Som a principis dels anys setanta del segle passat a la vall de San Fernando, Califòrnia. En Gary Valentine, un noi de quinze anys, molt alt per la seva edat, està fent cua com els altres companys per fer-se la foto de final de curs i, de sobte, la veu passar a ella, Alana Kane, de vint-i-cinc anys, que està ajudant en el procés de fotografiar als alumnes. En Gary queda enamorat a l’instant i com té molta empenta comença a parlar amb ella i la convida a sopar. Sembla una relació impossible; contra tot pronòstic començaran una relació d’amistat, que en Gary voldria que anés a més. Amb ells ens endinsarem dins de l’ambient de la Califòrnia de l’època, on els hippies somiadors havien deixat pas als emprenedors somiadors.

Amb aquest inici molts pensareu de seguida en “Tal vegada Hollywood” film dirigit el 2019 per Quentin Tarantino, que imaginava un final alternatiu a l’assassinat de Sharon Tate el 1969 i ens mostrava Los Angeles d’aquells anys, de la mà d’un actor en decadència i del seu ajudant. Doncs he de dir que hi ha més diferencies que semblances: En primer lloc, al film de Tarantino els protagonistes eren actors bregats que se les sabien totes, a Licorice Pizza són dos joves que tot just truquen a la porta del món; decadència en front apogeu, tornada en lloc d’anada. El film de Tarantino estava farcit de grans estrelles que feien unes interpretacions fastuoses, el de Paul Thomas Anderson compte amb actors quasi desconeguts, alguns en el seu primer treball, com és el cas de Cooper Hoffman, fill del desaparegut Philip Seymour Hoffman. Alana Haim, la coprotagonista, també debuta en el seu primer llargmetratge i les seves germanes a la pel·lícula són les seves germanes reals amb les quals forma el conjunt de música “Haim”, fins i tot els seus pares a la ficció ho són a la vida real. Aquest fet no condiciona negativament la pel·lícula, ans al contrari li dona la frescor de la joventut.

El que sí que fan els dos directors és una mirada nostàlgica al passat, Tarantino cap al cinema de l’època i Paul Thomas Anderson cap a l’ambient on ell es va criar. De fet, el mateix cartell de la pel·lícula copia el d’una antigament coneguda botiga de discos, on ell de jove passava moltes hores escoltant música. També els locals que sovintejant els personatges són d’aquells anys.

A Licorice Pizza els protagonistes, Alana i Gary, sempre estan corrent; tal com veiem fer a Saroise Ronan a “Donetes” de Greta Gerwig de 2019 i a la mateixa Gerwig a “Fances Ha“, fent en aquest cas d’actriu, de 2012 dirigida per Noah Baumbach. Quan corres omples els teus pulmons d’oxigen, generes endorfines i et sents bé, tens la sensació de llibertat i això et fa feliç. Córrer s’associa a la joventut, però sobretot ho fan els nens que exploren el món sense cap prejudici. Quan un corre és que està fugint d’alguna cosa o perseguint alguna cosa, en el nostre cas els protagonistes es busquen l’un a l’altre i en una de les darreres escenes del film per fi es troben per unir-se en una gran abraçada, un dels moments més emocionants de la pel·lícula. Corren tractant d’aconseguir una plenitud que sols no poden assolir.

És una història d’amor sense fronteres, on la diferencia d’edat dels dos protagonistes és un escull, una frontera que sembla difícil de superar. La pregunta que ens farem des de les primeres imatges serà si seran capaços de deixar enrere els seus prejudicis; a vegades pensarem que si i d’altres, veient com es mouen tots dos, donarem per cert que no. La resposta no la descobrirem fins al final, mantenint el suspens con en un thriller. Entre tant els dos tracten de trobar el seu camí: Alana cerca un objectiu pel qual lluitar, el seu lloc en el món, potser algú que li doni seguretat, Gary tracte de descobrir un negoci que li permeti ser autosuficient, no dependre de ningú, ser lliure, afirmar la seva posició, ser respectat.

Envoltant la narració trobem el context històric, com la primera crisi del petroli allà pel 1973, quan l’OPEP va decidir restringir la producció per fer pujar els preus. El primer negoci de Gary en patirà les conseqüències, la gent embogirà per la manca de combustible, i l’escena de l’actor interpretat per Bradley Cooper a la Benzinera plena de gom a gom és antològica. Veurem la impunitat de les actuacions de la policia, cosa que encara es manté, i tot el món interior de la política americana amb les seves oficines de campanya i els seus voluntaris.

Hi ha una seqüència meravellosa on Alana es troba amb un actor consagrat, que la vol seduir, i el seu director, geni i figura, que ha interioritzat tant els seus papers que quasi no distingeix quan actua o quan és ell mateix; Sean Penn i el cantant Tom Waits es llueixen en aquestes escenes.

El director Paul Thomas Anderson és un enamorat de la música i ha dirigit molts curts i videoclips de diversos artistes, com per exemple amb Radiohead, el grup de Jonny Greenwood que és l’autor de la música d’aquesta pel·lícula i col·laborador habitual del director. Un dels grups que més ha estat seguint darrerament ha sigut precisament Haim, format per les germanes d’igual nom que debuten com a actrius al film.

Vull afegir que aquesta pel·lícula és molt diferent de la resta d’obres del director, és un film d’adolescents que contrasta amb altres seves de recents com “Phantom Thread” de 2017, que a casa nostra es va dir el Fil Invisible, que retratava l’alta costura de l’encotillada societat britànica dels anys cinquanta.

Com he dit abans aquesta cinta és refrescant com una beguda de fruites amb molt de gel i amb un lleuger toc alcohòlic, encara que és tan saborosa que bé de gust assaborir cada glop i distingir els seus components. Ben dirigida i amb unes actuacions 100% creïbles està destinada a guanyar molts premis. Qualsevol persona a qui agradi el setè art o que tingui l’esperit jove gaudirà amb ella.

USA 2021 (2 hores, 13 minuts)

Direcció: Paul Thomas Anderson

Guió: Paul Thomas Anderson

Música: Jonny Greenwood

Actors: Alana Haim, Cooper Hoffman, Sean Penn, Tom Waits, Bradley Cooper, Ben Safdie, Maya Rudolph, Joseph Cross, Emma Dumont, Skyler Gisondo, Mary Elizabeth Ellis, Emily Althaus, Anthony Molinari,