Si no estàs advertit i et guies sols pel títol pots quedar una mica descol·locat amb les primeres imatges del film, que et recordaran més a “Poltergeist” que a cap altra cosa, ¿és una pel·lícula de terror? No, no ho és. Després semblarà que a poc a poc tot va tornant al seu lloc, més o menys, i en arribar al final: sobtat i gens previsible, molt en la línia i similar al de “Eyes wide Shut” de Kubrick, et diràs a tu mateix que no has entès res i seràs incapaç de definir l’obra i menys encara col·locar-la en un gènere determinat. si t’ha agradat perfecte, però si esperaves la solució d’un enigma omnipresent a la cinta, o com a mínim un desenllaç clàssic, et quedaràs amb un pam de nas; veurem què té aquesta obra…

A Olivier Assayas, el director i guionista, li agrada fer jocs mentals a les seves pel·lícules, o millor encara deixar volar la seva imaginació, perquè la seva juguesca no és sols intel·lectual sinó també sensorial. Per això els seus films tenen moltes capes i moltes lectures, una mica com els passa a les nostres ments quan anem passejant i observant el nostre voltant, practicant una atenció plena amb tot allò que veiem: sentint, olorant i percebent; alhora que el nostre cervell va construint una història, barrejant-ho amb coneixements i experiències passades a la coctelera de la cultura. Tots i cadascun de nosaltres feríem una narració diferent, però totes serien verdaderes i totes tindrien sentit. Es podria deduir d’aquesta reflexió que els seus films són inconnexos i també improvisats, però són exactament al contrari, totes les peces estan entrellaçades i col·locades en l’ordre que els hi pertoca, això si cadascuna ha vingut d’un indret diferent, escollides una a una per ocupar el seu lloc en el film, com les paraules d’un poema.

La Maureen, una jove nord-americana que viu a París, es guanya la vida escollint la roba per la Kyla, una top model alemanya massa enfeinada per poder-ho fer ella mateixa; d’aquí ve el nom de la pel·lícula. Diu Assayas que mai hauria pogut construir la història sense la Kristem Stewart, la seva actual musa, ja que ella ha treballat en contacte amb el món de l’alta costura i se sent relaxada i còmoda en aquests ambients de luxe i glamur. Malgrat semblar una feina divertida i estar més o menys ben pagada la protagonista n’està farta, perquè busca una activitat més artística i creativa i ser lliure per decidir com desenvolupar aquesta creativitat; però una promesa que es van fer amb el seu germà, mort ara fa pocs mesos, la reté a França.

Llegint això podríem pensar que estem davant un relat ben lineal, d’una comèdia de costums, novadores i elitistes, on el compromís amb el germà donaria tendresa i misteri tot alhora; però ràpidament veurem com les coses es compliquen amb un episodi d’assetjament via whatsapp, la modernitat sempre ben pressent en el film; amb un episodi dramàtic de caràcter policíac que transforma la història en un thriller; amb tocs d’erotisme fetitxista i una mica morbosos, i per acabar-ho d’adobar tot, amb fenòmens paranormals que amenacen en convertir la pel·lícula en un episodi de terror gòtic; que de fet està ja present a les primeres escenes: tota una declaració d’intencions, i a les darreres: la certificació del propòsit.

Ostres! De lineal i plàcida res de res, un bon embolic.

Aquesta barreja de gèneres dona a entendre que Assayas fa un exercici d’estil, un més difícil encara, i que és per això que ha guanyat el gran premi del jurat de Canes a la millor direcció; però el que fa és seguir a la Maureen i endinsar-se dins del seu cos i de la seva ànima, dins del seu subconscient fins i tot, ella és una mica l’arquetip d’aquesta joventut turmentada per un tipus de vida que no comparteix, i retratant-la a ella el director desemmascara una societat hedonista i sense rumb, plena de contradiccions on les pitjors pors i fantasmes estan dins de nosaltres mateixos. La darrera frase del film, una simple pregunta:

“Ets tu o sóc jo”,

que ens deixa en principi una mica confosos és en realitat absolutament clarificadora.

Dèiem al principi que les pel·lícules d’Assayas eren com poemes formats per paraules escollides com si fossin les perles d’un collaret, anem a parlar d’elles:

  • La bellesa visual i pictòrica de les seqüències de la Maureen circulant amb el seu escúter pels carrers de París, que apareixen difuminats en un segon pla com si fossin delicats i coloristes quadres impressionistes
  • la barreja de por i fascinació que té la protagonista per les coses prohibides, una atracció irracional i física
  • les seqüències en el tren, un clàssic d’aquest director com ja vam veure a “Clouds of Sils Maria“, que tant val per la intimitat i la soledat, com pel thriller estil Hitchcock
  • la sensualitat i l’erotisme de vestir-se i mirar-se al mirall que pot ser més fort que despullar-se davant d’ell, el fregament de la pell amb la roba que ha portat una altra persona, el fet de suplantar-la o posseir-la fins a arribar a l’èxtasi…

També apareix l’espiritisme, el contacte amb una altra vida i la possibilitat sols insinuada de l’existència com a mínim d’un món sobrenatural més enllà del físic i conscient. Normalment, associem aquestes creences a la incultura i a la manca d’esperit i d’intel·ligència, en Assayas vol deslligar-ho d’aquests prejudicis i usa a la pintora sueca Hilma af Klint, precursora de l’art abstracte, avançada al seu temps i també espiritista, o a l’escriptor Victor Hugo com a referents per donar-li un to més elitista i culta.

En resum, Personal Shopper és una pel·lícula diferent, brillant en molts moments, però poc assequible pel gran públic, que segurament donarà més satisfacció en un segon visionat que en el primer i que per alguns potser serà més interessant el parlar d’ella que no pas veure-la. La direcció impecable i l’actuació de la Kristen Stewart enlluernadora. Cinèfils: ¡¡No us la podeu perdre!!!

França 2016 (1 h, 45 minuts)
Director: Olivier Assayas.
Guió: Olivier Assayas
Actors: Kristen Stewart, Lars Eidinger,Nora von Waldstatten, …