Una noia que acaba de tornar a la feina després d’una baixa per ansietat i depressió és acomiadada un divendres arran de la votació dels seus companys, que no volen renunciar a la paga extra perquè ella continuï treballant; aquesta és la condició de la direcció. Desesperada —li cal la feina per poder conservar la casa que comparteix amb la seva parella i dos fills petits— aconsegueix, amb l’ajuda d’una companya, que el cap accepti repetir la votació dilluns. Disposarà, per tant, del cap de setmana —dos dies i una nit— per convèncer els seus companys.

És un film d’una actualitat esfereïdora, però que ens podria fer pensar que tot succeeix en una altra època més dura i llunyana i en un país d’un continent poc desenvolupat. Doncs no: estem a Bèlgica, al bell mig de l’Europa social i protectora, al costat del bressol de la societat del benestar. Això sí que sona, ara mateix, a passat. Però, de què ens sorprenem? Sabem prou bé que el caos i el desordre sovint acaben triomfant en aquest món: ho van fer els bàrbars sobre l’endreçat Imperi romà; els nazis van arrasar Europa i enfonsar Alemanya; sí, la mateixa que ara humilia Grècia, origen de la cultura i la democràcia. Però ja se sap: tot tendeix al màxim desordre… No tenim memòria.

La notícia de l’acomiadament li arriba per telèfon i és com una pedrada. La situació la supera, just quan començava a veure la llum al final del túnel. Busca la soledat del llit a les fosques; no té ànims ni forces per aixecar-se. Recorre de nou a les pastilles i sembla que tirarà la tovallola, però la seva parella l’empeny a plantar cara i lluitar per la feina.

Comença llavors el seu pelegrinatge —més aviat un viacrucis— primer en transport públic i, l’endemà, en cotxe, acompanyada per la seva parella: de casa en casa, de porta en porta, de persona en persona, per tractar d’influir i fer reflexionar els seus companys perquè renunciïn a uns diners que els fan molta falta —mil euros— perquè ella pugui continuar treballant. Les trobades no tenen desperdici i ens mostren totes les facetes de l’ànima humana, amb diàlegs absolutament versemblants i sense cap recurs fàcil per predisposar l’espectador a prendre partit.

Els trajectes amb cotxe són terribles: de visita en visita, plens de buidor interior, soledat i ofec. I la màquina que, sense pietat, ens adverteix amb un timbre molest que ens hem de cordar el cinturó de seguretat: una clara al·legoria de l’esclavatge voluntari en què vivim tancats, on les regles cal respectar-les fins i tot per sobre dels sentiments, de la pena i de l’angoixa. Però també hi trobarem l’esperança dins del vehicle, aquest cop amb el recurs de la ràdio i la música rock, on veurem que la solidaritat i cantar plegats poden ser més poderosos i donar més força que totes les pastilles juntes.

Els guionistes han sabut donar un gir molt interessant al final, tan maquiavèl·lic, manipulador i pervers com el principi de la cinta: un altre laberint pavlovià, una cruïlla de difícil decisió. Malgrat tot, la protagonista potser pot perdre la feina o fins i tot la vida, però recupera la dignitat i l’orgull de ser persona. Deixarà de tenir por; deixarà de ser una esclava.

La pel·lícula té molta força malgrat el seu argument tan senzill. Està ben dirigida i, com dèiem abans, renuncia a la sensibleria o fins i tot a la proclama política: és la vida i prou. El treball de la protagonista, Marion Cotillard, és excel·lent, totalment creïble. Veient-la, sentim el seu cansament i el seu desànim; notem l’esforç titànic per aixecar-se del llit. Quan camina s’arrossega, com si sempre anés pujada; vesteix com per anar per casa, parla com una marginada i els seus gestos no tenen cap classe. Els seus ulls són miralls de la desesperació, però sempre nets i clars, sense ràbia, odi ni maldat.

No vulguem pensar massa coses durant el visionat ni fem judicis de valor; ja hi haurà ocasió en sortir del cinema. Tractem de mirar els detalls i, sobretot, de sentir amb el cor més que no pas amb la raó. Al final, si hem fet l’esforç d’entrar a la pel·lícula, sortirem recompensats, perquè ens emportarem una lliçó de dignitat.

Bèlgica, 2014 (1 hora i 36 minuts)
Direcció: Jean-Pierre i Luc Dardenne
Guió: Jean-Pierre i Luc Dardenne
Intèrprets: Marion Cotillard, Fabrizio Rongione, Pili Groyne, Simon Caudry, Catherine Salée, Baptiste Sornin.