Antonio, després d’una baralla aparentment insignificant, trenca amb la Marta amb qui portaven set anys junts. Ella no s’ho esperava i quedà devastada: perd la gana i tot el menjar li sent malament. El que podria ser conseqüència del mal d’amor resulta ser un càncer avançat; li veu les orelles a la mort i el seu món s’enfonsa. Quan unes píndoles que li dona l’oncòleg aturen la malaltia, recupera les ganes de viure i, com si veiés la seva vida des de fora, es relaxa i perd la por tant de morir com de viure.
Isabel Coixet, la directora, ja porta uns quants anys força brillants en el panorama cinematogràfic espanyol; de fet, aquest és el seu dissetè llargmetratge tot i que si contem també documentals, curts i vídeos musicals, la seva producció arriba a 70 obres dirigides, totalment o en col·laboració.
La primera pel·lícula seva que va tenir un fort ressò mediàtic va ser “Cosas que nunca te dije”, del 1996, que parlava de la difícil comunicació entre sexes en un món trasbalsat on els codis de relació de parella es difuminaven. Amb tot, el seu gran èxit li va arribar al 2003 amb “Mi vida sin mi”, on una noia diagnosticada de càncer terminal deixava unes instruccions gravades a la seva parella amb instruccions com portar la vida sense ella. Dos anys més tard va dirigir “La vida secreta de las palabras”, que explicava com una dona viatjava fins a una plataforma petroliera per tenir cura d’un home que havia quedat cec en un accident i com són de transformadores les converses sinceres. Va continuar dirigint; tanmateix, no va ser fins al 2014 que una obra seva em tornés a emocionar: “Aprendiendo a conducir”, on una dona abandonada de forma cruel i miserable per la seva parella recuperava la confiança en ella mateixa i la fe en la humanitat. El 2017 va estrenar “La libreria”, novament les dones contra el món, una pel·lícula senzilla, bonica i molt aclamada, però superficial i oblidable, un entreteniment lleuger. Finalment, el 2023, just abans de la que comentem avui, va presentar “Un amor”, una adaptació cinematogràfica d’una novel·la de Sara Mesa de fort contingut sexual on la protagonista, aclaparada pel dolor i la civilització, va a parar a un poble mig oblidat sense civilitzar però amb igual dolor; potser la seva millor pel·lícula després de ”La vida secreta de las palabras” i abans d’aquesta.
Tres adeus, com en moltes de les pel·lícules d’Isabel Coixet, és també l’adaptació d’una novel·la: “Tre ciotole” (Tres bols), de l’escriptora italiana Michela Murgia, publicada el 2023, el mateix any de la seva mort a causa d’un càncer, on la protagonista del llibre viu la mateixa situació que l’autora. Isabel Coixet, referint-se a la novel·la i a l’autora, diu el següent:
“Murgia ens força a preguntar-nos, com a individus i com a comunitat, què significa sobreviure i com aprendre, d’una vegada per totes, a ser com era ella, absolutament lliures.”
Marta, antiga esportista que ara dona classes de gimnàstica a Roma, viu aïllada: es relaciona només amb la seva germana i, de passada, amb un company de feina secretament enamorat d’ella. El seu món s’ha anat fent cada cop més petit i possiblement no se sent a gust amb la vida que porta. El seu marit, cuiner sempre absent, només la veu a la nit. Ella, sense aficions ni res a fer a part de la feina, passa els dies sola i quan Antonio arriba a casa li surten més retrets que alegries. Una nit, després de voler marxar ràpidament d’una exposició, Antonio esclata i la deixa. Aquest és el primer dels comiats de la pel·lícula.
La directora planteja un començament de la cinta especialment caòtic i estressant: Marta i Antonio estan tornant a casa en moto, és l’última hora de la tarda, l’hora de sortir de la feina i els carrers estan col·lapsats. Antoni zigzagueja entre els cotxes parats, se senten els clàxons i, malgrat que sembla tenir pressa per arribar a casa, Marta li demana que pari en un supermercat per comprar unes galetes. A l’hora de pagar, la caixera els ofereix un conjunt de tres petits bols que diu que estan d’oferta; ell els rebutja i llavors ella, com per portar-li la contraria, diu que sí que els vol. En arribar a casa discutiran i ell l’endemà marxarà.
Tal com ens l’han presentat, possiblement Marta no ens hagi caigut gaire bé; pensarem que el trencament és per culpa seva. Diu Isabel Coixet que li agrada retratar persones normals, amb febleses i, fins i tot, antipàtiques. Crec que és injust pensar això, encara que per defecte s’acostuma a culpar la dona: es queixa, no té paciència, atabala al marit quan torna a casa cansat de la feina. Malgrat que no ens ho ensenyin, l’Antonio només es preocupa d’ell i del seu restaurant; s’enfada pel fet que Marta vulgui marxar de pressa de la inauguració de l’exposició, com si hagués d’estar agraïda per acompanyar-lo a la seva afició. No pensa en el que li pot agradar a ella, no té cap detall amorós i quan ella li demana amb un somriure que li expliqui un acudit, un dels trets que la van enamorar, es gira i li diu un lleig. No intenta reconduir; simplement se’n va.
El cas és que han trencat una relació, però encara s’estimen: ella, dolguda, no el vol tornar a veure o sentir perquè li fereix el record de la pèrdua; ell l’enyora i pensa en ella sense, per tant, fer cap gran esforç ni demanar perdó.
Marta se sent sola i necessita algú a casa. Un dia a la nit, tornant a casa descobrirà, al costat dels contenidors de la brossa, la figura de cartó a mida natural d’un cantant sud-coreà i se l’emportarà a casa; al llibre és un fet anecdòtic, però a la cinta Coixet li ha volgut donar més protagonisme, fins i tot amb un final fantasiós. Això em fa pensar en la figura de l’home a la casa, com una imatge totèmica, com qui té un Sant Crist, una Verge o un Sant, a qui resar; em va recordar una escena similar de la pel·lícula “Spencer”, dirigida pel xilè Pablo Larraín el 2021, on la protagonista, Diana Spencer, veia un espantaocells que portava posat un vell Barbour del seu pare i se l’emportava en un anhel de tenir simbòlicament al seu costat la figura protectora del pare.
El film està ple de simbolismes:
- Marta veu com a una nena li cau un gelat a terra, mira com s’està desfent per la calor, la sensació d’un plaer perdut del que ella potser sovint s’ha autoreprimit, vet a saber si per vergonya o per por d’engreixar-se, i de sobte se’n compra un de tres gustos. És fantàstic veure com el gaudeix sense vergonya i amb cara de felicitat, potser és el primer signe que comença a fer el que li ve de gust a la vida. Sigui com sigui jo trobo el símil una mica exagerat, T’ha deixat el marit, un càncer t’està matant, però el teu gelat està boníssim; sembla més un recurs plàstic que cap altra cosa.
- Al film surten ocells moltes vegades, sense cap dubte un recurs estètic. Al principi de tot un grup d’estornells fan figures pel cel, la veu en off de la Marta diu que suposadament per evitar depredadors; després, coloms volant solitaris, també un de malalt al terra del pati de l’escola que uns nens acabaran matant. Són la llibertat però també la fragilitat. De fet, són origen i final de la cinta i en el seu discurs passen de representar la vulnerabilitat a transformar-se en el goig per la vida. Per això al final la veu en off de la Marta diu que si fan figures al cel és perquè els agrada fer-les. Per mi seria més adient que digués que és la seva forma de fer art, que a la seva vida cerquen la poesia, dir que ho fan perquè ho volen fer és molt simplista, una gran frase buida.
- Novament, Coixet compara el principi amb el final de la pel·lícula: De la caòtica circulació nocturna en moto per un carrer embussat (la seva vida sense rumb), passem a una de les escenes més poderoses de la cinta quan Marta va amb la seva bicicleta a tota velocitat pel costat del riu, per un carrer ben buit, li acaben de dir que no té cura possible. La cara seriosa, determinada, s’enfronta al seu destí.
- A l’escola veu unes adolescents que s’autolesionen, potser li fan pensar que ella també s’ha autocastigat a la vida. Per això, el seu instint envers elles és de protecció; encara que no perd ni un segon per preguntar quin és el seu problema, tan sols un pompós monòleg sobre la bellesa de la vida.
Com he dit al principi, al final Marta deixarà de tenir por a la mort; compren que és un final inevitable que a tots ens arribarà més tard o més aviat; només hem de gestionar i aprofitar sense por ni rancúnies el temps que tenim perquè l’únic que hem de témer és no viure. Recuperarà els tres bols que tenia oblidats i es començarà a preparar menjars saborosos, ja que abans menjava qualsevol cosa de forma compulsiva. Canviarà la seva mirada sobre les persones i li demanarà un petó al seu company d’escola. Ras i curt, sense cap confidència ni complicitat.
Antonio s’assabentarà de la malaltia de Marta i tractarà de tornar-se a apropar a ella perquè encara se sent enamorat. Es retrobaran i en una de les escenes més emotives de la cinta s’abraçaran en un pla filmat cenitalment de gran bellesa. Ara serà ella la que li digui adeu a ell, l’estima, però no el necessita i, a més, no té temps per perdre i poder-se acomiadar aquest cop de la vida.
Isabel Coixet busca sense cap dubte retratar la bellesa a les seves pel·lícules, la cerca en cada enfocament, ja sigui en el cel amb els ocells com en els primers plans de Marta; encara que per aconseguir-ho disfressa la realitat mostrant-nos un càncer benignament mortal amb una miraculosa quimioteràpia de píndola diària. Estereotips: noia moderna que va en bicicleta, que no sap gairebé què vol a la vida, políticament neutre, ja que ja se sap que la gent de bé no es fica en política, encara que no posicionar-se és la forma més radical i ultraconservadora de fer-ho. Hi ha un poema de Pablo Neruda que parla d’aquest tipus de bellesa, es diu “Poetas Celestes”, que comença la primera estrofa amb una pregunta:
“Què vau fer vosaltres?”
I on al principi de la segona estrofa dona la resposta:
“No vau fer sinó fugir”.
Com a resum, diré que Isabel Coixet ens fa una bonica i pretesament enaltidora narració sobre la vida, l’amor i la mort, encara que en un to més aviat pla, actuant simplement de corretja de transmissió de la fortament emotiva i personal novel·la de Michela Murgia. La directora coneix a la perfecció les eines i els mecanismes de l’ofici del cinema, això és indubtable, però ho fa des de la distància, sense posar-hi gaire de si mateixa, sense atrevir-se a cridar al vent el que sent, el que és; es perceben alguns dels seus dolors, de les seves pors, dels seus desitjos, però sense involucrar-se, sense significar-se. Potser per això, quan li vaig preguntar què la movia a fer pel·lícules, primer va dubtar, després va parlar que els seus pares la portaven al cinema de petita i finalment, en insistir jo, va dir, amb la boca petita, que li agradava compartir.
Trobo a faltar la força i el sentiment de les seves primeres cintes i em pregunto si finalment sabrà si té alguna cosa a dir i la dirà, si deixarà de banda mostrar la falsa bellesa pura i obrirà els ulls a la realitat; tant de bo que, sent que ofici en té, ho faci. Amb tot, una pel·lícula entretinguda.
Italia 2025 (2 hores)
Direcció: Isabel Coixet
Guió: Enrico Audenino, Isabel Coixet. (novel·la de Michela Murgia)
Actors: Alba Rohrwacher, Elio Germano, Silvia D’Amico, Francesco Carril, Galatea Bellugui, Sarita Choudhuri,…