Bob és un revolucionari antisistema especialista en explosius que, juntament amb la seva parella, Perfídia, alliberen immigrants detinguts per la policia, posen bombes a empreses i entitats financeres i atraquen bancs per finançar les accions de la seva cèl·lula antifeixista, a la qual anomenen “French 75”, com el conegut còctel. Quan la policia desarticula el seu grup, es veu obligat a passar a la clandestinitat i amagar-se amb la seva filla de pocs mesos. Setze anys més tard, quan viu en un estat d’al·lucinació provocat per les drogues i l’alcohol, i pensa que ningú se’n recorda d’ells, són descoberts i haurà de tornar a l’acció per alliberar sa filla d’un militar psicòpata.

Paul Thomas Anderson és, sense cap dubte, un dels directors més talentosos i originals actuals: a Magnòlia (1999) entrellaçava magistralment una sèrie d’històries paral·leles, finalment totes relacionades i colpidores; Pous d’Ambició (There Will Be Blood, 2007) pintava un retrat terrible de la família, l’ascensió de la nació americana, la religió i l’ambició, on finalment només quedava aquesta última; El fil invisible (2017) ens vestia una elegant, deliciosa i perversa reflexió sobre les necessitats més amagades de l’ànima humana; finalment, a Licorice Pizza (2021), fantasiejava nostàlgicament amb els seus records de joventut a la seva ciutat i, alhora, feia un cant a l’amor sense fronteres.

Llavors, de què va aquesta darrera pel·lícula?

En una entrevista, Paul Thomas Anderson va dir que va començar a treballar en aquest film ara fa vint anys amb el propòsit d’escriure una pel·lícula d’acció amb persecucions de cotxes; si ets americà i has vist molt cine, ho deus tenir sempre al cap. Més o menys en paral·lel, tenia el pensament d’adaptar per al cinema Vineland, la novel·la escrita per Thomas Pynchon el 1984, l’any de la reelecció de Ronald Reagan, amb un argument molt similar a la pel·lícula, però plantejant la mateixa situació del llibre com si fos en temps de Trump. Finalment, li rondava pel cap un personatge possible: una dona revolucionària. Ajuntant les tres idees va sorgir aquest guió tan esbojarrat.

El director sempre ha estat interessat per la família, aquest nucli que permet als homes i dones tenir un propòsit personal, a tocar de peus a terra i un lloc de refugi anomenat llar, encara que a les seves històries sovint tingui un costat fosc. De fet, a la pel·lícula hi trobem un parell de clares referències:

  • Quan el protagonista i la seva parella tenen una filla petita i ella surt a fer una operació revolucionària, ell li diu: “Ara ja som una família!”, opinant que primer cal tenir cura de la petita i de la llar abans que salvar el món.
  • Després, quan es retroben filla i pare després de mil peripècies, és la felicitat absoluta, encara que ell acabarà acceptant i respectant l’esperit reivindicatiu de sa filla, que té un origen genètic. Doncs sí, la base és el lligam familiar.

Aquesta idea de família com a indret protector, Paul Thomas Anderson l’amplia per fer-hi cabre altres petits grups socials, ja siguin llocs d’acollida d’immigrants il·legals —perseguits implacablement per exèrcit i policies—, com un petit convent de monges perdut enmig de les muntanyes on conreen marihuana i acullen noies que cerquen protecció, o com una xarxa secreta de suport a grups d’esquerres. Tots aquests refugis tenen en comú que ajuden les persones de forma desinteressada, sempre fidels als seus principis, capaços de perdonar els errors passats.

Lògicament, a l’altre costat, en clar exercici de maniqueisme, els dolents ho són absolutament i no es respecten ni entre ells; són, com deien els romans, el llop pels homes. Els seus dirigents diuen que volen representar aquells valors clàssics de la nació americana que tan explícitament ens cantaven Dean Martin i Ricky Nelson, sota la complaent mirada de John Wayne, al film de Howard Hawks estrenat el 1959, Rio Bravo:

“My Rifle, My Pony and Me”

Una oda a la força, la llibertat i l’individualisme, encara que camuflada en forma de balada romàntica d’estil country.

Una nació forjada, segons la cançó de Bob Dylan —que tenia la clarividència per retratar les contradiccions americanes—, With God on Our Side, que deia directament: “El revòlver al puny i Déu al costat”.

Malauradament, aquest esperit de llibertat que feia dels Estats Units d’Amèrica terra d’acollida on tots cabien s’ha anat acotant; s’ha fet petit, sobretot moralment. Aquells temps on es lligaven els gossos amb llonganisses, on a les famílies en general només treballava l’home, on cada any la gent canviava de cotxe i de nevera, ja han passat. La precarietat que abans només afectava les minories racialitzades i les classes baixes dels atapeïts barris perifèrics de les grans ciutats ha tocat la classe mitjana blanca que viu en cases unifamiliars amb jardí. Toca trobar culpables: l’excusa perfecta per a la ultradreta per vendre la nostàlgia de temps passats millors, encara que sàpiguen que mai tornaran.

La classe dita mitjana cada cop és més reduïda. No parlo dels pobres, perquè en el país de les oportunitats no compten per a res; però la veritat és que cada cop els rics són més rics i no tenen la intenció de repartir. La precarietat ja els va bé perquè implica sous més baixos per als seus empleats. Estan decidits a apostar per un populista que legisli a favor seu; la llibertat que ells comprenen és la seva i no volen regulacions. De fet, molts creuen que una autocràcia és més efectiva que una democràcia. La justícia és tan relativa com el bé i el mal. Aquest és el marc on es desenvolupa la pel·lícula i on la policia i l’exèrcit tenen carta blanca per actuar. Ningú pot estar 100% segur, especialment si no ets blanc.

Els protagonistes principals són el pare i sa filla. Ell, un estrany Leonardo DiCaprio, viu la major part del temps col·locat, tal com li passava al detectiu protagonista de Pur vici (Inherent Vice), que el mateix Paul Thomas Anderson va dirigir el 2014 adaptant també una altra novel·la de Thomas Pynchon; suposo que els “fumetes” formaven part de la vida i cultura de l’autor. Malgrat tot, com a exactivista té recursos i habilitats per fugir quan el volen empaitar. La filla, Willa, és la típica adolescent de 16 anys a qui li agrada la festa i a qui el seu pare li prohibeix tenir mòbil, que coneix de forma idealitzada la història dels seus pares.

L’antagonista dels nostres herois —gran paper de Sean Penn— és un militar passat de voltes, una autèntica caricatura que treu versemblança a la situació, però, vist el que estem veient a la realitat, la seva existència real no seria impossible.

Fa quinze anys algú s’hauria aventurat a crear el personatge d’un president dels Estats Units tan ridícul i patètic com Donald Trump?

Quan ens el presenten, a la primera part del film, hi ha escenes brillantíssimes de la seva relació amb Perfídia, on l’atracció sexual mútua, irrefrenable, amb jocs de dominació, és hilarant i expressionista. Cap al final, el director juga amb la seva ambigüitat sexual, els seus dissimulats complexos d’inferioritat i el seu caminar robòtic, que ens farà pensar en l’Arnold Schwarzenegger de Terminator, els films de 1984 i 1991 dirigits per James Cameron. El seu propòsit final no és eliminar uns terroristes que creu perillosos per a la nació, sinó poder entrar en una elitista organització secreta anomenada “Els aventurers de Nadal”.

Menció especial per a Tayana Taylor en el paper d’una voluptuosa i exagerada Perfídia, que sublima totes les seves arriscades i extremes emocions a través d’unes exagerades relacions sexuals, i un Benicio del Toro en el paper d’un impassible activista que mai no perd ni els papers ni la calma. Per mi, massa exagerat, ja que em recorda la seva hieràtica i distant actuació a La trama fenícia, film també del 2025 de Wes Anderson. Serà que s’han embolicat en compartir cognom els directors?

Paul Thomas Anderson té la capacitat de copsar l’essència d’una història i, en una pel·lícula tan atzarosa com aquesta, que sembla una tempesta enmig del mar, ens regala unes escenes on les rectes carreteres es converteixen en onades i on ens fa sentir el vertigen d’una muntanya russa.

Què és aquesta pel·lícula? Sense cap dubte, un còmic underground, una sàtira sobre les organitzacions conservadores (que no ho són de conservadores), ultraliberals, una burla de la parafernàlia militar i també una sàtira sobre el món dels grups antisistema que, de fet, són ells mateixos un sistema amb totes les mateixes incongruències contra qui lluiten. Una molt bona pel·lícula, encara que per mi no de les millors del director.

EUA, 2025 (2 hores i 41 minuts)
Direcció: Paul Thomas Anderson
Guió: Paul Thomas Anderson (novel·la de Thomas Pynchon)
Actors: Leonardo DiCaprio, Sean Penn, Chase Infiniti, Benicio del Toro, Tayana Taylor, Regina Hall, Alana Haim, Shayna McHayle, …