En una senyorial casa als afores de Buenos Aires hi viuen quatre personatges peculiars, velles glòries del cinema argentí: Una actriu que fou molt famosa, un actor mediocre que és el seu marit, un guionista de ploma afilada i un director brillant i compromès. Tots ells van pinya per produir algunes de les millors joies del cinema en blanc i negre del seu país i ara viuen junts fent-se companyia. Com tots tenen un ego molt elevat la convivència no és gens fàcil, però es coneixen, es respecten i fins i tot es diverteixen. L’arribada d’una parella jove, que diuen haver-se perdut i que en realitat són especuladors immobiliaris, farà trontollar el seu equilibri imperfecte; afalagaran a la diva perquè els hi vengui la casa i la seva forma de vida semblarà enfonsar-se com un vaixell que fa aigües després d’haver perdut pals i veles.

Juan José Campanella ens va commoure a tots l’any 2001 amb “El Hijo de la Novia“, una comèdia romàntica que s’endinsava en les coses importants de la vida, sovint deixades de banda per les persones massa enfeinades en el dia a dia i la seva superficialitat, també reflexionava sobre la vellesa, l’amor i les segones oportunitats. Vuit anys més tard ens va encongir el cor amb un thriller trepidant: “El Secreto de Sus Ojos“, la història d’un amor impossible com a subtrama de la persecució d’un assassí psicòpata; les dues narracions es topaven amb el mateix impediment, una societat classista i corporativista que no deixava entrar a tothom a la seva festa i que protegia a l’hora als seus botxins. Ara ens arriba aquesta amb una molt bona acollida del públic i la veritat és que la vaig a veure il·lusionat.

Comença, en un primer acte clàssic, amb la presentació dels protagonistes. Per aconseguir guanyar-se el nostre favor, hauríem d’identificar-nos amb ells o que, com a mínim, visualitzar als nostres familiars majors. Res d’això succeeix, ja que tots ells són hermètics com una cambra cuirassada, parlen escoltant-se a si mateixos com en un eco i no mostren ni una mica d’humanitat: lacònics, distants, ocurrents, sardònics i pretesament intel·ligents. Emperò amb aquella intel·ligència que no vol compartir sinó demostrar, d’aquella que no diríem emocional sinó humiliant. Si se suposa que eren gent de món, havia de ser un món petit, tancat i fosc com la casa en la qual viuen. Sense cap dubte una presentació massa llarga que no aporta cap connexió emotiva.

Dit això, hi trobem detalls esperançadors que ens fan pensar en una altra pel·lícula brillant, “Sunset Boulevard“, traduïda a casa nostra com “El crepuscle dels Déus“, dirigida per Billy Wyler en 1950; en aquella, una antiga estrella del cinema mut, oblidada pel públic, somnia tornar al cinema per la porta gran i contracta a un guionista perquè li escrigui el guió.

Aquest mateix esperit egòlatra el descobrim en una escena en la qual la protagonista acarona l’estatueta daurada d’un premi, record de glòries passades. També, quan la diva mirant un antic film seu l’ombra de la seva cara se superposa amb la de la imatge projectada, possiblement el millor moment cinèfil de tota la pel·lícula. Malgrat que hi ha semblances entre les dues pel·lícules, hi manca il·lustrar la freda soledat d’una casa vella, el desesperat patetisme de la protagonista i la seva quimèrica follia.

A la segona part d’aquest primer acte, coneixerem els seus opositors, a l’element desestabilitzador que ha de donar sentit dramàtic a la pel·lícula, a la trama; un noi i una noia joves molt ben vestits. Entren a escena com una pedrada, sense gens de gràcia, pujats en un Peugeot llampant i buit de glamur, de gamma mitjana i, amb les primeres paraules es veu ja prou clar que no són el que diuen ser, cap intriga, tot lineal i pla com un desert, això si, amb molta xerrameca esgotadora.

Un cop posada la trampa, l’esquer, només cal que la presa caigui en el parany. La veritat és que l’exdiva no es va resistir gens. L’estrany és que els seus companys de casa, experts en la cacera de bestioles, rates i mosteles, d’aquí el títol de la cinta, no advertissin a la seva amiga del perill, però és clar, llavors no hi hauria pel·lícula. El clímax es produirà tan aviat com la víctima vegi que ha sigut convençuda amb enganys, com un peix atrapat dins la xarxa, però llavors ja serà massa tard. A partir d’aquí és quan els quatre companys han d’unir les seves forces, ja que els oponents ho tenen tot lligat i ben lligat i facin el que facin hi perdran.

Doncs, està tot perdut?, de cap manera, comença el millor de la pel·lícula.

Tant el guionista com el director no sols són caçadors de feristeles sinó també jugadors de jocs d’estratègia i habilitat, escacs i billar, on cal pensar per avançat cada moviment preveient el que farà el seu oponent, anticipar-se, usant si calen les seves mateixes armes. En qualsevol joc res és pitjor que l’excés de confiança, ja que ja ho diu la dita:

“No diguis blat fins que no sigui al sac” i afegeix: “I ben lligat”.

Aquesta actitud confiada i triomfant els fa creure en la derrota del contrari en veure com mostren una bandera blanca, quan precisament aquest canvi d’actitud els hauria de fer sospitar.

El desenllaç és trepidant, canviant, inesperat, ens recorda aquelles obres de teatre d’humor negre tan britànic, sense cap dubte el millor moment de la funció. Dic això perquè més que una pel·lícula estem davant d’una obra de teatre, una d’aquelles de mitjans del segle passat, que vistes avui en dia tenen aquella olor una mica entre perfum antic i naftalina, aquella pàtina de moble clàssic. Si anem a veure-la tenint en compte aquesta circumstància, passarem una bona estona i no ens sobtaran ni les sobreactuacions dels personatges ni l’excessiva i poc creïble agudesa extrema dels diàlegs; si per contra pensem en una obra de cinema i amb els seus valors estètics potser sortirem una mica decebuts, com em va passar a mi.

Argentina 2019 (2 hores, 9 minuts)

Direcció: Juan José Campanella

Guió: Juan José Campanella, Darren Kloomok (Història original: Augusto Giustozzi, José A. Martínez Suárez).

Actors: Graciela Borges, Oscar Martínez, Luis Brandoni, Clara Lago, Marcos Mundstock, Nicolás Francella, Maru Zapata