Després de conquerir i arrasar, gràcies al seu enginy i valor, la ciutat de Troia, Odisseu, rei d’Ítaca i un dels millors capitans d’Agamèmnon emprèn finalment el retorn a la seva llar amb els seus homes. Decideix usar una ruta alternativa a la resta de la flota vencedora, deixant de banda els rems i aprofitant els vents favorables. La seva supèrbia el portarà a enemistar-se amb Posidó, déu del mar, i el seu periple serà ple de perills i aventures.
Des del seu naixement, el cinema s’ha inspirat en els clàssics, en consequència, al llarg de la història del setè art trobarem nombroses adaptacions de l’Odissea.
· La primera és un curt de 4 minuts, “L’illa de Calipso: Ulisses i el gegant Polifem”, realitzat per un dels precursors del cinema com a espectacle de fantasia, Georges Méliès, que el 1905 volia meravellar els espectadors amb els seus primers rudimentaris efectes especials.
· Sis anys més tard, el 1911, es va filmar un film de nom “L’Odissea” de 47 minuts de durada dirigida pels italians Francesco Bertolini, Giuseppe de Liguoro i Adolfo Padovan.
· La primera i més gran adaptació de l’obra d’Homer fins a l’actual es va estrenar el 1954, “Ulisses”, protagonitzada per Kirk Douglas com a Ulisses/Odisseu i Silvana Mangano com a Penèlope, dirigida per Mario Camerini.
· El caràcter episòdic de l’obra va ajudar que es filmessin tres sèries el 1968, el 1997 i el 2013.
· Finalment, el 2024 Uberto Pasolini, que no és parent del gran Pier Paolo, però sí nebot del magnífic director Luchino Visconti, va estrenar “El Retorn d’Ulisses”, amb l’heroi ja a la seva illa, una obra crepuscular, austera i despullada, més propera a una obra de teatre que a cap altra cosa si exceptuem la matança final.
El director britànic Christopher Nolan és un perfeccionista, et poden agradar més o menys les seves temàtiques o el seu estil narratiu, però cal reconèixer que no ha fet mai males pel·lícules.
De l’original “Following” del 1998, on un escriptor sense idees seguia gent del carrer buscant inspiració, va saltar al seu primer gran èxit l’any 2000 amb “Memento”, on un home que no podia recordar el passat pròxim recorria a fotos Polaroid i a tatuatges en el seu propi cos per crear-se un camí i poder descobrir l’assassí de la seva dona. Entre el 2005 i el 2012 va dirigir tres entregues de Batman, les millors mai fetes sobre l’heroi de còmic; entre elles va estrenar “El truc final” el 2006 i la laberíntica i rebuscada “Origen” el 2010, que es capbussava en el subconscient, la part més fosca i desconeguda d’una persona. La seva ja era una carrera meteòrica i aparentment insuperable i llavors va presentar la magistral “Interstellar” el 2014, un prodigiós viatge per l’espai i el temps per salvar l’espècie humana de la seva desaparició. Li va seguir el 2017 un altre viatge, aquest cop bàsicament per mar, amb “Dunkerque”, on tornava a jugar amb la percepció del temps: lent i anguniós per als que estaven a la platja esperant socors, constant i incert per als que arribaven per mar, ràpid i escàs per als aviadors; Nolan simultaniejava els tres escenaris temporals com si fossin un de sol per tal que percebéssim la totalitat de l’esdeveniment. El 2020 estrenava “TENET”, on la seva obsessió pel temps va arribar al paroxisme, i finalment, abans que aquesta, el 2023 amb “Oppenheimer” va donar una lliçó de com narrar una biografia.
La primera cosa a dir de L’Odissea de Nolan és fer esment del seu perfeccionisme tècnic, ja que està rodada amb pel·lícula analògica de 70 mm i amb sistema IMAX; el problema és que només hi ha quaranta-un cinemes al món, cap a l’estat espanyol, que la projecten tal com la va imaginar i filmar el director; de fet, la majoria ens haurem de conformar amb còpies digitals de 4K, on els fotogrames queden mutilats. Malgrat això, el director ja va preveure aquesta circumstància i el centre de l’acció i dels personatges queda intacte, malgrat perdre’s sostres, cels o terres.
Temàticament, la pel·lícula és bastant fidel a l’estructura que tenia l’obra original d’Homer, ja que aquesta és similar a la forma que té Nolan de narrar i jugar amb el temps. De fet, el director es va sentir aclaparat en descobrir que tres mil anys abans que ell ja s’escrivien històries que trencaven els relats cronològics. Hem de pensar que l’Odissea està composta per vint-i-quatre cants independents pensats per ser recitats, ja que estan escrits en vers. Ni el llibre ni la pel·lícula segueixen la cronologia dels fets, sinó que tant l’un com l’altre situen el començament a Ítaca, on Penèlope, la dona d’Odisseu, i Telèmac, el seu fill, esperen al seu palau, des de fa vint anys, el retorn de l’heroi. Allà es troben els pretendents a casar-se amb Penèlope i a prendre el poder, aprofitant-se de la tradicional hospitalitat de l’antiga Grècia, sense treballar.
I com arribem a saber les aventures que Odisseu va viure abans d’això?
Per mitjà de relats orals: petites històries incrustades dins la història principal, que ell mateix i altres personatges van compartint.
Encara que tinguin el mateix esquelet, la pel·lícula de Nolan no calca totes les històries de l’Odissea: algunes directament no hi són i altres han estat modificades, i fins i tot afegeix, per donar-li sentit èpic i grandesa, algun episodi de la Ilíada, com l’universalment famós del cavall que amagava a l’interior soldats grecs i la consegüent caiguda de la ciutat.
Aquest fet fa que per ressenyar la cinta tinguem dos camins possibles: el primer seria fer com si mai no haguéssim llegit el llibre o no tinguéssim cap coneixement del relat homèric, com si fos un guió original; en el segon compararíem els dos relats assenyalant les diferències entre els dos i com es distancien els missatges.
En el primer cas hem de dir que L’Odissea de Nolan és una obra monumental tant artísticament com argumentalment. La meva opinió és que és més propera a un sobri relat shakespearià, per tant, nòrdic, que no pas a l’original homèric mediterrani; se centra en la grandesa i la transcendència d’un personatge absolutament colpit per l’horror que ell i els seus homes van provocar a Troia.
Odisseu està aclaparat per la culpa, tant de la destrucció de la ciutat com per la pèrdua dels seus homes. El seu viatge de retorn és, al capdavall, més anímic i interior que no pas físic. Nolan ho fa pales amb el paper que dona als seus contactes divins.
· La deessa Atena, que sovint veiem al costat de l’heroi, és més la veu interior de la seva consciència que no pas una divinitat auxiliadora.
· La nimfa Calipso, amb qui conviu set anys, sembla l’entrenadora personal d’un ressort de repòs d’alt estànding, que ofereix tant tractament psicològic com farmacològic, els famosos lotus que li recepta per oblidar les seves penes, en una cura posttraumàtica.
· A Circe ens la presenten com una feminista radical en lluita contra la masculinitat tòxica, una bruixa perversa que transforma els homes en els animals que representen la seva ànima golafre, violenta i violadora.
Sembla com si Christopher Nolan volgués despullar el relat del seu caràcter mitològic, deixar de banda els déus i els seus capricis humans, per mostrar-nos un Odisseu terrenal responsable únic dels seus actes; de fet ell mateix ho proclama davant dels seus homes, que li recriminen el seu menyspreu envers les divinitats. També vol treure Nolan el sentit romàntic i èpic de la història, ho verbalitza la mateixa Helena davant de Menelau i Telèmac: la raó final de la guerra no era ella sinó el control del comerç marítim al nord del mar Egeu i el pas per l’estret dels Dardanels; fàcilment es pot assimilar a la guerra EUA i Iran pel control del comerç petrolier per Ormuz. Així Helena deixa de ser una princesa al rescat per convertir-se en un personatge que qüestiona els arquetips femenins i les relacions de poder que la rodegen, en línia amb les lectures modernes que revisen críticament la versió patriarcal del mite.
Ben al contrari que la versió del 2024 d’Uberto Pasolini, plena de cambres i passadissos i on els exteriors no tenien pràcticament perspectiva, L’Odissea de Nolan presenta uns escenaris naturals espectaculars cercats tant a Grècia com al Marroc, Sicília, Escòcia o Islàndia.
Jo destacaria la bellesa visual d’algunes seqüències: la terra volcànica dels morts, freda, fosca, humida; la nau d’Ulisses navegant a vela per un mar agitat pel fort vent; la foscor imponent de la grandiosa i sinistra cova de Polifem; els frondosos boscos que semblen voler empresonar Ulisses i els seus homes fugint dels gegants; la caiguda de Troia, dinàmica i terrible, i per acabar, la matança final, rodada en una àmplia sala convertint el clímax en un moment d’una brutalitat nua i devastadora.
Si comparem el relat homèric amb la pel·lícula trobem notables absències i diferències:
· A la pel·lícula és Odisseu qui menja la flor del lotus a l’illa de Calipso; a la narració original són alguns dels seus homes els que en mengen a l’illa dels lotòfags i que l’heroi ha d’embarcar per la força.
· Nolan omet la visita a l’illa d’Èol, on el déu li dona una bossa de pell on ha ficat tots els vents contraris i que els homes de l’heroi obriran avariciosos pensant que és un tresor desfermant la fúria dels vents.
· El film també omet la intervenció d’Hermes, el correu dels déus, que adverteix Odisseu dels perills de la màgia de Circe i que comunica a Calipso l’ordre de Zeus que el deixi marxar.
· El capítol dins de la cova del ciclop és on Odisseu usa la seva astúcia dient-li a Polifem que es diu Ningú; així, quan fereixen el gegant i crida que “Ningú m’ha fet mal”, els altres ciclops no l’auxilien. Nolan omet aquesta astúcia.
· Malgrat tot, la diferència més cridanera és ometre l’episodi de l’illa dels feacis, on Nausica, la filla del rei, l’ajuda. Seran els feacis els que facilitin a Odisseu una nau que no necessita ni timó ni timoner, ja que et porta on tu vols, i que permet a l’heroi tornar sa i estalvi a Ítaca; sense el seu concurs no hauria pogut retornar a la pàtria. Segurament el director va creure que aquesta part era més pròpia de la ciència-ficció que del relat realista que volia fer.
· Finalment, a la lluita final i la venjança contra els pretendents, Odisseu i Telèmac lluiten plegats; Odisseu no marxa a l’exili, com mostra la pel·lícula, i quan els familiars dels pretendents van a cercar venjança, és Atena qui atura els combats tant, d’una banda, com de l’altra.
L’Odisseu de Nolan és un personatge actual, que tal com feia un altre personatge del director, Oppenheimer, renega de la destrucció que ha provocat i viu amb remordiments. El film fa una comparança amb el moment actual, on molts governs, l’americà per exemple, que representava la llibertat i la justícia, s’està convertint en el mal ell mateix; tal com diu Odisseu:
“Els pobles del mar que amenacen la nostra civilització som nosaltres mateixos”.
També voldria fer una referència als vaixells que surten a la pel·lícula. Malgrat que estem parlant de la Grècia antiga, Christopher Nolan va fer servir dues naus noruegues, reproduccions exactes dels famosos drakkars que usaven els vikings; la més gran d’uns 35 metres d’eslora i 50 rems, i una altra d’uns 12 metres. El director va preferir usar aquestes reproduccions reals plenament operatives en lloc de recórrer a vaixells merament escenogràfics i a efectes digitals. De fet, i segons els gravats de l’època, les naus de guerra gregues, conegudes com a “hippois” (cavalls) pels mascarons en forma de cap de cavall que coronava la proa, tenien una forma bastant similar, llargues i estretes per poder ser ràpides a la batalla. Qui sap, potser en algun moment algú va interpretar aquella nau “hippois” d’una manera massa literal; al capdavall, les confusions també formen part de la llegenda…
Una pel·lícula monumental de gran bellesa que, malgrat això, a parer meu, no és el millor film de Nolan; és sòbria, clàssica i una mica distant, per mi no té l’ànima que tenien “Interstellar”, “Oppenheimer” o “Dunkerque”, que potser tocaven més de prop al director. Amb tot, una obra imprescindible.
Regne Unit 2026 (2 hores, 52 minuts)
Direcció: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan (llibre d’Homer)
Actors: Matt Damon, Tom Holland, Anne Hathaway, Robert Pattinson, Himesh Patel, Charlize Theron, Zendaya, Samantha Morton, John Leguizamo, Lupita Nyong’o, Jon Bernthal, Elliot Page, Mia Goth,…