Doña Clara

Doña Clara acaba de complir 65 anys, encara que el seu físic i la seva actitud no ho delatin i sembli més jove, és vital i mira la vida amb un somriure. És una crítica musical molt reconeguda arreu del país que fa poc acaba de jubilar-se i que sense problemes econòmics ha decidit tenir cura d’ella mateixa, gaudint del seu temps amb totes aquelles coses que la fan feliç:

• La platja davant de casa seva, “la seva platja”,
• el mar on cada dia va a nedar com en una litúrgia de renovació,
• els seus fills, els seus amics,
• la seva música, que ella encara guarda en vinils plens d’històries,
• la lectura i els seus records;

tot plegat mitja vida, reunida tota, com si fos el cofre d’un tresor meravellós, dins del seu pis, antic, però prou ampli, a peu de platja, que comparteix amb una assistenta que és quasi una amiga. Sols té una ocupació: viure cada dia, sense presses, sense obligacions, amb llibertat plena conquerida amb anys de treball i passió per la seva feina, no com aquells que deixen passar el temps fins a l’hora de plegar, assolida després de vèncer un càncer, ella ha sobreviscut, ha construït alguna cosa i ha participat en la memòria col·lectiva, es pot sentir orgullosa. Ho té tot, no necessita més.

Doña Clara engega amb unes seqüències retrospectives que ens traslladen al passat i ens posen en situació, quan la Clara, encara ben jove i amb el cabell ben curt, seqüela del càncer, li acaben de comunicar que per fi ha vençut la malaltia: un passeig nocturn ple de joia amb uns amics, primer en cotxe escoltant música per seguir a peu per la platja davant casa seva; després una festa d’aniversari plena de calidesa i amor, amb tota la seva família fent pinya en aquell pis que ara continua sent casa seva, ben ple de gent aquella nit d’estiu rica d’emocions; a continuació el director ens el fa aparèixer buit de persones en el moment actual, recreant-se en cada racó i cada detall: han passat trenta anys, però els records segueixen ben vius entre aquestes quatre parets.

Continuem amb la protagonista ja a l’època actual, la veiem donant una entrevista a una jove periodista, sense cap empatia mútua, sols veu en ella una feina rutinària, com el carnisser que talla aquella carn que pocs dies abans estava plena de vida, un objecte inanimat, no una persona. Després veurem com la Clara parlarà amb el director del diari, un vell amic seu, al que li qüestiona la professionalitat d’aquella persona, ell li contesta que si està preparada i que és la filla d’un accionista; primera anotació crítica del director de la cinta que ve a dir que al Brasil que ens dibuixa, ben classista, hi ha persones que ocupen un lloc per la feina que fan i altres per ser qui són.

Aquell matí, quan Doña Clara torna de banyar-se i nedar en un mar blanc d’escuma, amb el barnús i el cabell mullat, i recull de la bústia la carta d’una Immobiliària que li fa una molt bona oferta per comprar el seu pis, ella l’estripa sense ni llegir-la; ¿perquè ho ha de fer si no vol vendre? Després de seguida hi haurà la visita personal on coneixerem a un noi jove i molt ben educat, sempre amb un somriure condescendent als llavis i unes paraules amables, és el responsable del projecte de construir uns nou gratacels on ara hi ha casa seva, que ha estudiat un MBA als EUA i és fill d’un executiu de la Immobiliària, que li dirà que el seu és l’últim pis per vendre de tot el bloc i que l’oferta és superbona, que li dirà que ha d’anar-se’n a viure en un complex més modern i segur, que ja té una edat…

Doña Clara el farà fora sense voler escoltar la quantitat. Llavors començarà una guerra oberta per fer-la fora de casa seva, tractant de fer-li la vida més incòmoda, amb estratègies en general no gaire netes. Bé, pensareu, la clàssica pel·lícula de l’individu que lluita sol contra un enemic poderós i sense escrúpols, doncs sí, però no serà estrictament axis.

No és per casualitat que el director de la cinta és de Recife, la ciutat on viu la protagonista a la ficció, i està preocupat per la destrucció d’edificis emblemàtics per construir nous complexos turístics en un flagrant atemptat contra la història de la localitat, que a més de patir la gentrificació, passarà a ser un ítem turístic estàndard de sol i platja, com tantes altres ciutats al món i sense personalitat pròpia.

La història ens presenta altres reptes: La modernitat en vers l’antic, el classisme com xacra social, l’esperit i la creació envers el mercantilisme, el valor dels records i els sentiments en enfront dels diners, per això hi ha coses que no es venen. La Sra. Clara també és l’equilibri i la mesura en enfront de la voracitat, la seva gestió del temps, pausada i serena, es contraposa amb les preses i la urgència.

Doña Clara ens mostra amb tota la cruesa el corporativisme de la societat Brasilera, on els poderosos estan acostumats a fer la seva voluntat amb la determinació de ser cada vegada encara més dominant. En un moment bastant tens, el jove executiu li diu a la Clara, això sí, sense perdre el seu fals somriure, que compren el que ell interpreta com “la seva ràbia”, ja que havent nascut amb la pell més aviat fosca i en una família no especialment rica, li deu haver costat molt esforç fer-se un lloc a la societat, és clar, ell tenia la cadira preparada; que es deixi estar de romanços que no porten enlloc, que la vida pot ser més relaxada, que agafi els diners, que voler tenir la raó no porta cap benefici i si molts problemes.

Finalment, cal dir que la Doña Clara és la dignitat, la humanitat i la llibertat en contraposició amb la prepotència i el menyspreu. Com és un conte moral, en un moment donat els humils al servei dels poderosos li faran costat en forma de la revelació de la vilesa i perversitat dels seus oponents, cosa que permetrà a la protagonista visitar a l’enemic en el seu cau, plena de dignitat, per tomar-l’hi el cop amb la seva mateixa moneda.

Molt ben dirigit, mostrant-nos el valor de les petites coses i la poesia de la quotidianitat, amb molt bona fotografia i sobretot amb una interpretació brillant per part de Sonia Braga, que pràcticament fa de si mateixa.

Doña Clara és un film que agradarà a totes aquelles persones que creuen que la vida va més enllà de la matèria i que sempre hi ha valors que val la pena preservar, encara que per fer-ho calgui anar a contracorrent i ser assenyalat com antiquat. Sense cap dubte una petita joia que amaga un gran tresor.