Eva és una dona de cinquanta anys que acaba d’entrar a la menopausa, té dos fills adolescents i un marit ben plantat que l’estima, encara que és, potser, poc romàntic, pragmàtic i controlador, cosa que no excita massa la seva libido. En un viatge de feina a Roma es topa per casualitat amb un argentí barceloní d’adopció, també de viatge de negocis, se’l troba per error despullat a l’habitació, es cauen bé i van a sopar plegats. De tornada a Barcelona alguna cosa ha canviat dintre seu i decideix separar-se del seu home i anar-se’n´n a viure sola, diu que es vol tornar a enamorar.
Cesc Gay, el director, va estudiar cinema a Barcelona i de seguida va decidir marxar a Nova York a la recerca d’oportunitats. No van ser els americans els qui li’n van donar, sinó un company de pis argentí, també fanàtic del cinema, que, en rebre una inesperada indemnització, va finançar el seu primer film, Hotel Room (1998), que van dirigir a mitges, en Cesc i el seu amic. De tornada a Barcelona, amb aquesta experiència com a targeta de visita, va aconseguir dirigir l’any 2000 la comèdia Krámpack, que adaptava per al cinema una exitosa obra de teatre. El 2003, amb En la ciudad, una història de quotidianitats i falses veritats que li servia per retratar Barcelona, va obtenir molt bones crítiques.
L’any 2012 va estrenar Una pistola en cada mano, una comèdia sobre la guerra dels sexes plena de llocs comuns i força celebrada pel públic i la crítica. Amb tot, el 2015 va arribar la seva millor pel·lícula amb diferència, Truman, un drama sobre l’amistat, la mort i els comiats. Amb Sentimental (2020) i Historias para no contar (2022), va tornar a les comèdies d’embolics amb una bona acceptació per part del públic i del sector del cinema espanyol i català.
Les pel·lícules de Cesc Gay sempre compten amb molt bons actors: Ricardo Darín, Leonor Watling, Eduard Fernández, Javier Cámara, Luis Tosar, Eduardo Noriega, Leonardo Sbaraglia, Candela Peña, Àlex Brendemühl, Nathalie Poza, Javier Gutiérrez, Alberto San Juan, Quim Gutiérrez, Antonio de la Torre, Anna Castillo, José Coronado, Maribel Verdú, Nora Navas, Francesco Carril, Juan Diego Boto; no continuo escrivint noms perquè crec que amb aquests exemples es veu la magnitud del talent amb qui treballa.
Potser per això mateix les seves cintes destaquen sobretot per les magnífiques actuacions: són cintes d’actors més que d’imatges. Sovint es podrien convertir fàcilment en obres de teatre i, en general, no destaquen pels plantejaments artístics ni cinematogràfics.
El seu treball com a director se centra sobretot a col·laborar estretament amb els actors, com si fos al teatre.
Dit això, Cesc Gay té una gran capacitat d’engrescar els millors intèrprets del país; ell és un personatge imponent, gran, fort, seductor; també se sap moure en els cercles de les acadèmies de cinema i de crítics; es fa proper i segur que, en una sobretaula o en una barra i amb una copa a la mà, deu ser un magnífic conversador, capaç de fer-se amic de tothom.
Si ens centrem en La meva amiga Eva he de dir que la primera cosa que vaig pensar en sortir del cine va ser que l’argument seria fins i tot més apropiat per a un protagonista masculí; deixeu que m’expliqui: Un home en viatge de negocis que troba una noia atractiva, despullada i molt atractiva, que li riu les gràcies, que es convenç a si mateix que potser es mereix una parella millor, més jove , per descomptat, i que li doni aquell plus d’interès al llit; torna a casa i decideix que es vol separar. L’única cosa que jo no crec que fes un home en general és separar-se sense tenir abans el recanvi, a menys que la convivència fos dolenta, doncs hi ha en general el sentiment de propietat, com tampoc deixaria el seu cotxe abans de comprar-ne un altre.
Això em fa pensar en una cançó sobre les pasteres cubanes que fugien cap als Estats Units a la recerca d’una vida millor i que resumien els seus anhels amb aquesta frase:
“Un carro, una casa, una buena mujer”
De fet, penso que, en general, una dona tractaria de millorar la seva relació afectiva amb el seu home, de mantenir la família, ja que té també dos fills adolescents i, en marxar, els deixa amb el pare…
Tornant a l’argument, ella diu que es vol tornar a enamorar, li demana a la seva doctora que li recepti les hormones de l’amor, com si fossin vitamines. Un cop lliure a casa seva, comença a quedar amb tota mena d’homes, amb els quals en general té relacions sexuals, que no tenen per a ella més importància que l’acte físic, sense res més que la possible, o no, atracció física. Aquesta manera de procedir seria més pròpia d’un home, entès com a caçador-inseminador, no d’una dona; ara bé, potser ella es planteja que l’única manera d’aconseguir parella és a través del sexe o que el seu interès principal en una relació sigui el coit; aquí sí que crec que un home no ho hauria tingut tan fàcil.
Això em fa pensar en el cas d’una dona a qui els metges li van donar un any de vida, i el va aprofitar per enllitar-se amb més de dos-cents homes, novament , a l’inrevés, un home no se’n hauria sortit, en general, de forma tan airosa, a menys que fos pagant.
Aquestes crisis dels cinquanta venen, en general, donades pel desig de recuperar la joventut, un tornar a començar que et permeti el miratge del fet que el temps s’atura o fins i tot retrocedeix. En el cas dels homes, una dona molt més jove ofereix la possibilitat de poder tornar a escampar el seu llegat genètic; segur que hi ha alguna cosa atàvica relacionada amb el cervell reptilià, una crida inconscient i irracional. Encara que potser serà simplement un posicionament social, més que res, més o menys com comprar-se un cotxe esportiu o una moto de gran cilindrada.
Si recuperem l’argument escrit per Cesc Gay, Eva, després de tastar un nombre indeterminat d’homes sense trobar el que busca, estarà temptada a plantejar-se, animada per la família, tornar amb el seu marit, però les coses han canviat, i llavors, seguint el consell d’amics i amigues, decideix apostar per un qualsevol, encara que tampoc li agradi massa; potser esperonada i dolguda en veure que el seu ex ja té una nova parella més jove i atractiva que ella. Llavors, en un inversemblant encara que típic Deus ex Machina, l’atzar farà que es retrobi, en última instància, amb la persona ideal i, sense cap droga, es tornarà a enamorar. Un clàssic dels contes per senyoretes, un príncep blau per noies menopàusiques, que encara somien i s’il·lusionen com si en tinguessin 15 anys.
Deixeu-me fer una crítica: l’acció transcorre a Barcelona i, per tant, la majoria dels personatges parla el català, però el director va decidir que els diàlegs en aquesta llengua fossin mínims, naturalment subtitulats, donat que els estudis d’opinió entre espectadors espanyols indiquen que la gent només tolera un molt petit percentatge, entès com un costum folclòric i típic, ja que la normalització d’una altra llengua pot ofendre.
Com a resum, cal dir que la cinta és entretinguda, que està farcida dels típics gags d’humor que fan somriure o fins i tot riure al públic, que té un final aparentment feliç, i farà passar una bona estona a la majoria dels públics.
Espanya 2025 (1 hora)
Direcció: Cesc Gay
Guió: Cesc Gay, Eduard Solà
Actors: Nora Navas, Rodrigo de la Serna, Juan Diego Botto, Àgata Roca, Francesco Carril, Miki Esparbé, Mercedes Sampietro…