El 1977, en un Brasil governat per una dictadura militar, Marcelo, un enginyer i científic, un investigador doctorat, arriba a Recife, la seva ciutat natal, fugint de la persecució dels poders fàctics i auxiliat per una xarxa de suport. Allà espera poder reunir-se amb el seu fill i portar una vida tranquil·la fins que pugui marxar del país. Aviat descobrirà que tampoc està segur.
El director, Kleber Mendonça Filho, va començar la seva carrera com a periodista i crític cinematogràfic per passar-se seguidament a la realització, primer amb curts i documentals i amb el seu primer llargmetratge del 2016, Doña Clara, originalment Aquarius, es va donar a conèixer internacionalment; en aquell film, una crítica de cinema jubilada, magistralment interpretada per Sonia Braga, és assetjada per una immobiliària i ha de lluitar per salvar la seva memòria. El 2019 va dirigir Bacurau, una distopia sobre l’imperialisme que va guanyar el gran premi del jurat a Cannes. Per la seva part, L’agent secret ha obtingut el premi a la millor direcció a Cannes i el Globus d’Or al millor film de parla no anglesa. En aquest punt val la pena recordar un altre film brasiler, no en veiem gaires a casa nostra, que també va guanyar l’Oscar en aquesta categoria: Encara soc aquí del 2024, dirigit per Walter Salles. Tots dos films aborden els anys de la dictadura militar i, vistos plegats ofereixen una visió més àmplia sobre aquell període tan fosc de la història del Brasil.
Tot comença amb un Volkswagen Escarabat de color groc, que condueix el protagonista, arribant a una benzinera enmig d’una carretera polsegosa, en Marcelo s’estranya perquè a pocs metres del sortidor de benzina hi ha el cadàver d’un home tirat a terra i tapat amb uns cartons, no pot apartar la mirada. El dependent li diu que ja porta allà dos dies que, com és carnaval, la policia està massa enfeinada per anar a recollir-lo. Arriba llavors un cotxe de policia, que ni mira el mort, però que s’ha desplaçat per interessar-se pel Marcelo seguint indicacions dels superiors. Tot és correcte al cotxe i a la seva documentació, però el protagonista es veu obligat a entregar el que li queda del seu paquet de tabac als agents. Així funcionaven les coses al Brasil dels anys setanta.
Si me’n vaig, perdo la feina; si em quedo, aquesta pudor se m’enganxa a la roba. Ahir va començar a fer tuf. Ara ja gairebé m’hi he acostumat.
diu el dependent de la benzinera
Aquesta pel·lícula és una immersió en el Brasil de l’època, fins al punt que, en certs moments, tens la impressió d’estar veient un documental: l’ambientació és molt curosa, fins i tot la paleta de colors et pot fer creure que estàs veient una filmació d’aquells anys; la majoria dels personatges podrien ser perfectament gent del carrer.
El film està narrat d’una manera gens lineal, perquè quan ens presenten el protagonista no en sabem absolutament res d’ell. El primer senyal que en Marcelo arrossega un passat que el persegueix és que algú de dalt el vol tenir ben controlat: la policia es planta a la benzinera per rebre’l deixant de banda coses més importants. Quan arriba a l’apartament on ha de viure, ell no en sap ni l’adreça, el van a buscar en un punt concret i l’hi acompanyen. El reben gairebé com si fos de la família i, a poc a poc, anem veient que tots els veïns d’aquell edifici cerquen un cert anonimat, que s’hi estan amagant. Continuem sense saber què hi fa allà i el director ens desvia l’atenció cap a uns sicaris que llencen un cos al mar. Després ens presenta una trama paral·lela: a una platja propera han pescat un tauró que té una cama humana a l’estómac i, en aquesta escena, coneixem un altre personatge clau, l’inspector Euclides, que s’ha fet l’amo de la situació i sembla alegrar-se dels morts que provoca la disbauxa del carnaval mentre ell mateix aprofita per fer neteja.
Tot plegat ens dona una visió privilegiada, encara que força caòtica, perquè nosaltres, com espectadors tenim, en paral·lel, accés a més fets que no pas el protagonista, atrapat en el seu problema personal que nosaltres de moment desconeixem. A poc a poc es va construint un trencaclosques on s’aniran afegint peces, i personatges que es mouen sobre un mapa de la realitat del país sotmès a la corrupció d’una dictadura. El plantejament del director és complex i exigeix la concentració dels espectadors, les diferents capes argumentals, que sovint tenen un propòsit al·legòric, se sobreposen i ens poden distreure de la trama principal.
Per acabar d’embolicar la troca, cap a migmetratge apareixen dues noies joves que escolten les converses del protagonista, i tot fa pensar que l’estan escoltant amb micròfons amagats, ja que tot seguit veiem en Marcelo seguir la mateixa conversa que elles aparentment vigilen. No serà fins a la part final que entendrem del tot la seva importància.
En aquells temps no hi havia xarxes socials i els diaris, tant seriosos com sensacionalistes, en les seves tirades de matí com de tarda, eren la font d’informació dels ciutadans de Recife. A la pel·lícula veiem constantment els personatges fullejant els periòdics. Les primeres planes les omplien els morts creixents del carnaval i l’episodi de la cama peluda trobada dins del tauró, un sinistre fet real que va commocionar la ciutat i que, atiat pels periodistes desitjosos de vendre diaris, va acabar convertint en una llegenda urbana. Al film té un paper d’humor macabre i dona prou joc, tant entre l’inspector i els seus acòlits que tracten de fer-la desaparèixer, com per la seva resistència a caure en l’oblit i el seu paper justicier entre aquells que aprofiten la foscor de la nit per practicar sexe de tota mena. Una clara referència a la repressió de la dictadura. Dit això, practicar sexe adquireix la categoria d’esport nacional a la cinta, tant de dia com de nit.
Com que aquesta és una pel·lícula farcida de referències cinèfiles, el tauró també hi té el seu paper destacat: el film de Steven Spielberg, “Jaws” de 1975 hi és ben present com a evocació del terror que apareix del no-res per posar fi a la vida de banyistes desprevinguts, tal com fa la dictadura i els seus tentacles amb els imprudents i els agosarats. El propietari d’un cinema de la ciutat aprofita el ressò de la cama peluda per reposar-la. En aquest mateix cinema veiem com projecten “La Profecia” (The Omen), film de 1976 de Richard Donner, on una família és atacada per un mal interior que suposadament els havia de donar felicitat; la dictadura novament. A la televisió, en una escena de la pel·lícula estan passant “L’Agent Secret”, títol que li van donar a Sud-amèrica a “Le Magnifique”, film de 1973 dirigit per Philippe de Broca i protagonitzat per Jean-Paul Belmondo i Jacqueline Bisset; possiblement d’aquí vingui el títol de la pel·lícula.
Els fets que relata la cinta tenen lloc durant els carnavals; ja al principi, un home vestit de palla i amb una careta vermella espanta en Marcelo, i després fins i tot se li apareixerà en un malson. No se’ns mostren els carnavals com una festa, sinó com la pèrdua total del control on tot és possible; en una societat reprimida, el poder ho tolera com una vàlvula d’escapament.
Kleber Mendonça vol fer un retrat social complet del país i no es deixa cap ingredient fora de l’olla: el nazi fugit d’Europa que fa de sastre i que Euclides exhibeix com un símbol del seu posicionament polític, o la referència a les relacions entre Brasil i Angola a través dels refugiats que viuen a la mateixa casa que el protagonista. Finalment, hi ha les cabines telefòniques de cúpula groga, ultramodernes a l’època i hereves de la iconografia pop. Cal destacar que el director utilitza la pantalla partida en les converses telefòniques, un recurs visual interessant i avui poc habitual.
Al final, de les dues noies que escolten gravacions, l’una ho fa rutinàriament i sense donar-li importància i l’altra se sent implicada en la recuperació de la memòria. Aquesta última descobrirà fins a quin punt una part important de la població, fins i tot la directament afectada, ha preferit oblidar el passat, com si res no hagués passat i els morts de la dictadura no mereixessin justícia ni reconeixement. Sense cap dubte és el reflex d’un trauma intergeneracional. Diu el director que molta gent, en veure la seva pel·lícula, no reconeix el país que va ser; una mica com passa a Espanya entre molts joves, que alliçonats per les proclames de la dreta, creuen que la dictadura no va ser tan dolenta com ho és ara la democràcia.
El desenllaç de la trama no el sabrem en el curs de la pel·lícula, només una fotografia d’arxiu extreta d’un diari digitalitzat en blanc-i-negre serà la resposta…
La pel·lícula és un monument narratiu, com una gran novel·la; també és un exercici cinematogràfic de primer ordre. Un thriller polític sense concessions ni manipulacions, sec i directe. És cert que no és fàcil de seguir, però si ens hi posem, descobrirem una de les millors cintes de la temporada.
Brasil 2025 (2 hores, 38 minuts)
Direcció: Kleber Mendonça Filho
Guió: Kleber Mendonça Filho
Actors: Wagner Moura, Alice Carvalho, Gabriel Leone, Udo Kier, Isabel Zuaa, Maria Fernanda Candido, Hermila Guedes, Roberio Diogenes, Gabriele Leone, Tania Maria,…