Les primeres imatges ens mostren aigua en moviment, serpentejant entre les arrels dels arbres, saltant per sobre les roques, aigua clara, neta i transparent. Som a 1820, en un territori quasi inexplorat al nord dels Estats Units fronterer amb el Canadà, controlat per les tribus índies; allà una companyia de pelletera ha establert una base d’explotació i ha construït un fort de fusta per protegir-se dels atacs indígenes; des d’aquesta posició, una expedició de caçadors s’han endinsat dins del territori hostil en barcasses i s’estan al costat del riu Missouri recollint tantes pells de castor com poden, fa ja bastants dies que treballen i ja quasi han acabat la feina. 

Estan empaquetant les pells, tota una fortuna en els mercats americans i europeus, i es preparen per retornar a la base amb el seu tresor, quan, de sobte i sense cap previst són atacats. Ningú veu d’on ve l’enemic, però estar clar que tenen un avantatge tant de posició com de número; cal fugir a córrer cuites, salvant el que puguin de la seva collita, però per sobre de tot tractant de salvar les seves vides.

Aquestes primeres escenes són d’una força terrible, d’una plàstica aclaparadora, són dinàmiques i estan preses des de diferents angles, com si la càmera fossin els nostres ulls movent-se erràticament per allà el mig; corrent, parant, amagant-se, mirant al costat, al darrere, a dalt i un altre cop al darrere, sentint el xiulet d’una fletxa que ens supera per clavar-se a un arbre o al cap d’un company, un caos apocalíptic. Sense cap dubte una escena que passarà a la història del cinema.

Si seguim una mica amb l’argument veurem una fugida angoixosa pel riu, vigilant constantment amb cares de por a una riba i l’altra, que ens recordarà sense cap dubta el viatge de la patrullera riu amunt a Apocalipsis Now, una escena curta però intensa.  Després es posaran a caminar per les muntanyes buscant el camí a casa, fins que el protagonista, en Hugh Glass que fa de guia, és atacat per un os en el bosc sense que tingui temps de reacció: Una escena èpica, realista, terrible, instint de supervivència, però també de lluita, valor en estat pur. Malferit i sense poder seguir el ritme del grup, es quedarà amb uns companys que l’han de cuidar, però un d’ells l’acabarà traint.

Aquest és el nucli central de la narració, o com a mínim el fil conductor, que està basat en un fet real que va ser molt famós a la seva època.  Una història de supervivència, amb la venjança com a força motora i objectiu doncs partir d’un cert moment en Hugh es trobarà sol en mig de la natura salvatge, ferit greu, sense menjar ni beguda, patint la cruesa d’un hivern brutal, perseguit pels indis, lluitant per la seva vida.

També són històrics els assentaments que les companyies de pelleteres van establir a la zona amb una organització quasi militar. Aquests grups d’homes en terra hostil, mantenien entre ells una gran solidaritat i companyonia, com en l’exèrcit, aquesta era la seva força per sobreviure en un territori enemic i en condicions climàticament extremes. Per això trencar aquest codi d’honor es considerava traïció i es pagava amb la vida.

El director ens mostrarà el cel blau per entremig dels arbres, els rius tumultuosos, les postes de sol rogenques, les nits estelades i fins i tot un meteorit caient del cel, marca de la casa, perquè el director ja en va fer apareixia un altre a Birdman, el seu anterior treball. Veurem al Hugh caminant pel bell mig d’un gran riu glaçat; fugint a cavall en una persecució increïble; sobrevisquent a la freda nit amb tècniques que ja vam veure a la futurista Guerra de les Galàxies.

Si hi ha alguna cosa que ningú podrà discutir és que la natura és la reina indiscutible d’aquesta pel·lícula, una senyora poderosa i terrible que no sols roba el protagonisme de la cinta, com a mínim estètic, a tots els altres actors, sinó que s’apodera també del missatge i l’ànima del conjunt. El seu domini fa fins i tot que pateixin a parts iguals personatges ficticis i personal del rodatge, actors inclosos, el seu rigor i la seva llei. Axis ho ha volgut el director i és el que reflecteix el film. Natura en estat salvatge, natura immaculada, grandiosa, terrible, i l’home és tan petit, tan insignificant davant de la seva magnitud i malgrat això pot fer tant mal a la natura, tant mal als altres homes, fins i tot a si mateix. Aquest podria ser un missatge implícit de la cinta:

Com hem pogut els homes trencar aquest equilibri?

Tractem també de pensar una mica en els personatges i les seves relacions perquè ens aportaran moltes pistes sobre una altra reflexió que el director ens ha volgut fer. El protagonista és un home ferm, però també és un home trist i que es malfia de tothom, ja que va renunciar al seu món per amor i el seu món li va treure el que més estimava; per tant, és un home que defuig de qualsevol creença; és un home lliure que creu en ell mateix, que estima al seu fill, la seva única família, i que respecta i estima a la natura com a mare de tot; un home que parla poc, el just.

Enfront seu tenim al seu oponent, una persona tèrbola que repeteix com un lloro consignes religioses que segurament no entén i que no respecte res, que no té principis, però que diu tenir-los i ser religiós, una paparra que no pare de parlar dient coses, sovint sense cap sentit, però que ell creu gracioses. Quina paradoxa, un espiritual sense religió i un religiós sense esperit. El respecte per la natura contra el que no respecte res ni a ningú emparat en la religió.

No serà una paràbola de la nostra societat?

També hi ha el capità de l’expedició, un home amb educació, criteri i principis, un gerent perfecte i just que porta les regles de la civilització, de vegades anacròniques,   a un món salvatge.

Estan els indis, sobris i valents, integrats amb la natura com si es mimetitzessin amb ella, que tracten de sobreviure vivint en una desigual simbiosi amb l’home blanc, canviant pells per armes i cavalls per defensar-se i menjar, que estan en realitat patint una neteja ètnica per apoderar-se de les seves terres, tal com el bisó o els castors són aniquilats per la seva pell. 

Quan l’exèrcit, el famós General Custer per exemple, atacava un poblet indi, mataven a tothom, homes i nens inclosos, els aniquilaven per tal que no poguessin establir-se a cap altre lloc. Com a fet comparatiu cal dir que el negoci de la pell de castor no va durar gaire perquè les grans companyies caçaven tot el que podien emportar-se, però mataven la resta per tal que la competència no fes captures i fes baixar el preu. Terrible, no?

Però tornem a la pel·lícula, que és un film d’aventures clàssic, amb unes imatges i unes escenes que perduraran a les nostres ments per la seva força i per la seva bellesa; els amants de l’acció diran que si aquest film tingués mitja hora menys seria una obra mestra, els amants de la natura encara foren asseguts contemplant aquesta meravella un parell d’hores més, però els amants del cinema com a art reconeixeran que estan davant d’una gran obra.

Una gran direcció, una fotografia excelsa, unes interpretacions dels tres principals actors més que rellevants, genial en Di Caprio, cent per cent creïbles les tres, uns paisatges i unes localitzacions belles, imponents, majestuoses, una música encertadíssima, uns vestuaris perfectes. Una gran pel·lícula.

USA 2015 ( 2 hores, 36 minuts)

Direcció: Alejandro Gonzalez Iñárritu

Guió: Mark L. Smith, Alejandro Gonzalez Iñárritu (Novel-la de Michael Punke)

Fotografia: Emmanuel Lubezki

Musica: Carsten Nicolai, Ryüchi Sakamoto

Actors: Leonardo Di Caprio, Tom Hardy, Domhnall Gleeson, Will Poulter, …