Al principi de la cinta el protagonista, László Toth, arriba en vaixell a Nova York. Veurem, en un claustrofòbic, fosc, confós i llarg pla seqüència, com ascendeix, diluït entre la multitud de refugiats com ell, des de la profunda bodega de càrrega fins a la coberta; quan la llum del dia comença a il·luminar els passadissos metàl·lics, contemplarà finalment, parcialment amagada i inclinada entre escotilles mig rovellades, l’estàtua de la Llibertat. Els fotogrames ens la mostren fins i tot cap per vall. En paral·lel, la veu en off de la seva dona ens llegeix una carta que li ha escrit, donat que estan separats per fronteres infranquejables sorgides de la Segona Guerra Mundial, on diu que, “aquells que es creuen més lliures són els que estan més lluny de la llibertat”. Un mal presagi? Ell era un reconegut arquitecte i espera poder acabar reunint-se amb la seva dona i refer la seva vida al país de les oportunitats.
Començaré dient que aquesta és una obra de ficció, malgrat que pugui semblar una biografia real portada al cinema, László Toth no va existir mai; podria estar inspirat en algun arquitecte hongarès que va arribar a Amèrica abans de la Segona Guerra Mundial, però és totalment inventat; igual com ho era la directora d’orquestra Lydia Tar, del magnífic i absolutament versemblant film de Todd Field del 2022, Tar; tal com passava amb el protagonista de Pous d’ambició”, dirigida per Paul Thomas Anderson el 2007. Totes elles ficcions terriblement dramàtiques que podríem definir com hiperrealistes.
Diu el director que ell ha volgut escriure un drama històric, no una pel·lícula política, encara que tot és política. Situa la seva recreació en el moment de l’arribada a Amèrica de milers de jueus fugint de països devastats després de perdre-ho tot i, en aquest marc, el protagonista tracta de no ofegar-se perquè pateix un trastorn d’estrès posttraumàtic i sovint recorre a les drogues per apaivagar el dolor. Incapaç de dominar les seves emocions, de superar les seves pors, sense poder controlar adequadament els seus sentiments, desproveït de recursos per governar la seva vida en una societat on els poderosos no tenen pietat dels més febles. Aquest el tronc principal d’aquesta pel·lícula, el patiment d’un home ferit, que malgrat tot és capaç de viure moments d’intensa felicitat, encara que sempre enterbolits per la pena: quan es retroba amb la seva dona és un moment màgic i emotiu, tot i que ella li ha amagat que va en cadira de rodes; quan enlaire el seu esperit dissenyant i construint una gran obra toca el cel, desgraciadament condicionat per la manca d’empatia del promotor.
Com és possible que un reconegut arquitecte hongarès de l’escola Bauhaus sigui menystingut a la terra de les oportunitats?
Si en lloc de ser blanc, europeu, jueu i pobre, fos un negre, africà, musulmà arribat avui en dia a Europa amb una mà davant i una al darrere ho podríem entendre millor. A part del color de la pell, que és ben visible i no els iguala, hi ha dues característiques comunes: Tots dos són d’una pobresa extrema i la gent, entesa com a conjunt manipulable, tem que els nouvinguts els hi robin allò que consideren seu i, fet i fet László no té un ral; després està la religió, els musulmans poden portar dins seu un terrorista, prejudici que s’han guanyat a pols, pels jueus cal entendre el moment històric: Des dels anys vint els jueus van patir una campanya de descrèdit per tota Europa i Amèrica, encara que, afortunadament, ningú va arribar tan lluny com l’Alemanya nazi. Va caldre descobrir l’horror dels camps d’extermini per tal que tinguéssim una mica de mala consciència al respecte. Per això mateix, el seu cosí, que l’acull en arribar, s’ha canviat el nom i el cognom, s’ha casat amb una americana, s’ha fet catòlic i procura parlar sempre en anglès, doncs, la forma com entenen alguns americans la paraula integració implica que els nouvinguts deixin de ser ells, a menys que siguin anglosaxons, que esborrin el seu passat, millor encara, que l’amaguin, que oblidin les seves tradicions i que deixin de parlar la seva llengua. De fet, el filòsof Jacques Derrida, paradigma de què significa ser expulsat del seu país, no va mai deixar de denunciar que ”fer parlar a algú una llengua que no és la seva és una forma de violència”, és a través de la llengua que una cultura s’imposa. El mateix Derrida va escriure que:
Acollim a l’estranger a condició que accepti convertir-se en un altre, a això anomenem integració, però és, en realitat, violència.
El film ens mostra alguns anuncis televisius promocionals de Pensilvània pensats per atreure mà d’obra a l’estat, no pot ser més explícita la contraposició entre l’anomenat somni americà i la realitat que viu László.
László Toth, treballant amb el seu cosí, té l’oportunitat de fer el disseny d’una llibreria per un magnat, una obra minimalista que juga amb la llum i el moviment. La seva obra es veurà rebutjada tant pel seu rupturisme com per la seva manca d’esma per defensar-la. Es veurà abocat a treballar traginant carbó, llavors, quan el magnat descobreix el seu talent en revistes d’arquitectura, el retrobarà i se les mostrarà, ell es posarà a plorar davant les seves creacions, dels seus estimats edificis, perquè en veure’ls es retrobarà a si mateix, a aquella ànima que creia ja morta, ell que tant ha patit, que tant es menysté a si mateix es veurà reflectit com en un mirall en la bellesa que va sortir de la seva ment i el seu esperit, tal com l’aneguet lleig quan veu la seva imatge reflectida a les aigües tranquil·les del llac.
Pels amants del cinema amb bona memòria, és fàcil veure la connexió de “The Brutalist” amb “El Brollador”, un film del 1949 dirigit per King Vidor i protagonitzat per Gary Cooper, basat en la aclamada novel·la d’Aynd Rand, una ferotge defensora de l’individualisme, referent indiscutible pels lliberals desacomplexats. En ella, el protagonista també era un talentós arquitecte que entenia la seva feina com una forma de desafiament personal, com una expressió del seu talent individual, com un esclat del seu ego mostrat de forma altiva a una societat que no el podia entendre. Tant un com l’altre tenen en comú la passió per la seva obra, la seguretat que la seva visió és la correcta, encara que els dos arquitectes són personatges antagònics: Gary Cooper dona vida a Howard Roark, un home fort, irreductible, que sols accepta la seva voluntat, sempre triomfant. Ens el mostren treballant a una pedrera amb un trepant entre les cames, com si fos un penis monstruós, perforant la roca sense pietat sota la mirada d’admiració i desig de la protagonista femenina. Per la seva banda, The Brutalist, ens mostra a migmetratge a un László Toth caigut pel terra d’una mina humida i fosca, vomitant, en tant que per darrere d’ell, el suposat mecenes el sodomitza.
Howard Roark dissenya edificis de vidre i acer, esvelts i d’aparença lleugera, que semblen voler levitar sense tocar el terra, tant vidre que no tenen misteri interior, monuments al seu individualisme; l’arquitecte jueu construeix edificis massius de formigó que semblen enfonsar-se dins la terra o sortir d’ella com muntanyes, espais amplis per l’ús de la gent, un lloc on reunir-se per resar, escoltar música o fer esport, malgrat que amaguen a les seves entranyes l’horror per ell viscut, com aquells foscos passadissos que portaven a les cambres de gas. Un, representa a aquelles elits que pretenen amb la seva voluntat i el seu geni creador sotmetre el capitalisme, deixant en vida la seva empremta personal com un gos marcant territori. L’altre, és un home sotmès que posa el seu talent al servei dels poderosos, satisfet que la seva única victòria sigui deixar una bellesa intempestiva que doni servei i resisteixi el pas del temps. Un llegat.
Si El Brollador volia ser una visió positiva del somni americà alimentat pels totalitarismes europeus, on l’home individual i fort, exemple del superhome nietzschenià, sortia airós en el seu conflicte amb la societat i on es complien les promeses de l’ascensió social, The Brutalist trenca aquesta argumentació en mostrar-nos l’altre costat de la moneda, de com els poderosos poden sotmetre mitjançant la violència el talent i posar-lo al seu servei. El protagonista, que ha aconseguit sortir viu de les urpes del nazisme, es troba amb molts dels prejudicis i actituds dels que fugia, amb un capitalisme desfermat convertit en un totalitarisme local. Van Buren, el capriciós mecenes, no té cap mirament quan, per una errada pròpia en el transport de materials, atura la construcció del projecte que ha encarregat a László Toth i acomiada a tothom en espera de la resposta de les assegurances, ell es queda amb la glòria i els beneficis, els riscos que els assumeixin els altres.
Ell és com una joguina que el seu ric contractador exhibeix com mostra del seu suposat refinament al seu grup d’amics i coneguts. El protagonista té una capacitat artística que li permet entendre alhora la bellesa dels objectes senzills i l’harmonia de les formes en equilibri, té capacitat d’arribar al fons de les coses per copsar el seu esperit i expressar una visió, una idea, per extreure uns valors útils per la gent.
El director ens situa al protagonista en una festa que ha donat el seu mecenes per presentar-lo en societat. El magnat escolta embadalit les seves enlairades reflexions sense acabar d’entendre-les; llavors, com si fos la seva mirada, la càmera es va fixant en els convidats, bé, sols enfoca primeríssims plans: unes mans gruixudes que sostenen matusserament unes cartes de joc, una joia massa ostentosa i sense cap valor estètic en el coll d’una dama, un escot exagerat i sempre aquelles mirades que no coneixen la humilitat ni el respecte, una descripció que ens recorda un poema de Baudelaire; homes senzills superats per la seva inesperada riquesa, per ells si hi ha el somni americà. Van Buren, un home que creu haver assolit l’èxit, té internament moltes febleses, és envejós i insegur, pot tenir sentiments d’inferioritat, amaga les seves pors darrere d’una façana de força i seguretat, és grandiloqüent i les reaccions violentes són un escut de protecció.
Tota església necessita un altar, László ha pensat que seria de marbre blanc, jaspiat en blau,
artista i mecenes viatjaran fins a Itàlia per trobar a la pedrera de Carrara aquella peça única que necessiten!
Una ocasió perquè el director ens meravelli amb les muntanyes blanques com la neu, tallades com un pastís gegant al qual se li n’han anat treien porcions. László tocarà la peça escollida sentint la seva fredor, lliscant com si fos de gel. La càmera recorrerà els passadissos perfectament quadrats de marbre, jocs de llum i espais de foscor. Serà allà quan Van Buren completi la seva aberrant possessió.
Amb la seva gran obra pràcticament acabada, amb la creu cristiana il·luminant l’altar macís de marbre blau de Carrara, Ertzsébet, la seva dona viurà una crisi i, junts a l’hospital, esperant ser atesos als passadissos poc il·luminats i atapeïts de materials, com solen fer els pobres, s’explicaran tot el que mai s’havien dit. Ella tindrà l’ànim i el valor, que ell no pot tenir després d’haver passat pels camps nazis i de nit anirà a la mansió del magnat, que està a punt de sopar. Davant de tota la família li dirà, amb veu pausada, amb la dignitat d’un jutje, el seu crim terrible i per primer cop la veurem dempeus recolzada en un caminador.
Aquella mateixa nit, una nit freda i ventosa, Van Buren desapareixerà sense deixar rastre; el buscaran per la gran casa, tot el servei amb fanals i lots el buscaran pels jardins, pujaran fins al turó on s’alça imponent l’obra de László, recorreran les sales de sostres alts, baixaran a la gegantina cisterna de recollida d’aigua, es perdran pels recargolats passadissos subterranis i no trobaran a ningú…Ha fet la veritat que la por canvies de bàndol?
Brady Corbet, guionista i director de la cinta, ha volgut dulcificar una mica la duresa de les imatges precedents i fa un salt de trenta anys a la història per mostrar-nos com el món de l’arquitectura, l’art i el pensament fan un reconeixement públic a la figura de László Toth. No pas als Estats Units, que en general escombren cap a casa, sinó Venècia, un lloc on la bellesa sura per sobre de les aigües.
El director ha creat una obra monumental, fosca i caòtica al principi amb imatges que semblen de l’època negra de Goya, amb trens a tota velocitat circulant entre la natura, cotxes, tant de dia com de nit per interminables carreteres mig buides. Un ritme narratiu que et manté amb la vista a la pantalla sense que la seva llarga durada et cansi. Alguns la defineixen com la gran pel·lícula americana del segle vint-i-u, jo no diria tant, encara que reconec que té aquell aire de les grans obres dels anys cinquanta i seixanta.
Brady Corbet, de 36 anys, és un bon exemple de precocitat en el cinema. Va començar com a actor a 15 anys i ha treballat amb alguns dels millor directors de llavors: Funny Games de Michael Haneke el 2007; el 2011 Martha Marcy May Marlene de Sean Durkin; Melancolia de Lars von Trier del 2011; el 2014 va ser el seu gran any, va fer: Eden dirigida per Mia Hansen-Løve; també While we’re Young de Noah Baumbach; Clouds of Sils Maria d’Olivier Assayas i Força Major de Ruben Östlund. Com a director va debutar amb la pertorbadora La Infantesa d’un Líder el 2015.
USA 2024 (3 hores, 35 minuts)
Direcció: Brady Corbet
Guió: Brady Corbet, Mona Fastvold
Actors: Adrien Brody; Felicity Jones, Guy Pearce, Joe Alwyn, Raffey Cassidy, Stacy Martin, Isaach Bankole, Alessandro Nivola, Emma Laird