Quan, una fosca nit, un matrimoni i la seva filla tornen cap a casa en cotxe per una malmesa carretera secundària de l’interior de l’Iran, atropellen un gos que surt del no-res. Aconsegueixen arribar a un taller mecànic, no de cotxes, que encara resta obert. Un dels treballadors, en Vahid, creu reconèixer en el conductor el carceller que l’havia torturat a la presó. Empès per una ràbia incontrolable, el segresta, però dubta que realment fos el seu botxí, i inicia un pelegrinatge en què va sumant altres víctimes per decidir què fan amb ell. Una macabra i delirant comèdia de costums sobre la vida al si de la teocràcia islàmica.

Ser director de cinema a l’Iran és una tasca perillosa. De fet, Jafar Panahi ha estat empresonat tres vegades, suposadament per fer propaganda contra el règim, i tot el que filma ho ha de fer il·legalment o fora del país. Quan el jutge el va acusar d’anar en contra del seu país i dels seus dirigents, ell es va defensar dient que l’única cosa que pretén és copsar la vida i els sentiments de les persones. I això és exactament el que fa gràcies a la seva mirada, capaç de fixar-se tant en petits detalls com en la visió general, i que penetra fins al cor de les persones.  Posseïdor d’un talent innat pel cinema, ja que amb només deu anys va rodar un curt en 8mm, ha guanyat premis a tots els festivals de prestigi. Les seves obres de ficció més conegudes són: El globus blanc (1995), El mirall (1997), Tres Cares (2018) i Els ossos no existeixen o No-bears (2022), encara que també ha dirigit documentals com Taxi Teheran, que va guanyar l’Os d’Or al festival de Berlín el 2015.

Panahi practica un estil que alguns han definit com a neorealisme iranià. De fet, moltes de les seves pel·lícules són gairebé documentals: mostren un humanitarisme realista sense recórrer a recursos sentimentals manipuladors. Els seus personatges són humans, vitals i malgrat ser formalment molt diferents de nosaltres, ens atrapen i ens fan sentir empatia envers ells. Ell mateix, en una ocasió, va definir el seu cinema com la representació d’esdeveniments humanitaris expressats de manera poètica i artística. Des de l’art, lluita contra un règim que vol empresonar el pensament de les persones.

En pensar en aquesta pel·lícula, evoco molts referents.

  • El primer i més evident per a mi és l’escena de la cabina del vaixell dels germans Marx, que apareix al film de 1935 Una nit a l’òpera, ja que a la furgoneta del protagonista hi va entrant cada cop més gent, creant, si es mira objectivament, una situació força divertida de tan absurda que és.
  • El segon referent  que em va venir al cap van ser les pel·lícules espanyoles del franquisme amb les seves situacions còmicament grotesques, la comunicació preventiva entre ciutadans plenes de bons entesos, amb la sensació d’estar sempre vigilats, que el poder i les seves institucions poden fer el que vulguin amb total impunitat; carreteres, cotxes, cases, tot vell i precari, les persones criden i gesticulen, i hi ha la quasi obligació de deixar propina per qualsevol servei…

No podem obviar la qüestió de la religió com a excusa, que serveix per a tot i a la qual ningú s’hi pot oposar. Si el cotxe s’atura de sobte, és un senyal de Déu; de fet, aquesta intervenció divina és la que inicia la pel·lícula, en una clara clicada d’ull del director a una forma ridícula de jutjar les situacions. La religió com a paraigua: si ets un repressor i torturador, suposadament per defensar el règim islàmic i, per tant, segueixes els mandats divins, estàs fent el correcte. No has de fer cas a les súpliques de clemència ni tampoc al que diguin i jurin que són innocents, Déu tot ho veu i tot és voluntat seva; si els detinguts són culpables, estan pagant la seva justa pena en aquesta vida i, si són innocents i hi ha hagut una errada, la seva pena els farà màrtirs i accediran al paradís per mèrits propis. Tot està predestinat, l’home poca cosa pot fer: tot anirà bé si segueix tots els preceptes de l’Alcorà, un plantejament absolutament normatiu; ben al contrari del cristianisme, on l’home és lliure de fer el bé; si no ho aconsegueix, només ell és culpable. Déu li ha donat la llibertat d’escollir i, amb aquesta llibertat, pot accedir al cel dels cristians o, en cas contrari, a l’infern.

En aquesta furgoneta dels disbarats i els mals adreços hi trobarem, a part de l’operari exconvicte, el suposat torturador, tancat dins d’una caixa; s’hi afegeix una fotògrafa que també havia patit tortures, juntament amb els nuvis que estava fotografiant, la promesa havia estat també a la masmorra per no ser prou curosa amb la vestimenta islàmica, i l’exparella de la fotògrafa que també va passar pel calabós, sense que calgui especificar el motiu, perquè Al·là segur que n’estava al corrent. Per circumstàncies de la vida i pel bon cor del conductor del vehicle, hi acaben pujant la dona del carceller, que està a punt de donar a llum, i la seva filla de sis anys. El més curiós és que cap de les víctimes havia vist la cara del botxí, ja que sempre anaven amb els ulls tapats; només recordaven el seu pas asimètric, era coix, i el tacte del monyó de la cama, que sovint els feia tocar a fi de demostrar que havia estat un màrtir per la fe.

Després de mil aventures compartides i d’haver vist i acceptat que la vida no és gens fàcil per a ningú en el règim teocràtic, ja de nit, quedaran el conductor, la fotògrafa i el torturador coix. De les seves converses i arguments dependrà la sort del carceller, a qui tenen lligat a un arbre en un bosc d’oliveres a prop de la ciutat.

No us dic com acaba tot: seria massa llarg explicar els arguments de totes les parts i us privaria del plaer de descobrir fins on arriben les motivacions dels uns i dels altres en un país mentalment ancorat en el passat medieval. Tothom tornarà a la seva rutina, deixaran enrere l’incident i, un dia, en Vahid, tornarà a creure sentir el terrorífic so característic pas assimetric del torturador coix.

Un simple accident té una narrativa que atrapa l’espectador sense treva. Es pot veure com una comèdia amb tocs d’humor negre, en molts moments ens farà riure, encara que també patir; ens mostrarà la ràbia, l’odi, la por, la pietat, la bondat, el sentit humanitari i, finalment, ens convidarà a meditar sobre les creences absolutes que sempre condueixen a la violència. Molt recomanable.

Iran 2025 (1 hora, 45 minuts)

Director: Jafar Panahi

Guió: Jafar Panahi

Actors: Ebrahim Azizi, Madjid Panahi, Vahid Mobasseri, Mariam Afshari, Hadis Pakbaten, Delmaz Najafi, George Hashemzadeh,…