Xavier Dolan, el director de la cinta, és un “enfant terrible” del cinema actual; pensa que el cinema és un art, no un simple entreteniment, i per tant ell es considera també un artista, actua i fa com un artista, vol expressar alguna cosa i ho controla tot personalment, fins a l’últim detall, perquè així sigui; és un d’aquells creadors romàntics que vol fuetejar l’espectador, sacsejar la seva ànima burgesa, que la seva consciència senti el que ell sent, no és condescendent i no fa res de res per agradar al públic en general, però la seva genialitat i el seu perfeccionisme fan que ben sovint quedem amb la boca oberta davant del seu talent. És transgressor i, per tant, molta gent es pot sentir molesta amb els seus plantejaments, en la seva forma de cridar-nos la veritat a la cara, d’escopir-nos els fets sense embuts.

En aquest cas el que ens vol transmetre és un clímax, una situació angoixant, un estat d’ànim que va sortint a poc a poc a la superfície, l’esclat de molts sentiments mai expressats, tots aquells pensaments, en general negatius, que anem emmagatzemant en el subconscient, fruits de la manca de comunicació, de retrets que no hem pogut expressar, de prejudicis, de petits detalls que ens van fent mal com una pedra a la sabata, massa petita per ser important, però que és una ferida oberta al cap d’una jornada i que no ens deixa caminar l’endemà;

però, de què va aquesta pel·lícula?

En Louis, un jove i famós escriptor, torna a la casa familiar al seu poble natal després de 12 anys d’absència, per anunciar a la seva família que ben aviat morirà doncs està en fase terminal d’una greu malaltia.

Per què torna? Després de dotze anys, no seria millor fer primer una trucada preparatòria o una carta escrita minuciosament sense deixar-se cap detall?, què busca amb aquesta que serà possiblement la seva última trobada? Allò que sempre es diu de deixar les coses en ordre? Fer-se perdonar? Perdonar-los ell per poder marxar sense retrets?, o senzillament acomiadar-se deixant els deutes pagats? Poder com diuen morir en pau?, o poder retenir a la retina unes últimes imatges del que va ser el seu món de joventut, la seva família, la seva sang?, O recollir aquella part d’ell mateix que va deixar en marxar per emportar-se-la també en aquest darrer record?

Massa preguntes sense una resposta clara; una aventura incerta de la qual difícilment es pot preveure el resultat, un atac suïcida… Però, per qui sols espera la mort, tant se val.

Allà es trobarà amb la seva mare, sempre una mica distant, com si visqués en una dimensió paral·lela que no permetés contacte físic; al seu germà gran, que s’ha carregat la família a l’esquena, que creu que qui paga mana i que li retreu a la vegada el seu abandó, la seva feblesa, però també la seva genialitat, per ell una excusa per no treballar de valent; una germana petita una mica perduda i acomplexada a la que li dol que ell la deixés sola i finalment a la dona del seu germà, dolça i bonica a la que té dominada.

Què en pensen ells del seu retorn sobtat? De fet, no saben res de la seva malaltia. Què busca?; què vol demostrar? No sembla una mica com un príncep, condescendent, triomfant i generós, que des de la seva talaia fa una visita exprés per donar als seus súbdits l’oportunitat de ser admirat?

Hi ha recel, hi ha esperança, hi ha curiositat, hi ha ràbia. Per un altra part, l’arribada del germà absent pot alterar l’equilibri de l’ecosistema familiar i les relacions de subordinació i poder; tot plegat un còctel explosiu de gran potència i amb conseqüències desconegudes.

Ja veieu que tenim el conflicte servit, a cada frase, a cada gest, a cada reacció, s’obrirà una antiga ferida, a cada pas es trepidarà un ull de poll i s’obriran nous camins possibles en la represa d’aquesta relació aturada per la distància física i sentimental que han patit, i en aquests nous camins trobarem més situacions incertes; impossible saber com acabarà tot.

És un film que podria ser perfectament una obra de teatre, exactament com li passava una de les últimes pel·lícules de Roman Polanski: “Un Déu salvatge“, on dos assenyats i benestants matrimonis de Nova York acaben tirant-se els plats pel cap per una baralla de pati dels seus respectius fills. En els dos films el gran treball dels actors és un dels punts forts, però també ho és el tempo que marquen els directors, els enfocaments i on sempre tenen molta força els primers plans, especialment a aquesta d’avui.

És ben curiós que en una obra que pràcticament té lloc entre quatre parets la tensió i el ritme narratiu facin un clima insuportable, on l’aire es torna tan dens que cal un ganivet per tallar-lo; fins al punt que ens pot recordar “12 homes sense pietat“, si bé en aquella hi havia un objectiu extern en joc, la vida d’una persona en un judici per assassinat i en aquesta el que es posa sobre la taula fins a destrossar-les a cops de mall són els cors i les animes dels membres de la teva pròpia família; el dolor és molt més gran quan te’l provoca una persona a qui estimes.

Finalment, hi ha també un genial toc oníric i al·legòric que Dolan ens ha volgut regalar en forma de l’ocellet del rellotge de cucut, sempre presoner i obligat a donar les hores, que finalment es pot deslliurar. Segurament per haver aconseguit transmetre aquesta atmosfera opressiva i aquest profund dolor tan pesant que quasi no pot sortir a la superfície és pel que el film ha guanyat el gran premi del jurat del festival de Canes.

Recomanable per cinèfils, per amants dels grans actors i de les grans actuacions, també per esperits transgressors; però aneu amb compte perquè si no marqueu distàncies emocionals i agafeu la visió enlairada d’un observador imparcial, podeu sortir amb l’ànim alterat; de fet és el que pretén el director.

França 2016 (1hora, 37 minuts)
Direcció: Xavier Dolan
Guió: Xavier Dolan
Actors: Marion Cotillard, Lea Seydoux, Gaspard Ulliel, Vicent Cassel, Nathalie Baye,…