Man-soo, un enginyer que treballa en la indústria del paper, és un home feliç, té una dona molt bonica que l’estima, un fill i una filla, dos gossos i una casa unifamiliar amb jardí preciosa, però, per sobre de tot, una molt bona feina per la qual és reconegut i que el fa sentir orgullós. Per això, quan un grup japonès compra la paperera on treballa i l’acomiaden, “no hi ha cap altra opció” li diuen, el seu món s’enfonsa. Ell no es rendeix, és un home tenaç acostumat a lluitar i, si no hi ha vacants per ell a la indústria paperera, se la fabricarà. De fet, no veu cap altra opció.
El director sud-coreà Park Chan-wook va assolir la notorietat amb tres pel·lícules lligades argumentalment i conegudes com la trilogia de la venjança: “Sympathy for Mr. Vengeance” (2002), “Oldboy” (2003), amb la qual va guanyar la Palma d’Or a Canes, i “Sympathy for lady Vengeance” (2005). Gràcies a elles, va poder rodar un film als Estats Units el 2013 “Stoker”, encara que de seguida va tornar a treballar a Corea amb un film de gran ressò el 2016, “La donzella”, una sofisticada i morbosa història d’amors i enganys explicada des de tres punts de vista. El 2022 va estrenar “Decision to Leave”, pel·lícula molt premiada amb la que va obtenir el premi a la millor direcció a Canes.
“No hi ha cap altra opció” és el remake d’un film de Costa-Gavras del 2005, “Arcàdia”, que és al seu torn, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la “The Ax”, escrita per l’estatunidenc Donald E. Westlake el 1997; per això, en els crèdits finals de la cinta hi apareix un record pel director grec.
Potser ens preguntarem quin sentit té repetir una pel·lícula tan recent i tan ben dirigida, però, si les veiem una seguida de l’altra, comprovarem que són ben diferents: primer, per la diferència cultural; segon, perquè, malgrat ser tan l’una com l’altra una comèdia, la versió coreana és molt més còmica i paròdica, alhora que més explícita i terrorífica; i, finalment, pel ritme narratiu: clàssic i continu a “Arcàdia” i esteticista i “quàntic” en la versió coreana. Perdre la feina a Europa és un drama; a Corea, una vergonya.
Al primer acte veiem l’idíl·lic entorn familiar de Man-soo: el cel blau entre els fulls verds dels arbres, les flors del jardí ben cuidat, el sol brillant que il·lumina la preciosa casa; el protagonista està preparant una barbacoa al jardí, els seus dos gossos corren feliços i la família es fa una selfie tots abraçats. Abans de començar a dinar, la seva dona troba un regal damunt la seva cadira: unes elegants i cares sabates de ball. Són tan feliços! La càmera enfoca el teulat de la casa i uns núvols negres amenacen d’amagar el sol; “ara arriba la tardor”, diu el protagonista. Ara som conscients del paradís que pot perdre Man-soo.
El protagonista no pot acceptar emocionalment que l’hagin acomiadat, per més que faci una lectura racional dels motius i els pugui entendre; és incapaç d’adoptar una posició realista davant la seva nova situació, està absolutament bloquejat i ha de ser la seva dona qui encari el problema posant-se a treballar, reduint despeses supèrflues i, fins i tot, plantejant-se vendre la casa i anar a viure a un apartament; quan ella ho verbalitza, Man-soo en queda horroritzat. Tot plegat, li produeix una gran inseguretat en ell mateix, perquè ell “és” el que fa, el càrrec que ocupa en la seva feina com a enginyer paperer; no contempla cap altra opció laboral, i sense la feina, no és res.
És curiós que, si comparem l’actitud del protagonista de la pel·lícula de Park Chan-wook amb la versió de Costa-Gavras, el coreà se sent molt més culpable personalment de perdre la feina que l’europeu, que culpabilitza el sistema capitalista i se sent segur d’ell mateix; Man-soo accepta els canvis laborals i socials, però no el fet que amb ells perdi el seu lloc de feina, perquè ell forma part de l’estructura productiva: són elements inseparables d’un tot; és com si li tallessin les dues cames i els dos braços.
És sorprenent com de ràpid ha calat en la societat sud-coreana el capitalisme i l’èxit personal com a fita, la meritocràcia com a motor i la competència extrema com a esport nacional, portem al convenciment que amb voluntat, esforç i treball es pot arribar a on vulguis i que el fracàs és culpa d’un mateix. Això s’acosta al paradigma de la filosofia kantiana i de l’imperatiu categòric: si segueixo unes regles universalment acceptades, tot anirà bé.
Llavors, per què ha perdut la feina?
No ho pot entendre, perquè ell ha fet el que calia. Tot plegat xoca amb les filosofies i les religions orientals on el destí està marcat i nosaltres som com un vaixell dins el corrent: podem tocar el timó però no anar en contra del corrent. Però Corea del Sud ha tingut uns grans canvis en els darrers anys i són més materialistes que nosaltres, gairebé el 60% de la població no és religiosa i només mantenen una ètica social molt arrelada en la família i el seu cap, el marit.
Per tot plegat, Man-soo pateix d’inseguretat a les entrevistes de feina i participa amb altres aturats com ell en teràpies de grup on, per damunt de tot, intenten desculpabilitzar-los i els fan repetir que són bones persones i que se’n sortiran.
Man-soo, igual que altres companys seus, no veu cap altra opció que no sigui treballar en la indústria paperera, com si fos una religió, per això planeja eliminar físicament tots aquells aturats del ram que li puguin prendre un futur lloc de treball. Tal com es repeteix ell constantment: “No hi ha cap altra opció”.
En realitat, sí que hi ha altres opcions, però els homes de la pel·lícula són incapaços de veure-les, absolutament tancats en el seu paper d’home proveïdor de la família, com sempre han fet, fent allò que saben fer. La persona que va enamorar la seva dona i va aixecar, amb el seu treball, una família no era en Man-soo, entès com una persona amb unes determinades qualitats i potencialitats, amb un atractiu personal, ni tampoc l’home afectuós i bona persona, sinó l’enginyer paperer que treballava tot el dia a la fàbrica. Si perd això, tota la resta trontolla. Ell no pot fallar: s’ha fet a si mateix i ha creat aquest món ideal amb una feina, amb una bona feina.
La dona sí que ho veu, és més realista i pragmàtica; a més, no té la mateixa pressió que té ell, perquè no està sotmesa a la disciplina corporativa empresarial, que és gairebé una religió, i per això és més lliure. Per això, la dona d’en Man-soo li suggereix que faci de la seva afició pels bonsais una feina, però aquesta opció no cap dins la seva mentalitat conservadora i tancada.
Dit això, l’alliberament de la dona a Corea del Sud, bàsicament, no existeix: està sotmesa al seu marit i només és lliure per treballar. A la pel·lícula hi ha un parell d’escenes de gelosia impensables a casa nostra, i un moment en què la dona, per treure el seu fill d’un mal tràngol, estaria disposada a entregar-se sexualment a un altre home.
Park Chan-wook és crític amb el seu país i, segurament, per això ha escollit fer aquest remake. Un dels problemes que hi assenyala és l’alcoholisme entre els homes. D’una part, com passa al Japó, aquest consum es veu afavorit per les reunions per beure després de la feina, sovint a proposta del cap immediat, on suposadament es fomenta una camaraderia; d’una altra una exaltació de la masculinitat. A la pel·lícula ho veiem de manera repetida.
Les repeticions també són una constant dins la cinta. La filla de Man-soo és autista; de fet, concentra tota la seva atenció en la música en què té un talent especial, pràcticament no parla, però, de tant en tant, i sovint fora de context, repeteix frases o paraules soltes que ha escoltat. Man-soo i alguns dels seus col·legues també fan el mateix i repeteixen frases apreses, pensades o escoltades, com si fos un mantra; lògicament, la frase més repetida en boca de tots és:”No hi ha cap altra opció”. Això no sols passa a Corea, perquè a casa nostra la gent també repeteix el que ha sentit, sigui veritat o mentida, sovint sense pensar-hi gaire.
Enterrar alguna cosa és amagar-la a ulls dels altres: enterrar el passat, enterrar els pecats o els errors per fer com que mai haguessin existit. A la pel·lícula tothom, sobretot el protagonista, passa molta estona fent sots a terra.
Cap al final de la pel·lícula, i després de l’escorxament de rivals, Man-soo obté el seu lloc de feina desitjat malgrat l’automatització de la fàbrica, ben plena de robots, i el veiem passejar-se absolutament sol per la nau, buida de qualsevol altre ésser humà. Està feliç, és l’individualisme absolut: se sent poderós sense ningú al seu voltant. Comparativament i, per contra, a la cinta de Costa-Gavras, el protagonista el veiem envoltat de companys a l’hora de dinar i com creua unes mirades més que suggeridores amb la responsable de personal que, a falta d’altres candidats prou qualificats, potser a contracor, finalment l’ha hagut de contractar a ell.
Per acabar, cal dir que la pel·lícula té moltes capes, que es poden llegir per separat o com a conjunt, que malgrat ser un drama social, una crítica al ferotge al capitalisme i un film de terror Gore, és sobretot molt divertida i entretinguda. Absolutament recomanable.
Corea del Sud 2025 (2 hores, 19 minuts)
Direcció: Park Chan-wook
Guió: Park Chan-wook, Don McKellar, Lee Kyoung-mi, Jahye Lee (Novella: Donald E. Wesklate.
Actors: Lee Byung-hun, Son Ye-jin, Lee Sung-min,…