La jove Irisz Leiter torna al Budapest que la va veure néixer, d’on havia marxat només amb tres anys després d’un esgarrifós incendi on van morir els seus pares. Té el propòsit de treballar a la barreteria que porta el seu cognom i que va ser destruïda per aquell foc en estranyes circumstàncies; el nou propietari no li posa gens fàcil, se la vol treure de sobre. Un cop allà algunes revelacions li faran intuir que hi ha molt per esbrinar sobre els fets i la seva família; en lloc de marxar s’endinsarà en un camí tenebrós on descobrirà una societat en ebullició revolucionaria i una altra decadent i corrompuda. Un còctel que provocarà la primera gran guerra.

El director, Lazlo Nemes, ens va trasbalsar amb el “Fill de Saul”, tant per la història en si, un viatge a l’horror de la degradació humana amb destí al mal com a concepte absolut, com per la forma de mostrar-la. La càmera s’enganxava pràcticament al cap del protagonista que de forma opressiva ocupava quasi totalment una minsa pantalla de 4×3, no quedava massa espai per veure l’acció, les persones i els seus objectes, que en Saul veia sense mirar metre feia la seva feina tractant de no veure res. Era, però més que suficient perquè tots sabíem perfectament el que estava passant. No calien aquelles imatges explícites de la magnífica “Llista de Schidler”, sols amb les veus, els crits, els sorolls ja era suficient, ja que el poder de la ment humana i la seva imaginació és tan gran que reconstrueix allò que no veu fins i tot de forma més brutal que la mateixa realitat. Seguíem contínuament al Saul en una fugida desesperada i embogida, tant mental com física, que el portaria fins a la mort.

A Sunset, l’acció engega també amb un primer pla, amb l’ala d’un barret ocupant mitja pantalla ocultant-nos a qui el porta. L’Irisz alça el cap i se’ns mostra el seu rostre amagat darrere d’un vel transparent, unes mans femenines aixequen aquesta fina gasa per tal que puguem veure la seva cara encara adolescent. És una presentació elegant i també plena de misteri, preludi de què serà tota la pel·lícula; imatges fugaces, llums i ombres, mitges paraules, peces d’un trencaclosques que anirem recollint sense temps de col·locar-les al seu lloc, un caos formal per explicar-ne un altre ben real que té lloc a la ficció.

Sense cap dubte l’Irisz està anímicament desorientada, per això se la veu deambular una mica com una zombi en mig de la gentada d’una ciutat bulliciosa com és Budapest a l’estiu. Ella segurament esperava arribar allà i veure la llum, encara que fos per començar des de zero, hi estava disposada, en lloc d’això, totes les portes se li tanquen. Aquesta la incertesa és la que ens retrata el director, tant la que experimenta la protagonista com la que es percep en l’ambient. Ella busca alguna cosa per a agafar-se, algú que li doni una indicació de cap on ha de tirar, però està sola, per això va d’un costat a l’altre, és com si tot li fos estrany, com si fos un fantasma de qui tothom fuig.

Un desconegut li xiuxiueja que el seu germà està viu. Per trobar-lo, l’Irisz es capbussarà a la foscor de la nit i de la revolta, prendrà contacte amb grups que volen fer caure l’imperi Austre Hongarès, tips de la seva corrupció i decadència, ja sigui per la seva feblesa i manca de caràcter, o a l’altre bàndol per l’allunyament del poble i la falta de sentiment social i humanitari.

De dia es barrejarà amb l’alta societat i la noblesa on descobrirà que pels darrers de l’elegància exquisida i l’etiqueta més cuidada, s’arrossega una bèstia depravada amb una ferum que no poden dissimular els cars perfums.

És una pel·lícula plàstica com una exposició de pintura, a vegades impressionista o fins i tot surrealista; quadre a quadre descobrim una societat i el seu trasbals. De fet, l’Irisz a més de protagonista és també espectadora, ella va descobrint les coses al mateix moment que nosaltres, acaba d’arribar a la ciutat després de disset anys d’internat.

El pla seqüència final de la cinta ens sorprendrà com una bufetada, absolutament inesperat, sembla que comenci una nova pel·lícula perquè no té res a veure ni de temàtica ni d’escenari, però atès el vist, un cop vençut l’ensurt ho trobarem lògic.

Sunset no és un film fàcil, no és un film causal d’aquells on la protagonista desitja fermament una cosa i actua per aconseguir-la, és més aviat serpentejant, tal com fa l’Irisz sense rumb i amb un propòsit que ni ella mateixa coneix de forma exacta; què vol exactament? Segurament saber què va passar, però més encara esbrinar que està passant. Exactament, ni ella ni nosaltres ho veurem clar, això no obstant assistirem bocabadats a les conseqüències a les quals porten els esdeveniments viscuts.

Una fotografia genial, una direcció brillant, un guió original encara que una mica confús, una bona interpretació i sobretot una capacitat excepcional de copsar l’essència del moment, així és aquesta pel·lícula que difícilment agradarà a tothom. Pels cinèfils de visió imprescindible.

Hongria (2 h, 22 min)

Direcció: Làzló Nemes

Guió: László Nemes, Clara Royer, Matthieu Taponier

Actors: Juli Jakab, Vlad Ivanov, Susanne Wuest, Uwe Lauer, Christian Harting, Levente Molnár, Urs Rechn.