Aquesta és l’última entrega de la, per ara, trilogia de Richard Linklater sobre les edats de l’amor. Nou anys separen cadascuna de les entregues: Abans del matí (1995), Abans de la tarda (2004) i, finalment, el 2013, la que avui comentem, Abans del capvespre. Els actors protagonistes són els mateixos, i els seus personatges també; el temps ha passat per a tots, i les seves vides han anat canviant, tal com li passa a tothom. És, per tant, una doble performance, dins i fora de la pantalla.

Els punts forts de la pel·lícula són la química entre els dos protagonistes —alhora combinatòria i explosiva—, les situacions absolutament quotidianes i creïbles, i els diàlegs totalment versemblants, reals diria jo.

Hi ha quatre parts perfectament definides, com si fossin les quatre estacions de Vivaldi o els actes d’una obra de teatre:

  • un viatge en cotxe, on assistim a la gestació d’un conflicte aparentment intranscendent, fruit de la mala consciència d’un pare però també de la por d’una dona que, ja no tan jove, es pot sentir menys seductora, menys centre de tot plegat, origen de la vida i temple de l’amor.
  • Uns diàlegs entre un grup d’amics en una vil·la grega de vacances, lliures i a vegades agosarats, o com carregar-se de raons.
  • L’explosió de l’ofensa, que mai no és la que és, sinó la que percebem, la que ens fereix profundament.
  • Finalment, el retorn als orígens de tot, als records i als sentiments, a aquell indret on viu l’amor, que s’alimenta de l’admiració, el respecte i el reconeixement, però també de la fascinació de l’un per l’altre, de l’humor, del riure i de la complicitat. No hi ha eina de convenciment tan poderosa com pintar un quadre o com contar un conte…

És una pel·lícula on es retraten les interioritats de l’ànima humana, amb les pors, els egoismes, les males consciències i els despits amb què tots ens podem identificar, per poc que meditem; i, per tant, la història se’ns fa propera i familiar. Les reaccions dels personatges poden ser les nostres mateixes reaccions i les seves ràbies, les nostres. Per això el final, la conclusió, pot ser també la nostra.

Aquest film podria ser perfectament una obra de teatre, ja que es sustenta en els diàlegs i en els actors, on els primers plans són majoria, i en el qual ens podem sentir com voyeurs que espien la parella del costat, o, encara millor, que es veuen a ells mateixos reflectits en un mirall, com si rebobinessin una filmació feta amb una càmera domèstica i la tornessin a passar per ensenyar-la al seu psiquiatre.

Si volem acció o sorpresa, aquesta no és la nostra pel·lícula —d’altres hi ha que fan aquesta funció—, però si el que volem és aprofundir en la nostra realitat i meditar sobre ella, llavors ja anem millor encaminats. I si us dic que tot acaba bé, ja tenim el motiu per anar al cinema.

Una terrassa al costat del mar, il·luminada amb la llum de la lluna i gaudint de la visió d’unes petites barques surant en un mar ben pla. Quina pau, quina tranquil·litat! Quin final tan desitjat!

EUA, 2013 (1 h 44 min)
Direcció: Richard Linklater
Guió: Richard Linklater, Julie Delpy, Ethan Hawke
Actors: Julie Delpy, Ethan Hawke