Colossal és una pel·lícula diferent, original i sorprenent que a priori no deixarà a ningú indiferent. Si un dia arribéssim a casa al vespre, posseïm la tele i l’estiguessin fent, segur que ens quedaríem enganxats, encuriosits per aquesta història esbojarrada i impossible, com si miréssim els vídeos de l’APM.

Renoi tu, quina bajanada pensaríem!!!,

malgrat que aquest pensament no apartaríem la vista del televisor volent saber com acaba tot. Però anem per parts i comencem pel principi.

L’acció ens trasllada a l’inici a Seül, a Corea del Sud, on una nena que passeja per un parc amb la seva mare no troba la seva nina, corre per la gespa buscant-la, la veu, baixa el cos per agafar-la i en alçar els ulls no pot evitar un crit d’horror perquè davant d’ella hi ha una figura monstruosa i descomunal.

És potser la típica pel·lícula nipona de monstres gegantins destruint ciutats?: No, estrictament no, però potser si…

Vint anys més tard la protagonista, la Glòria, que no és la nena del principi i que està vivint a Nova York amb el seu xicot, no ho està passant gaire bé malgrat que amb els seus actes pugui semblar ben al contrari; no té feina i aparentment tampoc massa ànims per buscar-la, amaga la seva frustració passant-se les nits i els dies de festa amb un grup d’amics tan perduts com ella, mig borratxa tot el temps fuig de la soledat i d’enfrontar-se amb la realitat, ja que el seu home sí que en té de feina no pot estar-se parat per fer-li companyia, ans al contrari més aviat la culpabilitza i la pressiona.

Quin mal rotllo!

Forçada per les circumstàncies decideix tornar al seu poble, on almenys té la casa que havia sigut dels seus pares; un reconeixement del seu fracàs i un lloc on tractar de recompondre les seves idees per tornar a començar la seva vida; retroba un vell amic del col·legi, troba una feina, però alguna cosa dintre seu no acaba de rutllar i torna a la beguda…, les coses sembla que es tornen a complicar.

És el film un drama romàntic? No, de cap manera.

Llavors un dia, després que passin moltes coses, en despertar-se amb mal de cap i ressaca, amb la ment encara enterbolida, engega la tele i veu incrèdula a les notícies com un monstre colossal apareix cada nit des de fa un parell de dies a la ciutat de Seül destrossant tot el que troba al seu pas i causant el pànic més absolut en els seus habitants.

Però que està passant?, que té a veure Seül i el monstre amb la nostra història?

Tot el poble i tot el món estan pendents de les aparicions del monstre gegant, la gent viu enganxada a la televisió quasi sense donar crèdit a què estan veient, sense que ningú trobi explicació racional a les aparicions monstruoses, però de sobte la Glòria es fixa en un detall que ningú havia vist fins llavors, potser perquè sols ella se’n podia adonar… I les coses es complicaran encara més.

És una obra de ciència-ficció paranormal? No, sols hi ha indicis.

Segur que després de llegir això no entendreu de què va aquesta pel·lícula, ja que no serè jo el que us ho expliqui, haureu de veure-la, però sí que tractaré de comentar petits detalls implícits.

En el film hi veurem, com si fos de passada, un assetjament infantil i com aquests traumes et poden perseguir tota la vida i tenir conseqüències futures. També que qui ha patit maltractaments, i no ha fet net, porta marcat a la cara un cartell on es pot llegir: Víctima, i que la situa sempre en un nivell per sota de la resta de persones i és com un imant per tots aquells que gaudeixen fent sentir als altres la seva superioritat. Veurem com dues persones amb problemes es poden acabar ajuntant, un altre cop aquella estranya atracció de l’èxit per l’èxit i del desastre pel desastre, donant com a conseqüència un problema encara més gran. També com aquell que no vol la cosa ens ensenyen el masclisme de la societat americana i fins i tot el maltractament de gènere, l’anomenada guerra de sexes, com la cosa més normal del món; ho fa quasi en to d’humor, sense dramatismes, de forma que la violència queda amagada.

La pel·lícula té tocs de ciència-ficció, més simbòlica que real, amb monstres que també ho són interiors; argumenta sobre l’existència de mons replicats i universos paral·lels que es comporten com miralls dels nostres actes i pensaments, on les bajanades que fem aquí, tenen conseqüències allà, una forma subtil de dir-nos que molt sovint ens convindria poder-nos observar a nosaltres mateixos des de fora per tal de ser conscients de la nostra patètica forma d’actuar i així poder reaccionar.

La cinta és en realitat una comèdia de disbarats que juga amb l’histrionisme dels seus personatges i el seu comportament irracional i una mica patètic per fer riure amb situacions que normalment ens haurien d’angoixar.

Finalment, la protagonista agafa consciència del seu problema de base, ho veiem en un flashback de la seva infantesa, com si fos un procés psicològic de regressió hipnòtica; veu que, si no soluciona el seu trauma interior, mai podrà tenir una vida normal i intueix que sols podrà foragitar els seus dimonis des de l’altre costat del mirall; pren una decisió aparentment esbojarrada, però valenta, de resultat incert, però haureu de veure la pel·lícula per conèixer el desenllaç.

Aquesta comèdia esbojarrada té tocs de tendresa, en general a càrrec de la Glòria, una excel·lent Anne Hathaway capaç d’assolir tots els registres, i de les seves febleses que humanitzen la trama, amaga una crítica cap a la nostra societat i la seva manera de fer. El resum és que aquesta proposta superoriginal ens pot fer passar una bona estona sense massa complicacions, però si volem, com he tractat de fer jo, podem aprofundir i trobar el to agredolç en mig d’aquest pastís d’humor i disbarats.

USA 2017 (1 hora, 49 minuts)
Director: Nacho Vigalondo
Guió: Nacho Vigalondo
Actors: Anne Hathaway, Jason Sudeikis, Dan Stevens, Austin Stowell, …