En Tony, un cristià libanès militant, està netejant el seu balcó. L’aigua, que surt per un canaló directament a la vorera, va a parar al cap de l’encarregat de les obres de remodelació del carrer, que estava allà sota, donant instruccions als operaris. Quan puja, no només per demanar explicacions, sinó que també per oferir-se a conduir el desaigua cap al baixant de la finca, en Toni el fa fora de males maneres. Després de tires i arronses, en Yasser, l’encarregat que és palestí, l’envia a pastar fang amb un insult. Primer, una queixa formal a la constructora, després una demanda judicial faran que aquest incident menor es converteixi en un afer d’estat. El judici i els seus girs inesperats ens tindran en tensió convertint aquesta pel·lícula en un clàssic, no únicament entre els films de judicis sinó també sobre la condició humana.
Per entendre bé l’origen amagat del conflicte entre aquestes dues persones i l’afecte sobre l’opinió pública, cal analitzar una mica la història recent del país, si algú no ho troba interessant, pot ometre aquesta part de la crònica.
El Líban va arribar a ser anomenat la "Suïssa d O'rient", tal era la seva prosperitat econòmica, el seu esperit cosmopolita i la llibertat que gaudien els seus habitants. La seva població estava repartida entre musulmans i cristians més o menys de forma equitativa i la relació entre les dues comunitats era excel·lent. Beirut era sense cap dubte la capital financera d'Orient Mitja i econòmicament el país estava tan desenvolupat com la mitjana europea amb un elevat tant per cent de mà d'obra qualificada. Agricultura, indústria, comerç i serveis eren sectors que convivien harmònicament, a més d'un turisme de qualitat que creixia any rere any, res d'estrany, ja que té un clima variat i es pot anar a les seves platges a l'estiu i esquiar a les seves muntanyes a l'hivern. Això va ser així des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a 1975, una prosperitat de més de vint-i-cinc anys, que es va trencar en esclatar l'anomenada guerra civil libanesa que va durar fins a 1991.
Que la va provocar? Bàsicament, va ser un efecte col·lateral de les guerres d'Israel amb els països àrabs, la dels "Sis Dies" de 1967 i la del "Yom Kipur" de 1973; en aquells anys més de 400.000 palestins es van refugiar al Líban, que amb una població de només sis milions els va acollir generosament. L'OLP amb en Yasser Arafat al cap va començar a formar amb ells milícies armades per atacar als jueus des del Líban; aquests grups armats, cada cop més grans i violents, finançats des de l'exterior, van començar a controlar militarment diverses zones del país provocant enfrontaments amb l'exèrcit regular i ocupant ciutats per la força amb matances de civils; els cristians libanesos veient perillar el seu estatus de pau es van armar també i la situació es va descontrolar. El Líban va quedar pràcticament destruït per setze anys de lluites. Per acabar-ho d'adobar a l'estiu de 2006, quan el país havia recuperat l'estabilitat i Beirut estava quasi totalment reconstruïda, una nova guerra al nord entre Hezbollah, finançada per Iran, i l'estat d'Israel va tornar a malmetre les seves infraestructures provocant un gran nombre de morts civils. L'ONU va decretar afortunadament la pau a finals d'agost, un mes després de l'inici de les hostilitats, però el Líban ja mai ha recuperat la pau i la tranquil·litat que el convertien en un oasi en mig del desert; malgrat tot, Beirut, on té lloc la pel·lícula, torna a ser un centre de negocis i una ciutat avantguardista a la zona.
En Yasser, que així es diu casualment l’encarregat, busca enllestir l’obra encomanada com més ràpidament millor, amb els mínims entrebancs i per això no té cap problema en fer feines no comptades que permetin avançar sense deixar cap defecte, és un executiu implacable acostumat mes a actuar que a discutir, per això decideix pel seu compte fer nou el desaigua sense consultar amb en Tony, de fet és part comunitària de la finca. Però, aquell ho veu com una ingerència, com un atac a la seva propietat i, per tant, a la seva llibertat i amb un martell destrossa la feina que estan fent els operaris. Aquesta reacció pot semblar exagerada, però us puc garantir que un percentatge no menyspreable d’homes reaccionarien de la mateixa manera, és absolutament irracional, un mecanisme de defensa d’un animal que creu que ataquen el seu cau.
El més raonable hauria estat que abans de res hi hagués un diàleg, que ho enraonessin tots dos i busquessin una solució que satisfés a tothom, però en Tony no volia saber res, estava a casa seva i allà feia el que vulguis. El conflicte era únic per als dos, tanmateix, la percepció que tenia cadascú ben diferent, aquella era la seva veritat i no hi veien més enllà. En aquest sentit, és exemplar l’actitud del director de l’obra, el cap d’en Yasser, sempre buscant un punt de trobada, amable i respectuós amb tothom, no rendint-se mai a trobar la pau; de fet representa una mica el tarannà libanès, acostumats a buscar solucions que satisfacin a tothom sense ofendre a ningú.
La realitat, tal com descobrirem a mesura que avanci la pel·lícula, sobretot a la part final del judici, era que l’incident només era una excusa per barallar-se, que l’autèntic problema no el tenien l’un amb l’altre sinó amb si mateixos i de rebot amb tota la humanitat; veurem que tots dos tenien motius suficients per estar amoïnats, però la societat no els hi permetia cridar-ho a ple pulmó perquè tothom ho escoltes, eren unes causes generals que afectaven tant a palestins com a cristians libanesos, cadascú la seva, a unes comunitats i no a persones aïllades independents; això no obstant, el seu dolor era ben seu i la seva ràbia també i ho sentien dintre del seu cor i de la seva ànima com una ofensa particular i no col·lectiva, per això aquella picabaralla els permetia reclamar justícia; així i tot, per sobre d’això respecte i una disculpa.
Com sol passar quan intervenen els advocats la qüestió es fa més gran i terrible, ja que ells busquen més una derrota de l’adversari que no pas una reconciliació. En aquest cas eren ells els que es recolzaven en els greuges d’una comunitat sencera per defensar als seus clients. D’això se’n diu fer política; no els amoïnava enfrontar dues ètnies, tampoc posar a uns en enfront dels altres a veïns que fins llavors vivien en pau. Per acabar d’explicitar aquesta lluita dialèctica fratricida el director fa fins i tot que els advocats d’una i l’altra part siguin fins i tot família.
El judici continuarà implacable, colpint a tothom, perquè, com sentirem a dir:
“No estem jutjant els pensaments, els somnis o els desitjos, sinó els fets i les paraules”,
ja que aquestes poden ferir tant com una bala i provocar una reacció violenta: Justificada, segur que no; però també inevitable. “Tant de bo n’Ariel Sharon us hagués exterminat a tots”; es pot ofendre més?
La lluita de classes, poderosos envers desheretats; la fugida i l’exili dels perdedors, dels febles; la colonització del territori per nouvinguts; l’ús del fanatisme religiós com arma de repressió i com a senyera; l’ús d’un territori com a camp de batalla internacional en una guerra que no va amb els seus habitants; totes aquestes coses apareixeran exposades en aquest film tant per la defensa com per l’acusació; el que us deia abans, tot política interessada.
Curiosament, al final la gent senzilla pot arribar a tenir millor criteri que els erudits en petits detalls espontanis plens d’humanitat i grandesa: Un cotxe que no engega o una xerrada nocturna: les veritats a la cara i una disculpa. La jutgessa, una dona en un conflicte entre homes, posarà les coses al seu lloc passant una mica dels advocats, quan els protagonistes ja s’havien entès a la seva manera, possiblement en veure que els retrets que es feien l’un a l’altre eren exactament els mateixos.
Tècnicament, estem davant d’un film sense floritures i d’una correcció abassegadora, amb una bona direcció que sap mantenir tot el temps la tensió com si fos un thriller i amb un crescendo imparable. Segurament el seu punt més fort estigui en el guió i també en els seus diàlegs on no sobra ni una frase. Una demostració, una més, què el cinema de qualitat ja no és patrimoni exclusiu ni dels americans ni dels europeus. Absolutament recomanable.
Líban 2018 (1 h, 50 min)
Direcció: Ziad Doueiri
Guió:Ziad Doueiri, Joelle Touma
Actors:Adel Karam, Kamel El Basha, Christine Choueiri, Camille Salameh, Rita Hayek, Talal Jurdi, Diamand Bou Abboud, Rifaat Torbey, Carlos Chahine, Julia Kassar
Deixa un comentari