La família i les seves relacions són molt importants per Hirokazu Kore-eda, de fet, a la majoria de les seves últimes pel·lícules, és el tema central de la història. Per ell, el concepte de família va més enllà de la unitat de convivència tradicional, marcada per un arbre genealògic, encara que també ho contraposa en alguna ocasió.

Una família són els que viuen sota d’un espai comú de protecció; vull recalcar la paraula protecció, perquè ell ho mostra de forma explícita en les seves pel·lícules.

  • A “De tal pare tal fill” es veu com munten una tenda de campanya al salò del pis i s’hi estan dintre amb el seu fill.
  • A “Després de la Tempesta” una parella separada i el seu fill comú es refugien de la pluja dintre d’una espècie de laberint tubular en un parc d’infants.
  • A “La nostra Germana Petita” tres germanes acullen a casa seva a una filla que va tenir el seu pare amb una altra dona i en aquesta d’avui, una família una mica atípica i sense recursos, dona protecció a una nena petita deixada i maltractada. És una mica el concepte de tribu: Un grup humà que es dona suport mutu, ja sigui tant material com espiritual.

El film comença quan Osamu i el seu fill tornen cap a casa una freda nit d’hivern, en un balcó del veïnat, una planta baixa, veuen que s’hi està una nena petita, sola i aterrida de fred que els observa cercant una mirada amable, com veuen que té gana se l’emporten a casa seva per donar-li de sopar en un lloc calent; després, quan la volen retornar a la seva llar escolten com els seus pares estan discutint i s’escridassen, llavors decideixen que passi la nit amb ells, que demà serà un altre dia, però a casa de la nena la situació no millora, i se la van quedant.

A la família tothom aporta el seu granet de sorra:

  • El pare fa de paleta sense massa qualificació, mà d’obra barata, el seu sou no dona per gaire,
  • la mare treballa en una bugaderia a mitja jornada i encara guanya menys que el seu home, per sort viu amb ells l’àvia, que rep una petita pensió. Sumant-ho tot van tirant, més mal que bé.
  • La filla per la seva part aporta ingressos fent feina en una cabina de sexe en directe, els clients la miren darrere d’un vidre mentre ella adopta postures explícites.

Per acabar-ho d’arrodonir, tots fan de pispes a les botigues, d’aquí ve el títol de la traducció a l’anglès (Shoplifters) petites coses com una ampolla de xampú o una bossa de patates fregides.

La càmera de Kore-eda es passeja amb mirada bondadosa dintre de la seva llar, que és petita i extremadament humil, amb el mateix respecte que faria dins d’una gran mansió, ens mostra un cert confort, la calidesa del contacte humà, un espai de diàlegs amplis on ningú està per sobre dels altres, de compartir àpats una mica justos i un lloc on dormir relaxadament a la nit. És un cau tan reduït que literalment es toquen els uns als altres sense que hi hagi cap mena tensió en aquesta proximitat forçada; mai veiem males cares, només somriures, notes que tots se senten còmodes.

La pel·lícula segueix també als protagonistes en les seves activitats diàries fora de casa, les seves relacions amb l’entorn i amb les altres persones són les mateixes que les de qualsevol ciutadà de classe mitjana. Ningú pot saber de la seva precarietat econòmica, no són de cap de les maneres ni marginats ni exclosos socials. Ells, per la seva part no tenen cap mena de complexa i fan la seva vida amb absoluta normalitat. En una seqüència del film passaran el dia a la platja, gaudeixen de l’aigua i la sorra i no s’avergonyeixen de banyar-se en calçotets.

Un parell de successos imprevistos complicaran aquest equilibri familiar i faran trontollar aquest espai comú de protecció, llavors descobrirem una realitat que no podíem imaginar de cap de les maneres, una bogeria, un disbarat segons els esquemes clàssics. Les autoritats es faran càrrec de l’assumpte amb correcció infinita i tota l’educació del món, som al Japó i no podria ser d’una altra manera, però les regles són les regles i la llei és la llei. Cal recompondre el puzle segons l’ordre establert i moltes de les peces no encaixaran. Tothom hi posarà les millors intencions, però alguna cosa important quedarà trencada per sempre més; les lleis no sempre entenen els sentiments de les persones ni els lligams afectius de les famílies segons els entén Kore-eda.

A la part final de la pel·lícula hi ha una seqüència de gran força, tant plàstica com emotiva, que ens mostra aquest trencament: Un comiat a contra cor, un autobús que se’n va i un home que corre darrere desesperat; és quasi impossible atrapar corrent a un autobús de la mateixa manera que és impossible viure dins d’una societat sense seguir les seves regles. En una imatge que ens trencarà el cor, tornarem a veure a la nena sola al balcó de casa seva. Algú us dirà que el final de la cinta té el gust amargant de la derrota, que els paradisos perduts mai tornaran a ser retrobats, però la meva lectura és ben diferent: Tot el que ha existit és una realitat i, per tant, la utopia és possible. Una forma més humana i protectora, no tan patriarcal de família.

És veritat que aquesta és una obra més trista, una mica més en la línia de “El tercer assassinat” i bastant allunyada de “La nostra germana petita“, que tenia una mirada clarament optimista i positiva, quasi Naïf. Totes les pel·lícules d’aquest director tenen un encertat equilibri entre la bellesa i la crítica social, més en el sentit de reflexió que no de revolució; aquesta se centra més en el segon. Sembla que aquest cop Kore-eda ha volgut deixar el missatge nu, despullat d’una bellesa que ens pogués amagar el propòsit real de la seva mirada.

Per mi aquesta pel·lícula és tècnicament perfecte tant pel guió, sorprenent, per la direcció, impecable i per unes molt bones actuacions. Molt recomanable.

Japó 2018 (2 h, 1 min)
Direcció: HIrokazu Kore-eda
Guió: Hirokazu Kore-eda
Actors: Kirin Kiki, Sôsuke Ikematsu, Lily Franky, Moemi Katayama, Sakura Ando, …