El general Millán-Astray cridava: “Viva la Muerte” i en Unamuno deia que no ho entenia doncs aquesta proclama era anar contra la vida. Aquest podria ser el dilema que presenta la pel·lícula. Salamanca, 19 de juliol de 1936, un escamot de tropes vingudes de Valladolid declara l’estat de guerra, és la rebel·lió contra el govern legalment constituït, un cop d’estat; entre els generals revoltats hi ha un tal Francisco Franco. Miguel d’Unamuno, que era el rector de la Universitat, dona suport als militars fart d’una anarquia que el govern de Madrid és incapaç de controlar. A final d’aquell mateix estiu comprendrà que s’ha equivocat i serà una veu crítica des de dins del sistema.

La pel·lícula engega amb un pla de detall d’una bandera, la republicana, la votada democràticament per tots els espanyols i oficial de l’estat, fins que un dia, el general Franco va decidir canviar-la per la monàrquica de forma unilateral. És curiós que, ni en la dita exemplar transició d’Espanya cap a la democràcia, ni tampoc en els quaranta anys següents, ningú hagi pensat a demanar a la ciutadania si prefereixen monarquia o republicà ni tampoc quina ha de ser la seva bandera. Durant els primers mesos de la guerra civil, aquella bandera va ser també la que guiava les tropes rebels, ja que en principi no volien derrocar el règim, sinó posar ordre; tot va anar canviant a mesura que el Franco va agafar més poder, aconseguint autodeclarar-se cap militar i civil de l’estat, en principi, deien, “mientras dure la guerra“.

Viurem aquell estiu que començà la guerra, centrats principalment a Salamanca, la mirada que dona el guionista als esdeveniments serà bàsicament la de l’escriptor, cada cop més trista i desencisada, si bé en paral·lel seguirà la figura de Franco i com va enfocant la guerra.

Al jove general no ens el descriuen com una persona intel·ligent, fins i tot els assessors alemanys comenten entre ells que és un home simple i sense idees. El cert és que no ens el pinten gaire espavilat, però segons el veiem és com una esponja a l’hora de fer seves les idees alienes que creu li poden servir. Abraça la idea d’Unamuno que el cop d’estat representa la defensa dels valors catòlics de la cultura europea i se’ls apropia en la seva persona, per això manté una certa distància dels nazis alemanys, però a l’hora té al comunisme com a principal enemic. Compren que una guerra civil no consisteix a conquerir el territori, sinó que cal esborrar totalment als opositors, enemics mortals, sotmetre a la població per la por i el terror fins que entenguin que si no estàs amb ell, estàs perdut; això requereix molt més temps i cal tenir paciència i ser implacable. Per tant, fa un gir estratègic al seu avanç per salvar “l’Alcazar de Toledo” i prolonga l’estat de guerra un cop ja la República s’ha rendit.

Unamuno apareix al final de la cinta com un vell desorientat i penedit, una persona que ha decebut a molta gent, però sobretot a ell mateix; per això en el seu darrer parlament al paranimf de la universitat fa un acte heroic, en un intent de refer la seva imatge pública i el seu honor com a persona; com si fos el Lord Jim de Conrad, que neteja un acte de covardia del passat amb un altre de valor extraordinari, una redempció que busca un perdó. No volia parlar aquell dia, però un discurs mesquí, pervers i incitador a la neteja ètnica i a l’odi de Francisco Maldonado, un dels catedràtics de la facultat, el fa aixecar per alçar la veu en defensa de l’humanisme. El seu discurs provocarà la rèplica de Millán-Astray.

Aquest general, heroi i mutilat de guerra, ens el pinten a la pel·lícula com si fos un ignorant, un home que sols coneix la violència com a filosofia; en això, el film erra, segons el meu parer, doncs Millán-Astray era un dels militars més cultes del seu temps. Era certament un home d’acció i un militar valent, que sempre anava voluntari a totes les guerres que podia per posar-se el primer a línia de foc, fos a Cuba, a Filipines o al Marroc; però també havia viatjat per tot el món per formar-se i parlava uns quants idiomes. Ell va fundar la legió estrangera, a imatge de la francesa, va ser el cervell de la seva filosofia creant els seus lemes més famosos i himnes. Era valorat, condecorat a Europa i Amèrica. Era un apassionat de la cultura japonesa i fins i tot, va liderar i participar en la traducció al castellà de l’anglès del llibre, “Bushido: The Soul of Japan“, sobre el codi ètic dels Samurais japonesos, “La Guia del Guerrer“, publicat a Espanya a 1940. Aquest codi de lleialtat i honor es basava en l’acceptació de la mort i va guiar en part la vida del General; només us escric alguna de les seves dites:

“El camí del Samurai es troba en la mort”. “Un cop el Samurai està preparat pel fet de morir, viu la seva vida sense aquesta preocupació i actua per uns principis, no per la por”. “Si ets capaç de viure com si el teu cos ja fos mort, ets lliure.”

inazo Nitobe  (18621933)

Dit d´una altra manera, quan en Millán-Astray cridava, “viva la muerte”, era en realitat un cant a la llibertat i a la vida. Unamuno crec que mai ho va entendre així, sinó tot al contrari. No, l´enemic real de l´escriptor no era el general mutilat, sinó el general Franco, al que ell mateix va definir en un terrible error d’apreciació, com un pobre home.

El director ha volgut donar una mirada allunyada i desapassionada del conflicte, no prendre descaradament partit, per això davant dels assassinats del bàndol dels revoltats diu, per boca d’Unamuno, que l’altre costat fa el mateix. Al principi el professor els justifica, fins que el fet de patir els hi toca als seus amics fins al punt d’haver d’intercedir per ells davant del cabdill rebel. Però no és comparable, malgrat que els morts d’un costat siguin tan tràgics com els de l’altre. En la zona republicana ho practicaven els exaltats radicals, al marge, fins i tot en contra, del govern; a territori revoltat ho feien falangistes i feixistes amb el vistiplau de la junta militar, dels ideòlegs i per descomptat de Franco; com havia d’oposar-se als que li feien la feina de neteja ideològica?

El film és una molt bona recreació històrica, fidel als fets que van succeir, però com que no pren partit és tèbia i li manca la força del que lluita per una causa; es posiciona en el mateix punt de vista del protagonista per qui sembla sentir pietat i una mica de llàstima, caritat que li falta cap a un país i unes persones que van caure en una de les seves etapes més fosques i de la que encara no s’ha recuperat.

ESPANYA 2019 (1h 47min)
Direcció: Alejandro Amenábar
Guió: Alejandro Amenábar, Alejandro Hernández
Actors: Karra Elejalde, Eduard Fernández, Santi Prego, Patricia López, Inma Cuevas, Nathalie Poza, Luis Bermejo, Mireia Rey, Tito Valverde, Luis Callejo, Luis Zahera, Carlos Serrano-Clark,…