L´argument d’aquesta pel·lícula no pot deixar indiferent a ningú, es tracta d’un clàssic  de la literatura d’aventures posat al día, de forma que tothom que tingui la ment oberta  i jove i el desig de descobrir  coses noves s’ha de sentit atret per la historia.-¿Qui de petit no havia somiat llegint Robinson Crusoe? De fet el cinema se’n ha fet reso moltes vegades, ja sigui  segons la novel·la de Daniel Defoe o amb adaptacions mes modernes com Naufrago amb en Tom Hanks. El cas es que a la peli de la que parlem avui  el guió encara tensa mes la corda doncs el “nàufrag”  en aquest cas no es queda a cap illa perduda, es queda sol i abandonat a Mart, un planeta erm a on la vida no es possible.
 
Hi ha tres escenaris on es desenvolupa l’acció: El planeta roig en primer lloc, on el protagonista tractarà de sobreviure en un ambient hostil absolutament sol i sense possibilitat de demanar ajuda exterior; desprès la nau espaial on els seus companys tornen a la terra al donar-lo per mort, ignorant en principi la seva situació;  i per fi la terra, Houston, la base de la NASA, on hauran  d’enfrontar la situació on es contraposaran  el futur del programa del espai, la seguretat dels astronautes en transit, la vida del protagonista abandonat i fins i tot la imatge de la agencia espaial i del país davant del mon; uf!!.
 
Despertar-se tirat al terra mig cobert de terra i pols vermelles, absolutament sol, amb el cos adolorit, desorientat i amb manca d’oxigen pot generar pànic  a qualsevol, però l’entrenament i l’instin de supervivència et poden fer reaccionar en la direcció correcta per tal de sobreviure. Desprès vindrà la presa en consciencia de la situació, amb la desesperació del abandó  i el vertigen de la soledat absoluta, la incomunicació i la por a una mort mes que provable;  tràgic, dramàtic; però cal superar aquesta situació i creure llavors que la supervivència es possible; determinació i valor units a intel·ligència, tot això ens hauria de portar a un relat èpic.
 
Però malauradament no en trobem d’èpica en aquest film, com a mínim  de la de veritat, doncs tot es com un acudit  que està mes a prop de” Anacleto agente secreto i el professor Bacterio”  que no de les tragèdies  clàssiques ni del home de la il·lustració o del renaixement; es el que fa un tractament superficial que sols conserva decorats i estereotips, convertir un clàssic en una historia que sembla adreçada a un públic infantil.
 
Aquesta pel·lícula no t’emociona, definitivament no ho fa; però tampoc es capaç  de fer-te sentir el que sentiria el protagonista de cap de les maneres, no es veu per enlloc la solitud ni la desesperança, ni la por, ni l’emoció de assolir fites increïbles. Perquè diguem-ho clar; una situació com la que presenta aquest film per força hauria d’emocionar no sols al protagonista si no a nosaltres com espectadors.
 
Però aquesta pel·lícula tampoc et sorprèn, no hi ha cap  plantejament ni cap idea ni cap  posada en escena novadora, res que et desperti les connexions neuronals, doncs tot plegat sembla el” bricomania”, sols manca l’accent basc….
 
Tampoc trobem imatges trencadores o plenes de bellesa com ens va passar amb “Gavity”, o aterradores com a “ Alien”, o pertorbadores com a “Blade runner”, ni tampoc filosóficas o transcendents com a “Interstellar”. Sols pur telefilm del segle passat, ni una sola seqüència creativa  dels 2000 com trobaríem a Mad men, True detective o House of cards…
 
No te poesia, no te èpica, mes enllà que la pretesa emoció del circ del espai que ens vol mostrar, on el protagonista principal fa quasi tots els papers, de trapezista a forçut.
 
La narració es horrorosa, en primera persona i mig fen brometa; no es humor ni tampoc un distanciament voluntari humanista, es esperpèntic. I que dir d’aquest to suficient de fals set ciències. Crec que moltes de les coses que passen en aquest film mereixen una anàlisi un xic mes seriós. Patètic. Infantil.
 
Axis com el plantejament de Interstellar feia que veiéssim possibles postulats científics hipotètics i no demostrats, aquí semblen inversemblants  coses reals possibles i demostrades, amb aquest to de professor Bacterio, com dèiem abans,  o millor encara  de Mc Guivert…
 
Sr. Ridley Scott:¿Perquè ha fet aquesta pel·lícula? ¿Per diners, com possiblement va fer amb “Prometeus”, la seva ultima fallida  incursió a la ciència ficció? De veritat que espero que aquesta sigui la resposta, perquè si no voldria dir que tot el geni que tenia s’ha perdut, i això es molt trist. ¿De veritat necessita tant els diners com per malmetre la seva memòria artística?
 
Que mes puc dir: Que esta molt ben filmada…; que els actors son bons i treballen be…; que hi ha algunes imatges molt belles, malgrat que vistes…; i que te interès i no es fa llarga… Però si te tot això però no te cap de les qualitat que hem mencionat abans, podrem dir que es un film d’entreteniment basic per una tarda de diumenge a casa; que es un producte d’esbarjo i prou, però de cap de les maneres podrem dir  que pertany: “Ni pot ni vol”, al setè art. Es un film que oblidarem ràpidament i que no ens portarà a cap reflexió: Prescindible.
 
 
USA 2015 ( 2h, 22minuts)
Direcció: Ridley  Scott
Guió:  Drew Goddard
Actors: Mat Damon, Jessica Chastain, …