Què faríem a la vida si poguéssim disposar, amb un sol gest, de tots els diners que ens calguessin? ¿Acaparar béns materials? ¿Repartir-los? ¿Convertir-los en el centre i la prioritat de la nostra vida? ¿O potser fer simplement que fossin una eina per a la nostra felicitat i el nostre creixement personal? Segurament, si fóssim prou llestos, al cap dels anys —i un cop superada la novetat— serien simplement un recurs esporàdic i potser finalment innecessari… Si dubtem de quina seria la nostra resposta o la nostra reacció, llavors hem de veure aquesta pel·lícula… en la qual, per cert, els diners ni tan sols es mencionen. Diuen que el temps és diners, i de temps sí que se’n parla.

El guió i la direcció són de Richard Curtis, i això ja és “per se” una garantia d’èxit, doncs Quatre bodes i un funeral o Notting Hill han sortit de la seva ploma, i Love Actually i la que avui comentem han estat, a més, dirigides per ell. Sense cap dubte, al Sr. Curtis li agraden les comèdies romàntiques: sap trobar aquelles històries que arriben al cor i, a més, sap com explicar-les.

La pel·lícula és una comèdia romàntica anglesa clàssica, narrada en primera persona pel protagonista, en Tim —interpretat per Domhnall Gleeson—, el típic jovenet pèl-roig i insegur, especialment amb les noies, que ens desgrana amb un ritme pausat i tranquil, com en una balada, la seva vida. Ens parla de la seva família, gens convencional, almenys per a un europeu continental, però que es centra sobretot en la seva prioritat vital: l’amor, i com trobar una noia amb qui compartir-lo.

Un dia d’estiu, el dia que compleix 20 anys, el seu pare —seguint una tradició familiar— li explica una característica dels homes de la família: un do que els permet retrocedir en el temps. Vet aquí una eina que potser li serà útil en els seus anhels. En Tim no se n’amaga: quan el seu pare li pregunta si té algun projecte vital en què usar aquest recurs, la resposta és ràpida: trobar xicota. Ja tenim, doncs, tots els ingredients per cuinar una bona història; però aquí, com als fogons, les quantitats i els tempus són importants, i Richard Curtis demostra ser un molt bon cuiner.

En Tim aprofita aquelles vacances estivals per fer la seva primera provatura amb una amiga de la seva germana i descobreix que amb les noies no és tan fàcil canviar el futur, per més que retrocedeixis en el temps, i que fer el que elles et demanin tampoc és garantia de res. Llavors deixa la casa dels seus pares, situada en un idíl·lic poblet costaner, per marxar a Londres a treballar, i va a viure a casa d’un excèntric amic del seu pare que l’acull sense massa entusiasme.

Després de setmanes de soledat, coneix finalment la protagonista femenina (Rachel McAdams) en unes circumstàncies que demostren que l’amor és cec i més química que cap altra cosa, però la juguesca temporal li juga una mala passada…

És un film per a cinèfils, ple de referències i homenatges. Primera picada d’ull: no li calen estris per fer el viatge temporal, només un lloc fosc i discret on poder concentrar-se, estrènyer fort els punys i escollir el moment concret de la seva vida. El protagonista fa un bon ús de l’armari de la seva cambra, fosc i reservat: entra en el present i surt en el passat com si fos Superman, però sense capa vermella ni vestit blau.

És inevitable no pensar en altres pel·lícules que també juguen amb el temps. L’efecte papallona (2004) parteix de les mateixes hipòtesis “científiques”, amb un esquema quasi calcat, però en aquest cas el viatge en el temps és més una malaltia que no pas un do, i la tornada al passat serveix per omplir buits mentals traumàtics. La cinta té un to apocalíptic i tràgic, en lloc de festiu com la que avui comentem. A El dia de la marmota, el protagonista quedava atrapat en el temps de la mateixa manera que el seu cotxe per la nevada, provocant situacions còmiques i repetitives, on el destí o els déus el tenien presoner complint una condemna per la seva manca d’humanitat, com un Sísif qualsevol pujant cada dia una pedra a un cim que tornava a rodolar inexorablement muntanya avall… Només el veritable amor el torna finalment humà i llavors és alliberat de l’esclavatge de la seva prepotent estupidesa. A Retorn al futur, el protagonista, ajudat per una tecnologia friki, viatja al passat i aprofita per canviar el seu destí i el de la seva família, en aquest cas per millorar l’estatus dins d’una jeràrquica ciutat de l’Amèrica profunda. Finalment, a Peggy Sue es va casar, la Kathleen Turner també retrocedeix en el temps i, un cop allà, malgrat els seus coneixements i experiència, pren la mateixa decisió de la qual es plany en el present i s’enamora de la mateixa persona —ai, la química!—, un histriònic però insegur Nicolas Cage. L’error, molts cops, no és el camí escollit, sinó la manera de caminar-lo. Quatre històries, quatre visions. Doncs aquesta és la cinquena.

A About Time, tornar al passat té sobretot un sentit introspectiu. És molt més que una segona oportunitat —encara que també ho és—: és una manera que té el protagonista de reflexionar sobre les seves accions i sobre la vida, però sense deixar de banda els sentiments ni les persones que l’envolten. Llavors, i com dèiem al principi, en Tim, amb l’exercici de retrocedir temporalment, aprèn a gaudir de cada moment de la vida i dels detalls més petits: primer per prova, error i repetició; més endavant com un acte lúdic i hedonista; i finalment a la primera, sense cap necessitat de retorn.

En acabar la pel·lícula tenim la resposta a la pregunta inicial. La felicitat és dins de nosaltres mateixos, apreciant les coses bones de la vida i de les persones que estimem —i també de tothom. Diners, els justos; viure intensament, fidels a nosaltres mateixos i gaudint de cada moment fa innecessari retrocedir en el temps.

És una pel·lícula divertida, optimista, romàntica i humana; surts del cinema reconciliat amb la vida i amb les persones. Segurament algú pot pensar que les reflexions finals, una mena de corol·lari, allarguen innecessàriament el film, però per mi són la cirera d’un pastís francament saborós.

GB, 2013 (2 h 3 min) Direcció: Richard Curtis Guió: Richard Curtis Actors: Domhnall Gleeson, Rachel McAdams, Bill Nighy, Tom Hollander, Margot Robbie, Lydia Wilson…