Dos detectius de la brigada criminal, dos personatges antagònics, però complementaris, com ha de ser en una bona parella, dos perfils inversemblants per estar a la policia de qualsevol país occidental, però malgrat tot creïbles en un món on sovint les coses no tenen sentit, un agost tòrrid en un Madrid ple de gent que està centrada en la visita del Papa i busca a l’hora misticisme i sentit positiu; un assassinat que sembla a priori un homicidi involuntari, una intuïció, una improbable sospita i la descoberta d’una macabra aberració; dues repeticions i la certesa que un psicòpata, un depredador implacable, ha fet de la ciutat el seu terreny de caça; un cap que no vol sentir parlar de problemes i un home petit, vulnerable, meticulós, tossut i determinat a descobrir al culpable. Aquesta podria ser numèricament i en poques paraules la descripció d’aquesta història.

El guió està ben trenat i té lògica: La primera reflexió és que els protagonistes són per sobre de tot policies, tal com passa a tantes pel·lícules americanes, jo diria que més policies que persones, ¿es pot fer d’un ofici una raça a part?, perquè pràcticament no tenen vida pròpia: un viu sol i l’altre és absent a casa seva com si fos sols un objecte. Difícilment podrien tenir una altra feina que no fos aquesta, però la fan bé, un per la seva capacitat d’observació, tancat en si mateix com un autista i l’altre pel valor i la dedicació total al cos i a la feina. Un arrossega un trauma infantil i l’altre és violent i incontrolable.

Té tot el sentit del món que siguin parella perquè no es podrien entendre amb ningú més i a més es complementen en les seves mancances; el violent no ho serà amb un apocat i un submís, però el protegirà físicament; la capacitat de concentració i d’observació d’un taparà la tendència a la dispersió de l’altre en un intercanvi de debilitats. El que he dit abans, una parella perfecta com ho són “el gras i el prim”, o el dia i la nit.

El segon pensament és que cal un hacker per descobrir a un altre hacker, algú que pugui pensar com ell i entrar dins del seu cervell, tal com passava a “El silenci dels anyells” i com “no passava” amb el protagonista de “Seven” que acabava sent el caçador caçat; en aquest cas és una persona amb un trauma infantil que descobreix a una altra víctima com ell convertida en monstre, que potser acaba descobrint-se fins i tot a ell mateix, als seus propis dimonis, i axis poder fer-los fora en un ritual d’exorcisme… lògic i versemblant.

També hi ha una mirada a la fragilitat de la ment humana, de tan febles que són els fils que ens sostenen com a persones i ens allunyen de la bogeria, de tan fàcilment que es pot passar d’un a l’altre costat de la tanca, la primera escena al cementiri és un exemple de com ens aferrem als records que ens ajuden a saber qui som.

Que l’acció transcorri al tòrrid estiu madrileny creant d’aquesta manera un clima angoixant i claustrofòbic que quasi no et deixa raonar també està ben pensat, tal com succeïa a “12 homes sense pietat” en una enxubada sala dels jutjats un calorós estiu novaiorquès, o com ho feia també la pluja constant a “Blade Runner” o a “Seven“, negant tota llum d’esperança, si bé és cert que en aquest cas el director no aconsegueix aquest mateix efecte tan pertorbador com a les seves predecessores.

Ja veieu doncs que tenim una bona peça al teler, que agafa fils de gran qualitat per crear un teixit de primer nivell, i amb ell el director ens fa un vestit de tall clàssic però a l’hora agosarat.

El film ens tindrà en tensió al llarg de més de dues hores i podrem veure com les víctimes moren i com els policies pateixen a la seva feina i fora d’ella i podrem arribar a creure que tot acabarà malament per tots menys per l’assassí, però al final, com d’improvís, com si fos el corol·lari d’una demostració matemàtica, es farà justícia; una justícia a mig camí entre venjança, homenatge i alliberament, aquest cop si a sota la pluja, com a Seven, i sense llei. No és estrany que, per tant, el títol del film sigui “Que Dios nos perdone“, Punt final.

Però, per què aquest film no està al nivell dels seus referents?

En primer lloc, perquè Antonio de la Torre no és ni Brad Pitt ni Harrison Ford i malgrat que el seu registre hieràtic s’adapta al personatge no té el seu carisma; però encara més important, aquelles obres volien ser i eren transcendents, ens parlaven de conceptes absoluts: La transcendència i el llegat, la justícia i l’existència del mal com un absolut, per contra, “Que Dios nos perdone“, ens mostra una petita història local, terrible certament i que donaria per una primera plana dels diaris sensacionalistes però que no per escriure un llibre dens. No és una crítica, ja que hi ha petites grans històries i aquesta és una, com “A sang freda” de Truman Capote o com un altre bona i recent pel·lícula espanyola: “Tarde para la ira“.

Hi ha un altre punt que pot fer que molta gent la valori per sota del que val: És pràcticament impossible identificar-se amb cap dels personatges que hi apareixen, exageradament imperfectes fins a arribar a la irrealitat, desagradables i grollers i a més les víctimes i els ambients no són gens glamurosos, perquè elles no són estrelles de Hollywood i les barriades de Madrid no són Beverly Hills.

Una mica com una casa de disseny, però en un barri dolent; naturalment un expert immobiliari, un cinèfil en aquest cas, reconeixerà el valor real d’aquest film per sobre d’aquestes misèries superficials.

Llavors no us deixeu influir per aquests inconvenients dignes d’un advocat del diable perquè estem davant d’una bona pel·lícula, molt bona si la comparem amb la majoria de les espanyoles, del millor de l’any a casa nostre i que se situa per davant fins i tot de la majoria de les produccions americanes tant per part de la crítica com del públic a casa nostre.

ESPAÑA 2015 (2hores, 5 minuts)

Direcció: Rodrigo Sorogoyen

Guió: Isabel Peña, Rodrigo Sorogoyen

Actors: Antonio de la Torre, Roberto Alamo, Javier Pereira, Luis Zahera, Jose Luis Garcia Perez, Monica Lopez, Maria Ballesteros,…