“La isla mínima” és per mi una de les pel·lícules espanyoles  rellevants dels últims anys perquè  ajunta una acció trepidant i una tensió digna dels millors thrillers  amb una fotografia exquisida, una gran direcció i unes actuacions sòlides i convincents;  precisament un dels protagonistes d’aquella cinta, Raul Arévalo, agafa ara el testimoni de l’excel·lència, com a director en aquest cas, amb aquesta pel·lícula de la sèrie negra que torna a demostrar que el cinema Espanyol pot estar al nivell del de qualsevol altre país sense recórrer a nínxols de mercat, com pot fer Almodóvar, ni al cinema intimista i de curtes distàncies, com pot ser el cas de Truman; dit això sense menystenir ni al més conegut i premiat dels nostres directors actuals, ni al film de Cesc Gay, sense cap dubte una de les millors pel·lícules de casa nostre d’aquest any.

“Tarde para la ira” és la història d’una venjança d’aquelles que sense pressa aparent  esperen implacables el seu moment, quan els fets estan quasi oblidats  i els culpables han refet les seves vides  i viuen confiats i feliços, absolutament desprevinguts; tal com sovint sentim a dir que fa la justícia espanyola, potser fent més mal que bé, però està dit i escrit: Qui la fa la paga.

Dos protagonistes: Un home que surt de la presó al cap de vuit anys  de condemna per reunir-se amb la seva família; un altre home que reparteix el seu temps entre la vetlla d’un malalt a l’hospital i un bar de barri on juga a cartes amb els parroquians, intima amb el propietari  i festeja amb la cambrera; tothom sembla que amagui alguna cosa perquè per poc que parem l’orella sentirem que moltes situacions grinyolen. Finalment, viurem un viatge a la recerca del passat, una road movie que quasi es un western,  un periple violent i sense perdó que ens acabarà portant, ironies de la vida,  de nou al punt de partida.

En certa manera és també un film de costums que fa un retrat d’unes persones ben normals de barri deprimit, sense cap anhel  per assolir un estatus millor tret del material, difícil voler allò que no es coneix; amb un manifest corporativisme que mai arriba a l’amistat i que fa que el silenci, “l’omerta” siciliana, prevalgui per sobre dels principis i de la justícia; fins i tot que es pugui respectar i estimar a un membre del clan, sols per ser-ho,  faci el que faci; és aquest un escenari perfecte per desenvolupar la història negra i sòrdida que ens vol contar el director. Aquesta visió realista amaga sense cap dubte una crítica cap a una societat espanyola del subsidi, del mínim esforç i de la poca formació, i apunta a una certa classe dirigent que se sent còmoda amb aquesta situació.

Aquest és un film fet no sols per un professional  del cinema sinó per un cinèfil, per un enamorat del cine, i si disseccionem la forma com està fet reconeixerem moltes altres pel·lícules que han tingut propostes novadores i amb les que s’inspira: La presentació en paquets, com si fossin  capítols, de les situacions, els llocs  i els personatges ens porta a l’univers de Quentin Tarantino, si bé és cert que ell a més ho complica amb salts temporals. La càmera seguint als personatges de ben a prop ens pot fer pensar en el genial pla seqüència de “Birdman“, però sobretot en la guanyadora de Oscar d’aquest any, “el fill de Saül”, on més de la meitat de la pantalla quedava ocupada per l’esquena i el cap del protagonista, que es movia sense voler quasi ni mirar per l’ínfer d’un camp d’extermini nazi. I per fi un viatge amb cotxe per carreteres secundàries plenes de pols i barriades marginals  en el més pur estil americà ens recorda infinitat de films mítics.

Però no tan sols la forma és rellevant sinó també el com la pel·lícula ens van desgranant la informació, a poc a poc i parcialment,  perquè siguem nosaltres mateixos els que anem encaixant les peces del puzle, o millor encara, els que descobrim que hi ha peces que no encaixen i que hi ha alguna cosa amagada. Fins i tot descobrirem que un cop les cartes ja són boca a dalt a sobre de la taula i sapiguem que va la pel·lícula, que no hi ha cap pla preconcebut i que el viatge dels protagonistes és absolutament incert. Tot plegat fa que en aquest cas sigui tant o fins i tot  més important el com s’explica la història  que el seu propi contingut.

Aquesta pel·lícula és una obra notable  que t’atrapa tot el temps i que acaba deixant-te esgotat i satisfet, però  té una petita feblesa segons la meva opinió, l’excés de recursos visuals que es van encadenant com si fossin un mostrari i això li fa perdre una mica de continuïtat, és com un exercici d’estil per presentar en un examen, res sorprenent doncs és el seu primer treball de direcció; però la contundència del guió ho aplana tot com una piconadora perquè res no  et distregui  de l’acció. Les interpretacions són correctes, amb un Antonio de la Torre inexpressiu, insensible, de mirada dura i esfereïdora, tancat en les seves cabòries, fins al punt de semblar irreal.

Al final surts del cine pensant que és una història que podria ser cent per cent real. Que l’odi, la ràbia i la desesperació poden ofegar-te el pensament i impedir-te respirar, viure i sentir; que aparentment la venjança pot buidar-te d’aquesta càrrega i donar-te una mica de pau, encara que sols sigui per un instant; el que no fa el film és tractar de proposar que omple aquest buit que has deixat; o pot ser sí: El no-res.

Una pel·lícula de visió imprescindible, del millor fet a Espanya aquest any.

ESPANYA 2016 (1 hora, 32 minuts)

Direcció: Raul Arévalo

Guió: Raul Arévalo, David Pulido

Actors: Antonio de la Torre, Luis Callejo, Ruth Diaz, Manolo Solo, Alicia Rubio, Raul Jimenez, Font Garcia,…