Som a un poblet d´Irlanda l’any 1995, l’Eddie és gai i tracta d’amagar-ho tant com pot, encara que a l’escola tothom comença sospitar d’ell i a fer-li brometes; per dissimular-ho tractarà de muntar-s’ho amb alguna companya, però no pot, és superior a les seves forces. És una societat masclista, catòlica i paternalista, per acabar-ho d’adobar el seu pare és el comandant del quarter militar, lògicament vol que el seu fill segueixi els seus passos a l’exèrcit. Una companya de classe lesbiana, Amber, li farà una proposta que serà una taula de salvació: fer veure que són parella, axis tothom els deixaran en pau.

A la molt catòlica i conservadora Irlanda ser homosexual estava molt malt vist, encara que feia ja un parell d’anys que s´havia despenalitzat no hi havia cap llei que els protegís de la discriminació ni els hi garantís la igualtat d’oportunitats, de fet no va ser així fins a l´any 2000. Coneixent això és fàcil entendre la situació que planteja la pel·lícula i més encara per la localització en un petit poblet on hi havia una caserna militar que ocupava a molts dels seus habitants.

Aquest és el marc escollit pel director per presentar-nos aquesta comèdia romàntica adolescent força diferent. Un noi que nega la seva orientació sexual amb la raó, en tant que els seus sentits l’arrosseguen de manera irrefrenable, el que provoca situacions contradictòries que poden arribar a ser violentes, i una noia, que té ben clar que l’atreuen les altres noies, que vol fugir a la recerca de l’anonimat i la llibertat fora del seu país marxant a Londres, es conjuren per ser parella oficial anhelant que la gent deixi de ficar-se amb ells. El film està estructurat com una pel·lícula de superherois, deixeu-me que us ho expliqui.

El protagonista és una persona “diferent” dins de la societat uniforme on viu, el que desitja per sobre de tot és integrar-se, ser “normal”, però una força interior li diu que és “especial”, podríem comparar la situació amb la dels protagonistes mutants de les pel·lícules de “X-Men”; lògicament el que viu el nostre heroi és un suplici, una constant lluita interna. Apareix llavors el que dins de les pel·lícules d’herois anomenen el “mentor”, aquella persona que el guia per nous camins inexplorats; seria “el camí de la força” de “La Guerra de les Galàxies”; en aquest cas el mentor seria Amber, algú més bregat i amb les idees més clares, és molt curiós la forma com fa espavilar a l´Eddie: una pedrada. També hi trobem la figura del “cronista” o “engalipador”, aquell personatge que fa de contacte entre l’heroi i el món normal, però que a l´hora ho embolica tot, aquest és el germà de l’Eddie, que fa córrer els rumors de la parella. Qui és l’antagonista us preguntareu? perquè tal com ho veig jo una societat retrograda que menysprea la singularitat.

Aquest film em recorda moltíssim a “Sing Street”, una pel·lícula també irlandesa dirigida per John Carney l’any 2016, en aquell cas la protagonitzaven una parella d’adolescents més tradicional, que també se sentien marginats, tenia certament un toc més combatiu que aquesta, encara que el final era força semblant: la fugida cap a una llibertat que no podien gaudir a casa seva, la renúncia a la seguretat de l’immobilisme per començar una nova vida. En els dos casos un to fresc i optimista amb tocs d´humor, joves adolescents que han de madurar per agafar el timó de les seves vides i sortir d´una situació asfixiant. A una i altra hi ha una crítica a l’Església catòlica, a Sing Street s’ataca la seva educació castradora i el seu autoritarisme en la figura d’un capellà malcarat i inflexible, s´enfronten a ell a la festa fi de curs on tots els alumnes porten la seva careta, a Dating Amber es tracta més d´un sarcasme referit a una simpàtica monja que dóna unes lliçons de sexualitat tant divertides com improbables. El missatge és el mateix, Irlanda és un país meravellós amb gent molt maca, però l’Església i les tradicions el fan irrespirable per aquells que s’aparten de la norma.

L’Eddie es prepara físicament per poder passar les proves atlètiques per entrar a l’exercit i seguir la tradició familiar, és un noi prim de complexió dèbil i aquest és un gran repte per ell, però és l’única sortida que veu davant seu; l´Amber, que té les coses ben clares i sap que el seu futur passa lluny del seu poble, fa calaix llogant per hores la caravana de la família a parelletes que volen tenir sexe, curiosa simbiosi la d’una lesbiana facilitant les relacions heterosexuals, és com l’abstemi que ven begudes alcohòliques o la vega que té una carnisseria. És per això que comparada amb Sing Street és una obra més contemporitzadora perquè cap dels personatges volen canviar les coses, no hi ha cap vall amb caretes, de fet són conscients que no ho poden fer, en tenen prou amb assolir el seu somni.

El descobriment de nous mons el tindran sortint fora del poble, on podran fer la seva dins de l’anonimat, almenys això pensen, el que ens donarà els moments més alliberadors i eufòrics de la cinta, si bé la tornada a la “realitat” serà dura. Una clara comparació entre el que és i el que podria ser la seva vida.

A les comèdies romàntiques l´amor triomfa i el noi i la noia acaben junts, als films d’herois el protagonista aconsegueix vèncer als dolents i assoleix el seu objectiu. Aquí no passa ni una cosa ni l´altra; potser aquest és el truc i la sorpresa argumental i en un moment els dos protagonistes capgiraran els seus papers: El conformista s’haurà de tornar agosarat i la descreguda descobrirà que la comprensió i l’acceptació no estan tan lluny com ella creia.

Una pel·lícula amb un guió original i divertit, ben dirigida i amb uns protagonistes amb una estranya química entre ells; tot plegat un film força recomanable per passar una bona estona.

Irlanda 2020 (1 hora, 32 minuts)

Direcció: David Freyne

Guió: David Freyne

Actors: Fionn O’Shea, Lola Petticrew, Sharon Horgan, Barry Ward, Simone Kirby, Evan O’Connor, Ian O’Reilly, Emma Willis, Anastasia Blake, Lauryn Canny, Shaun Dunne, Adam Carolan,…