Imaginem que fóssim capaços de crear un robot mecànic cibernètic i el dotéssim d’una intel·ligència artificial que li permetés prendre decisions davant de situacions complexes, que pogués parlar i argumentar, fins i tot que tingués consciència de la seva existència com a ésser únic i diferent. Crear, en sentit estricte, és fer aparèixer alguna cosa del no-res; de fet, si rellegim la Gènesi, ho veurem més clar i entendrem que aquest atribut correspon tan sols a Déu.

Si poguéssim fer una cosa així, segurament ens sentiríem Déu i, dins nostre, naixeria la sensació de poder absolut sobre allò que hem creat, per modificar-lo, per fer-li fer tot el que nosaltres volguéssim sense tenir en compte la seva opinió, fins i tot per desconnectar-lo o destruir-lo. ¿En tindríem dret?

Culturalment, estava acceptat que fos així, i si algun gosava revelar-se patia càstigs terribles: fuetades o fins i tot la mort.

La solució única per a les dones era casar-se; si volien canviar de vida i de senyor, quedaven sotmeses als desitjos del seu marit. De fet, no va ser fins a principis del segle passat que van conquerir el dret a vot.

Un jove programador d’una multinacional, podria ser Google perfectament, guanya un concurs i el premi és estar-se tota una setmana a casa del genial propietari de l’empresa, una espècie de Dr. Frankenstein que juga a ser Déu, compartint amb ell les seves creacions més amagades, alhora que participa en un test, dit de Turing, per tractar d’avaluar el grau d’intel·ligència artificial de les màquines creades per ell.

El geni viu absolutament sol en el seu paradís, que també és el seu laboratori de biomecànica i d’intel·ligència artificial, tecnològic, asèptic i de nou minimalista. Dic sol, però menteixo, ja que l’acompanyen les seves creacions, a les que connecta o desconnecta per fer proves i amb les quals interacciona de diferents maneres.

Paral·lelament compartirà pensaments amb el seu mentor, amb qui discutirà sobre l’objecte i el fi d’aquests experiments i sobre la seva sostenibilitat des d’una base ètica. Aquesta dualitat dialèctica situarà el protagonista entre dos focs: per una part, sentirà una barreja entre la compassió i l’atracció física per l’Ava, que té atributs i pensaments femenins, i per l’altra, una creixent desconfiança cap a l’hermètic amfitrió, situat sempre dos nivells per sobre d’ell, més arrogant que no pas mestre, perquè se sent manipulat.

És, per sobre de tot, una responsabilitat que cal assumir en el mateix moment de la creació; és un acte lliure i cal respondre’n. Un enginyer que fa un pont ha de respondre de la seva solidesa, però no pot destruir-lo, malgrat que sigui una obra seva, ja que dona un servei a les persones.

Ja sé que la Ayn Rand postulava una altra cosa en el seu llibre El manantial, però també és cert que en aquella història altres persones li havien robat l’ànima al projecte. Déu, creador, dona vida als homes, però després els fa lliures per equivocar-se i patir les conseqüències, fins i tot el càstig del seu error.

En un moment, el creador diu a l’alumne:

Arribarà un dia que elles (les màquines intel·ligents) ens miraran de la mateixa manera que nosaltres mirem uns micos dins d’una gàbia en perill d’extinció

Aquest film és com un primer apunt d’un debat que algun dia, sense cap dubte, haurem de tenir.

Dels decorats i de les localitzacions ja hem fet esment: insuperables. Els actors fan un treball excel·lent; per alguna cosa Domhnall Gleeson i Oscar Isaac són dos dels més en voga, tant actualment com en projecció de futur, i donen vida a uns personatges absolutament creïbles.

La direcció és bona i la il·luminació absolutament encertada per donar intimitat, però també angoixa. Contrasten uns interiors asèptics però enrarits, dels quals voldries sortir per poder respirar, amb uns exteriors nets, purs, salvatges i freds. Penso que és una pel·lícula molt recomanable.

Regne Unit 2015 ( 1h, 48 min)
Director: Alex Garland
Guió: Alex Garland.
Actors: Domhnall Gleeson, Oscar Isaak, Alicia Vikander, Sonoya Mizuno, …