A principi de l’any2000 Qiao Qiao es una noia atractiva, valenta i decidida, que es dedica a ballar a petits espectacles i a fer de model a Dantong, la seva ciutat. Té una relació apassionada i turbulenta amb Bin, un jove emprenedor i junts gaudeixen de la vida tant com poden en un país encara empobrit. Quan en Bin marxa sobtadament cap al nord a la recerca de noves oportunitats, ella decideix anar-lo a cercar.Seguint les seves històries viurem l’ascensió de la Xina dels darrers 20 anys.
El 2014 es va estrenar Boyhood de Richard Linklater, un film que va rodar al llarg de 12 anys; començava el 2002, quan el protagonista tenia 5 anys i finalitzava quan en tenia 17. Cada any rodaven una setmana i d’aquesta manera vivíem de forma condensada tot el creixement del protagonista, com si qualsevol de nosaltres haguéssim fet el mateix amb els nostres fills i ho passessim tot seguit. El resultat d’aquesta experiència va ser espectacular, en un parell d’hores assistíem al pas de la infantesa a l’edat adulta, una revelació que ens va captivar completament. En rodar A la deriva, el director xinès Jia Zhangke, ha fet alguna cosa similar formalment parlant, encara que en aquest cas assistim a la transformació de tot un país seguint les passes dels seus dos protagonistes. A la deriva es podria definir com una retrospectiva de l’obra del director, perquè està construïda a partir de retalls o, fins i tot, seqüències senceres de pel·lícules anteriors, que ha anat entreteixint segons l’època, i així ha esdevingut no només una mirada nostalgica sobre la seva obra, sinó també una crònica visual de la transformació de la Xina contemporània.
Jia Zhangke és per mi un dels millors directors de cinema actual. Entre les seves pel·lícules més rellevants destacaria Plaers Desconeguts del 2002, d’on provenen moltes imatges de la primera part d’A la Deriva; Naturalesa Morta del 2006, guanyadora del Lleó d’Or a Venècia, un Toc de Violència del 2013, millor guió a Canes; Més enllà de les muntanyes, premi del públic a Donostia i La cendra és el blanc més pur del 2018; totes elles pel·lícules que cap cinèfil s’hauria de perdre, ja que conformen una lúcida mirada a la Xina recent. Exceptuant la primera que menciono, tota la resta tenen una característica comuna, transiten entre moments temporals diferents separats per el·lipsis de diversos anys, el pas del temps en majúscula serveix al propòsit narratiu del director perquè li dona perspectiva per mostrar com evolucionen els seus personatges en funció dels canvis del país.
Normalment, les pel·lícules ens narren les aventures i desventures dels seus protagonistes, que en general han de superar grans dificultats per aconseguir els seus objectius, ja sigui tant trobar una arca perduda com El soldat Ryan, conquerir un amor aparentment impossible, superar una injustícia o fins i tot explicar-nos una nissaga familiar, tant se val si són rics, pobres o mafiosos. Els escenaris, els decorats, els països, les ciutats, les selves, són el fons on es mouen els personatges i ens posen en situació o donen vistositat i exotisme.
Quan per exemple un asteroide està a punt de xocar contra la terra i provocar la fi del món, pot ser que científics i aventurers treballin plegats per a evitar la catàstrofe, com a Argamedon del 1998, pot ser que el director se centri a explicar-nos com entomen el seu final uns personatges, com accepten l’inevitable, tal com succeeix a Melancolia, del 2011 de Lars Von Trier, o a la catalana del 2023, Un sol radiant, o fins i tot, que serveixi com una reflexió crítica sobre la política de les falsedats, com a Don’t Look Up dirigida per Adam McKay el 2021. Tots aquests arguments poden passar a qualsevol part del món, o fer-nos recórrer un periple seguint als protagonistes i, de pas, és com si féssim turisme; ens ho poden contar a la prehistòria, a l’era romana, o a la Revolució Francesa, també en el present, així aprenem suposadament història. Amb un mateix arguments pots crear infinites pel·lícules.
Aquesta no és així, sinó tot al contrari; si filméssim totes a les pel·lícules que comentàvem en un fons de pantalla verda, l’acció podria tenir lloc perfectament, els diàlegs ser els mateixos i el desenllaç l’esperat. En aquesta pel·lícula que comento és a l’inrevés, els protagonistes es podrien difuminar com ombres anònimes, ja que el fons, el paisatge i la seva transformació és ben al centre de la història. Llavors direu que podria ser un documental, encara que no és així, perquè el director entén que només tot té sentit sota la nostra mirada tant crítica com estètica i sobre el que aquesta visió ens provoca; sense observadors res existeix, calen testimonis dels fets i dels canvis, que els visquin, els pateixin i els provoquin. Aquests personatges que es mouen i actuen ho fan, tal com diu el títol del film, atrapat per la marea dels esdeveniments que en poc més de vint anys han transformat la Xina en un trànsit del passat al futur. Queda el pas del temps, la nostàlgia, les ferides, els records i com aquests esdeveniments han modelat als protagonistes de la mateixa dràstica manera que ho han fet amb el paisatge.
El director no vol amagar res de les seves intencions, i per això a la primera seqüència de la pel·lícula apareix l’estàtua d’un astronauta que sembla voler enlairar-se ingràvid cap a l’espai infinit, en realitat representa aquesta Xina que té la voluntat d’enlairar-se sense aturador; veient l’estilitzada figura podria semblar que serà tot molt fàcil, veient la pel·lícula entendrem que res es construeix sense sang, suor i llàgrimes.
A les seves pel·lícules els homes són en general la representació de la masculinitat més tradicional, distants, impassibles, allunyats de tota manifestació de sentiments, amb sentit de superioritat sobre les dones, masclistes, la majoria amb un sentit tràgic de la vida: no poden canviar el que està passant, només aprofitar-se de les circumstàncies; encara que les fortes, les resilients, les capaces d’adaptar-se als rupturistes canvis del país de forma positiva i amb coratge són les dones.
A la deriva, aquesta admiració pel plantejament femení de la vida es cristal·litza en un homenatge a les dones i sobre tot en un gest d’admiració envers la seva actriu de referència, la seva musa, Zhao Tao, que és la seva dona a la vida real. Les seves imatges caminant amb estil, com si fos una model, pels carrers atrotinats o travessant un torrent per un petit pont de fusta, protegint-se del sol amb una jaqueta sostinguda per sobre el cap amb les dues mans són hipnòtiques.
A la primera seqüència veiem unes dones cantant dins d’una estreta i senzilla habitació, per l’aspecte i com van vestides podríem ser a un poble d’Espanya de principis dels seixanta; de seguida veurem com un antic magatzem del partit, totalment abandonat, del que sols poden salvar un quadre de Mao de gran format i mig cremat, es transforma en una precària sala de festes on tot el poble de totes les edats van a escoltar com canten unes noies que després passen la cistelleta; a la part superior s’hi donen altres serveis.
La primera mitja hora la càmera es passeja pels carrers mostrant-nos la gent com tragina, com caminen amb pressa; prims, molt prims, amb uns pantalons que els hi caurien si no fos pel cinturó, amb unes camises, quasi sempre blanques, que els hi queden amples com un ponxo, amb samarretes imperi velles i donades; les noies quasi sempre més tapades que ells. L’objectiu de la càmera d’en Jia Zhangke entra dins dels locals on els joves estan ballant com posseïts, també es fixa en espectacles publicitaris de carrer, sembla com si el recorregut no tingués un propòsit, però és la quotidianitat el que ens mostra, una societat que va emergent del comunisme més estricte i que encara l’arrossega com una pesada carrega. Ens pot recordar i fer pensar en el documental de Chantal Akerman del 1993 titulat D’est que retratava els països comunistes tot just després de la caiguda del Mur de Berlín, un viatge plàstic i oníric a un món que havia deixat d’existir. Veient aquesta primera part de A la deriva cal deixar-se portar, tractar de copsar la plasticitat de les imatges i la seva anarquia com si estiguéssim contemplant un quadre abstracte ple de bellesa.
El segon acte engega quan Quiao decideix anar a la recerca de Bin, que va marxar cercant una oportunitat. El seu periple ens portarà a un dels escenaris preferits del director, l’embasament format per la presa de les tres gorges, la seva immensitat inacabable, la majestuositat dels penya-segats, la llum del sol colant-se entre les voltes dels rius, creen un escenari imponent i sobrenatural. Per construir aquesta central hidroelèctrica, la més gran del món, es van enfonsar ciutats i pobles sota les aigües, es van haver d’enderrocar milers d’edificis i temporalment ciutats senceres van esdevenir una zona de guerra. Jia Zhangke ens mostra la destrucció, amb Quiao caminant entre les runes. Quan comença a ploure ella es refugia sota d’un edifici a mig derruir on coincidirà amb un noi que podria ser un monjo, que la consolarà, doncs ha detectat la melancolia del seu esser, li dirà que no pateixi, que en el futur la vida li anirà bé; tots necessitem de tant en tant un suport per l´anima. Finalment, preguntant aquí i allà, voltant incansable per tot arreu, defensant-se tota sola com sempre ha fet, trobarà a Bin, ella quasi no parlarà, com tampoc fa practicament en tota la pel·lícula, les mirades i els gests ho poden dir tot, pràcticament no es miraran ni s’acostaran l’un a l’altre, lògicament es tornaran a separar.
Al tercer acte, novament a Dantong, el 2022, Quiao treballa en una indústria local, Bin apareix per comprovar si les coses han canviat i que ara són els joves els que porten els negocis. Es tornaran a trobar, no queda clar si s’ajuntaran o no, ja són grans els dos. El director ens regala una última imatge de la seva musa, aquest cop corrent a la nit amb un nombrós grup d’esportistes com ella. El futur acabarà sent de les dones, capaces d’adaptar-se i de seguir el ritme de les transformacions del país.
Hi ha un moment molt especial quan Quiao, en un centre comercial, es troba amb un robot que tracta d’interactuar amb ella, li dona la benvinguda, li demana si la pot ajudar en alguna cosa; ella continua mirant al robot que davant la seva mirada insistent li acaba preguntant si està trista; potser, algun dia, robots humanoides ens acabaran donant consol, potser no tindran sentiments, però fingiran ser empàtics, disposaran de la majoria de les respostes i, molt important, no seran pejoratius ni prejutjaran com acostumem a fer les persones. Finalment, per acabar, una última mirada a l’estàtua de l’astronauta de pedra que encara sembla voler volar vers l´infinit.
Xina 2024 (1 hora, 51 minuts)
Direcció: Jia Zhangke
Guió: Wan Jiahuan, Jia Zhangke
Actors: Zhao Tao, Li Zhubin, Zhou You, Mao Ching- Shun, Jianlin Pan