SEMPRE ÉS HIVERN

Miguel és un arquitecte paisatgista que viatja fins a Lieja amb la seva parella i ajudant, Marta, per participar en un congrés d’arquitectura així com en un concurs per dissenyar una nova plaça a la ciutat. Allà trenca la relació amb la seva xicota i decideix, desorientat, quedar-se sol a la ciutat i meditar sobre el seu futur. Coneix a Olga, que treballa pel congrés, una noia bastant més gran que ell i passen plegats un parell de dies. Aquesta curta trobada li farà replantejar-se el futur i la vida.

La pel·lícula és l’adaptació cinematogràfica del llibre Blitz (2015) escrit pel mateix David Trueba, que sempre havia afirmat que mai portaria a la pantalla cap llibre escrit per ell. En un col·loqui després de projectar Sempre és hivern, el director va explicar que, durant el rodatge de la seva anterior pel·lícula, Saben aquell (2023) va parlar amb l’actor protagonista, David Verdaguer, sobre la interpretació tan absolutament continguda i seriosa que aquest havia hagut d’assumir i, li va prometre que li donaria un paper més expansiu en el futur, i va ser aleshores que va pensar en Blitz com a possibilitat.

En començar el projecte, es va adonar que, quan escrivia el llibre s’identificava amb el personatge masculí, que també exercia de narrador. En canvi, en preparar el guió es va sentir més proper a l’Olga. Segurament això té a veure amb el fet que han passat 10 anys i que, amb el temps tendeix a identificar-se amb el més proper, sigui home o dona.

També comentava que la literatura i el cinema tenen un enfocament del tot diferent: en la primera preval la paraula, mentre que en el segon la imatge. Em venen al cap dues dites; la primera diuen que és un proverbi xinès: Val més una imatge que mil paraules. La segona és un desig amb aspiracions de Jorge Luis Borges:

Voldria dir amb una paraula el que els altres diuen amb una frase i amb una frase el que els altres diuen amb un llibre.

De fet, l’escriptor argentí imagina una faula al seu conte, La paràbola del palau, on defensa la impossibilitat que una descripció pugui reproduir amb exactitud allò que descriu perquè una realitat anul·laria l’altra davant la paradoxa de la dualitat perfecta.

Des d’una altra òptica, la imatge ens penetra sobretot a través dels sentiments, mentre que la paraula escrita ho fa principalment mitjançant la raó. Lògicament, podem racionalitzar allò que veiem i també podem imaginar allò que llegim, però, en essència, la comunicació ens entra de manera diferent. Per això, quan hem llegit un llibre i després veiem l’adaptació cinematogràfica, sovint ens sentim decebuts que el que apareix a la pantalla no coincideixi amb allò que vam imaginar en llegir el llibre. Així, per adaptar el seu propi llibre, David Trueba va haver de retrocedir fins als orígens de la seva idea, fins a l’essència, per poder reconstruir-la de nou en aquest cas en forma visual. Per fer-ho evident, fins i tot en els aspectes més visibles: la ciutat va passar de ser Oslo en el llibre, a convertir-se en Lieja en la pel·lícula i la noruega Helga es transforma en la belga Olga.

Per què es presenta el protagonista al concurs paisatgista d’una plaça a Lieja?

Doncs perquè no té feina i si aquest projecte no tira endavant, haurà de tancar l’estudi. És la situació que viuen molts arquitectes espanyols des de començaments del 2000; un de cada tres arquitectes estan a l’atur i caldria veure quants dels que treballen ho fan realment en l’àmbit per al qual van estudiar.

La plaça que ha projectat parla del pas del temps i de com la societat en què vivim n’ha oblidat el sentit. Els rellotges i els mòbils ens marquen implacables les nostres obligacions i correm tot el dia darrere d’un intangible que sovint ni ens va ni ens ve. La nit i el dia ens semblen iguals, això sí, cal encendre els llums, l’hivern i l’estiu passen i simplement exigint-nos un abric; bé cada cop menys, perquè el canvi climàtic que generem amb les nostres preses iguala les estacions. Per això, Miguel havia imaginat una plaça plena de rellotges de sorra on poder asseure’s per copsar i ser conscient del pas del temps. En el fons, la plaça, subconscientment, l’ha dissenyada per ell mateix, que se sent arrossegat pel ritme de la societat sense tenir-ne cap control.

Miguel viu anímicament desorientat, per això va recollint de la vida allò que es va trobant, sense entusiasme, perquè no té propòsits ni sap el que vol. El trencament amb la seva parella per a acabar-ho d’adobar l’ha deixat més fotut: ha perdut un punt de referència. Encara que ell no en sigui conscient, tothom que l’envolta se n’adona: l’Olga, l’acull en principi com faria amb un nen perdut o, el seu rival en la professió el contracta, fins i tot la recepcionista d’un hotel li regala un grapat de raïm per Cap d’Any només per compassió.

Olga serà un port temporal on refugiar-se de la tempesta; durant un parell de dies oblidarà el que hi ha fora i se saltarà les convencions. En aquest sentit, la pel·lícula és valenta, ja que una relació de parella on la dona sigui 25 anys més gran continua essent un tabú social; els homes poden anar amb noies més joves i fèrtils, però embolicar-se amb una noia més gran no té cabuda. Possiblement, això té a veure amb la impossibilitat de procrear, perquè en els règims heteropatriarcals les dones són subalternes i compleixen una funció social.

David Trueba comenta que, per ell, l’edat no ha de ser cap impediment, tant en un sentit com en un altre; exclou, això sí, aquells casos que un dels dos encara és poc format, tal com es veia a El Consentiment (2023) dirigida per Vanessa Filho, on un reconegut escriptor de més de cinquanta anys seduïa a una nena de tretze davant la mirada permissiva de la societat francesa de l’època.

Amb tot, hi ha hagut casos reals en què una dona més gran i un noi molt jove han hagut de lluitar per defensar un amor vertader enfront d’una societat que no ho admetia. El cinema també n’ha parlat amb Mourir d’aimer (1971), film francès emmarcat en els esdeveniments del Maig del 68 i dirigit per André Cayatte, i més recentment, May December (2023), a casa nostra com Secrets d’un escàndol, dirigida per Todd Haynes. És revelador que, quan la dona era la més gran hi havia amor autèntic entre tots dos, en canvi, quan era l’home el més madur, sovint s’aprofitava de la seva posició dominant. El cas és que el director esmicola el tabú en retratar la bellesa del cos femení madur en primeríssims plans i la seva relació sexual amb un home més jove. En el món del cinema comercial això no és habitual perquè fins i tot noies joves són substituïdes per dobles de cos perfecte per les escenes íntimes cercant aquell arquetip de bellesa que la societat ha venut als homes.

Però el film no s’atura aquí: també fa bocins els enamoraments romàntics adolescents, estil Romeu i Julieta, que solem veure a les pantalles. La relació que mostra, malgrat que fortuïta i potser improvisada, és serena, sense muntanyes russes emocionals, sense passions desbocades ni obligacions imposades, sense retrets. És una estimació lliure que sembla voler dir:

Aprofita aquest instant meravellós que la vida t’ofereix, però no t’hi encallis.

A Sempre és hivern, es juga amb el pas del temps; el director ho explicita marcant cada mes a la pantalla; el temps va passant, però Miguel continua presoner de la seva manca de maduresa i compromís autèntic, està ancorat, bloquejat. De fet, el títol fa referència a l’estat anímic del protagonista, que sense amor, sense objectius a la vida viu sense sentit en una fredor interior.

Al final, un petit detall que us pot passar inadvertit, farà que es giri l’interruptor i buscarà aquell valor segur, aquella referència que potser li permetrà tornar a engegar la seva vida.

Què hem de fer?, pregunta Olga; què hem de fer?, respon Miguel.

Diu David Trueba que ell vol parlar de persones reals, imperfectes; que tot aquest rotllo de successos extraordinaris on un suposat heroi ha de superar, amb molts patiments, grans dificultats per assolir un objectiu no li interessen. Que la vida són aquestes petites grans coses que ens passen a tots i que a ell li agrada explicar-les.

Una pel·lícula amb un guió ben trenat, ben treballada, amb tots els detalls ben cuidats i bones actuacions, que potser no agrada a molta gent que no es vol mirar al mirall de la realitat o que no poden superar aquells tabús que ens empresonen a tots. Per la resta, cinèfils i gent senzilla, una obra que ens farà pensar.

Espanya 2025 (1 hora, 57 minuts)

Direcció: David Trueba

Guió: David Trueba (Llibre Blitz, de David Trueba)

Actors: David Verdaguer, Isabelle Renauld, Amaya Salamanca, Jon Arias, Vito Sanz, Carla Nieto, Violeta Rodríguez, Naira Carmona,…