonistes sobre coberta amb les onades colpejant-los plena de colors i moviment a la que segueix una altra quasi monocolor sobre les roques, és el moment culminant de la cinta.

L’enveja, la gelosia, l’avarícia, la violència, seran sentiments que vindran a continuació i portaran la pel·lícula a un desenllaç força dramàtic. Al final, amb la penúltima cançó trobarem a Annette preadolescent, ara ja com a nena perfectament normal i autoconscient amb el seu pare on es certificarà un futur sense esperança.

Alguns han volgut veure un paral·lelisme entre la ficció i la vida personal del mateix Carax.
Un film artísticament brillant i amb grans actuacions, amb un format que potser no està pensat per al gran públic per bé que farà viure una experiència única als cinèfils.

rança 2021 (2 hores, 20 minuts)

Direcció: Leos Carax
Guió: Ron Mael, Russell Mael
Musica: : Ron Mael, Russell Mael, Sparks
Actors: Adam Driver, Marion Cotillard, Simon Helberg, Dominique Dauwe, Kait Tenison, Latoya Rafaela, Rebecca Dyson-Smith, Natalia Lafourcade, Timur Gabriel,…