L’argument d’aquesta pel·lícula no pot deixar indiferent ningú. Es tracta d’un clàssic de la literatura d’aventures posat al dia, de manera que tothom que tingui la ment oberta i jove, i el desig de descobrir coses noves, s’ha de sentir atret per la història.

Qui de petit no havia somiat llegint Robinson Crusoe?

De fet, el cinema se n’ha fet ressò moltes vegades, ja sigui seguint la novel·la de Daniel Defoe o amb adaptacions més modernes com Náufrago, amb Tom Hanks. El cas és que, a la pel·li de la qual parlem avui, el guió encara tensa més la corda, perquè el “nàufrag”, en aquest cas, no es queda en cap illa perduda: es queda sol i abandonat a Mart, un planeta erm on la vida no és posible.

Hi ha tres escenaris on es desenvolupa l’acció:

  • el planeta roig, en primer lloc, on el protagonista tractarà de sobreviure en un ambient hostil, absolutament sol i sense possibilitat de demanar ajuda exterior
  • la nau espacial, on els seus companys tornen a la Terra en donar-lo per mort, ignorant en principi la seva situació
  • la Terra, Houston, la base de la NASA, on hauran d’enfrontar la situació en què es contraposaran el futur del programa espacial, la seguretat dels astronautes en trànsit, la vida del protagonista abandonat i fins i tot la imatge de l’agència espacial i del país davant del món. Uf!

Despertar-se tirat a terra, mig cobert de sorra i pols vermelles, absolutament sol, amb el cos adolorit, desorientat i amb manca d’oxigen, pot generar pànic a qualsevol. Però l’entrenament i l’instint de supervivència et poden fer reaccionar en la direcció correcta per tal de sobreviure. Després vindrà la presa de consciència de la situació, amb la desesperació de l’abandó i el vertigen de la soledat absoluta, la incomunicació i la por a una mort més que probable. Tràgic, dramàtic. Però cal superar aquesta situació i creure que la supervivència és possible: determinació i valor units a intel·ligència. Tot això ens hauria de portar a un relat èpic.

Però, malauradament, no en trobem d’èpica en aquest film, com a mínim de la de veritat, ja que tot és com un acudit que està més a prop d’“Anacleto agente secreto” i el professor Bacterio que no pas de les tragèdies clàssiques ni de l’home de la Il·lustració o del Renaixement. El tractament és superficial i només conserva decorats i estereotips, convertint un clàssic en una història que sembla adreçada a un públic infantil.

Aquesta pel·lícula no t’emociona, definitivament no ho fa; però tampoc és capaç de fer-te sentir el que sentiria el protagonista de cap de les maneres. No es veu per enlloc la solitud ni la desesperança, ni la por, ni l’emoció d’assolir fites increïbles. Perquè, diguem-ho clar: una situació com la que presenta aquest film, per força, hauria d’emocionar no sols el protagonista, sinó també nosaltres com a espectadors

Però aquesta pel·lícula tampoc et sorprèn: no hi ha cap plantejament, ni cap idea, ni cap posada en escena innovadora, res que et desperti les connexions neuronals. Tot plegat sembla el “Bricomania”; només manca l’accent basc…

Tampoc hi trobem imatges trencadores o plenes de bellesa com a Gravity, ni aterradores com a Alien, ni pertorbadores com a Blade Runner, ni tampoc filosòfiques o transcendents com a Interstellar. És pur telefilm del segle passat, sense una sola seqüència creativa dels 2000 com les que trobaríem a Mad Men, True Detective o House of Cards.

No té poesia, no té èpica, més enllà de la pretesa emoció del circ de l’espai que ens vol mostrar, on el protagonista principal fa quasi tots els papers, de trapezista a forçut.

La narració és horrorosa, en primera persona i mig fent brometa. No és humor ni tampoc un distanciament humanista voluntari: és esperpèntic. I què dir d’aquest to suficient de fals setciències? Crec que moltes de les coses que passen en aquest film mereixerien una anàlisi un xic més seriosa. Patètic. Infantil

Així com el plantejament d’Interstellar feia que veiéssim possibles postulats científics hipotètics i no demostrats, aquí semblen inversemblants coses reals, possibles i demostrades, amb aquest to de professor Bacterio, com dèiem abans, o millor encara de McGyver.

Sr. Ridley Scott: per què ha fet aquesta pel·lícula? Per diners, com possiblement va fer amb Prometheus, la seva última fallida incursió en la ciència-ficció? De veritat espero que aquesta sigui la resposta, perquè si no voldria dir que tot el geni que tenia s’ha perdut, i això és molt trist.

De veritat necessita tant els diners com per malmetre la seva memòria artística?

Què més puc dir? Que està molt ben filmada; que els actors són bons i treballen bé; que hi ha algunes imatges molt belles, malgrat que vistes; i que té interès i no es fa llarga. Però si té tot això i no té cap de les qualitats que hem mencionat abans, podrem dir que és un film d’entreteniment bàsic per a una tarda de diumenge a casa; que és un producte d’esbarjo i prou. Però, de cap de les maneres, podrem dir que pertany —ni pot ni vol— al setè art. És un film que oblidarem ràpidament i que no ens portarà a cap reflexió.

USA 2015 ( 2h, 22minuts)

Direcció: Ridley  Scott

Guió:  Drew Goddard

Actors; Mat Damon, Jessica Chastain, …