Azar Nafisi, una doctorada als Estats Units en literatura anglosaxona, i el seu marit, un enginyer, decideixen tornar a l’Iran després de la caiguda del xa; volen ajudar a reconstruir aquest nou país amb els seus coneixements i creuen que la revolució islàmica serà un pas endavant. Molt ràpidament, el país es converteix en una dictadura teocràtica i, si bé al seu marit no li va pas malament i és respectat, ella, com a dona, cau a un pou sense llum. Decebuda, deixarà la universitat, on ja no pot ensenyar el que vol, i crearà, amb amigues i exalumnes, un club de lectura de llibres prohibits.
En els darrers anys el cinema que relata, directament o indirectament, la repressió de la dictadura teocràtica a l’Iran ha creat molt bones pel·lícules, ja que el país és un bressol de grans directors. Val la pena fer un petit repàs:
- La vida dels altres (2020) Mohammad Rasoulof. Parla dels botxins a l’Iran i com viuen la seva feina, amb distància i monotonia o amb angúnia i remordiments.
- Els ossos no existeixen – No bears (2022) Jafar Panahi. On el mateix director dirigeix una pel·lícula a Turquia, ja que té prohibit rodar a l’Iran, des d’un poblet fronterer perquè tampoc pot abandonar el país.
- Holy Spider (2022) Ali Abbasi. Una periodista, fent la seva feina, segueix la pista d’un assassí en sèrie de prostitutes a Teheran; basada en fets reals.
- Tatami (2023) Zar Amir-Ebrahimi, Guy Nattiv. Una judoka iraniana que rebutja doblegar-se a les pressions de la teocràcia per deixar-se guanyar.
- La llavor de la figuera sagrada (2024) Mohammad Rasoulof. Un jutge molt enfeinat signant condemnes de mort viu la revolta al si de la família.
- Un simple accident (2025) Jafar Panahi. Un home creu reconèixer al seu torturador. Un film que reflexiona sobre la justícia i la venjança.
Azar Nafisi va néixer el 1955 a Teheran, filla d’un ric diplomàtic, Ahmad Nafisi, que va ser alcalde de la ciutat entre 1961 i 1963 i que va ser encarcerat pel xa amb falses acusacions, i de Nezhat Nafisi, una de les úniques sis parlamentàries iranianes de l’època.
Azar Nafisi es va educar a Suïssa, Regne Unit i Estats Units a Teheran hi va viure del 1974 al 1997, bàsicament el període que relata la pel·lícula. De tornada a Washington, va donar classes a la universitat i va col·laborar amb diversos diaris i el 2003 va publicar el llibre de memòries en què es basa la pel·lícula- Reading Lolita in Tehran: A Memoir in Books– un gran èxit de vendes que es va traduir a 32 idiomes.
Llegint Lolita a Teheran comença quan Azar Nafisi i el seu marit aterren a Teheran, la policia de duanes s’interessa sobretot en els llibres que ella porta dins la maleta, són autors estrangers i estan escrits en anglès, tot plegat força sospitós, tot i que, com que som al principi de la revolució islàmica, encara no tenen una llista de llibres prohibits.
Ella començarà a donar classes de la seva especialitat a la Universitat de Teheran, on ja veiem que homes i dones s’asseuen separats els uns dels altres. El primer llibre de què parlen és “El Gran Gatsbi” de F. Scott Fitzgerald i de seguida sorgeix una controvèrsia sobre la moral del protagonista i les seves relacions fora del matrimoni; evidentment, són actes aberrants per a la moral islàmica i no poden entendre per què algú voldria transgredir els preceptes alcorànics, ni que fos en una obra de ficció.
Sobtadament, amb les primeres restriccions vindrà la repressió a les protestes dels estudiants demanant llibertat; detencions, pallisses i execucions: violència explícita sobretot contra les noies. Seguiran les estrictes normes en la vestimenta femenina amagant el cos i les odioses dones de la policia de la moral escorcollant matusserament totes les noies a l’entrada de la facultat: violència implícita. Finalment, la censura dels textos i del temari del curs: violència intel·lectual. Amb tot arribarà el moment en què Azar ja no podrà seguir el seu programa i dimitirà com a catedràtica en un acte de coherència. Com últim recurs, reunirà a casa seva un escollit grup de set alumnes per poder continuar parlant de literatura.
Aquestes trobades són una transgressió important de la llei islàmica, perquè comparteixen lectures expressament prohibides i ho fan un grup de dones fora de la tutela dels homes. Per la majoria de les noies és un risc, els marits de les casades que majoritàriament no saben, afortunadament, quins llibres comenten, es queixen i fins i tot tracten de prohibir que hi vagin. Un cop a casa de l’Azar entraran dins un oasi de llibertat, ella ha de garantir que no hi sigui el seu marit per no comprometre a les seves alumnes, i llavors es podran relaxar: treure’s les fosques vestimentes i el vel, lluir vestits colorits i d’estètica occidental, guarnir-se amb arracades i collarets, beure un te aromàtic i picar fruits secs i dolços.
La literatura i l’art seran l’eix de les reunions, encara que també un marc on les noies es podran expressar lliurement i compartir problemes i sentiments que sols elles poden entendre. El director Eran Riklis ha volgut obrir simbòlicament una finestra al món, i per això la sala del saló d’Azar té vistes enlairades a la ciutat i a les altes muntanyes que envolten Teheran, que representen, al mateix temps, la llibertat de la natura i els murs que les tanquen. La realitat és que totes, d’una manera o altra, voldrien fugir d’aquesta presó.
El film està dividit, igual que la novel·la, en quatre capítols que porten per títol el mateix que els llibres que comenten les noies a les seves trobades:
- El gran Gatsbi, novel·la del 1925 de Scott Fitzgerald
- Lolita, escrita per Vladimir Nabokov el 1955
- Daisy Miller, de Henry James publicada el 1879
- Orgull i prejudici, que Jane Austen va començar a escriure als vint anys i que finalment va arribar als lectors el 1813
Totes elles són grans obres de la literatura americana, totes elles plantegen transgressions de la moral de la seva època i poden servir de mirall per a unes noies que viuen en la foscor i alhora ser una finestra oberta a altres mons més lluminosos.
La pel·lícula narra a la perfecció el llibre de la protagonista, entenem perfectament la situació del país i els sentiments de les noies, però és una mica com si ens estiguessin llegint un relat de fets biogràfics, no transmet l’emoció poètica de les imatges. Tampoc s’endinsa en les obres que estudien les noies, trobo a faltar una connexió emocional entre els dos mons de forma més explícita.
Diu el director Eran Riklis que la història que té lloc en un Iran sotmès a la dictadura teocràtica, podria passar, potser a un altre nivell, a qualsevol país del món. A Espanya hi ha cantants tancats a la garjola per expressar opinions sobre la monarquia i polítics a l’exili per defensar unes idees. Ara mateix, al suposat bressol de la llibertat, als Estats Units, Donald Trump i el seu equip prohibeixen llibres a escoles i biblioteques, estan canviant els textos dels llibres d’història i anomenen institucions i museus amb el nom del seu narcisista president.
Una pel·lícula entretinguda, fàcil de veure, que no ens perseguirà amb les seves imatges ni per bé ni per mal, que ens relata una història prou coneguda, explicada des de la visió de l’experiència personal.
Itàlia 2024 (1 hora, 48 minuts)
Direcció: Eran Riklis
Guió: Marjorie David (novel·la d’Azar Nafisi)
Actors: Golshifteh Farahani, Zar Amir-Ebrahimi, Mina Kavani, …