HAMNET

Fent de professor de llatí a un parell d’adolescents, el jove William Shakespeare coneixerà l’Agnès, la germana gran, i s’enamoraran. Naixerà una filla i, un parell d’anys més tard, una bessonada: un nen i una nena. William passa més temps a Londres, on ha fundat un teatre, que a casa. Quan la pesta cau sobre les illes, els dos petits emmalalteixen i ell no arribarà a temps d’acomiadar-se del fill, Hamnet. Devastat per la pèrdua i els remordiments, ferit pels retrets de l’Agnès, escriurà un drama, Hamlet, on s’acomiada espiritualment del fill.

Chloé Zhao, la directora, va enlluernar públic i crítica el 2017 amb el seu primer llargmetratge, The Rider: una obra de profunda bellesa on els protagonistes feien d’ells mateixos, un cant a la natura i als paradisos perduts del que és autèntic, personatges que vivien fora del nostre món cavalcant per les immenses planures. Tres anys més tard va estrenar Nomadland: una romàntica balada sobre una forma de viure més lliure, recorrent el país en una autocaravana, on també, novament la major part d’actors no eren professionals, i amb ella va guanyar els premis a millor pel·lícula i direcció tant als premis Òscar com als Globus d’Or, així com el Lleó d’Or del festival de Venècia. Ara, després d’un pas no massa exitós per les pel·lícules de superherois, amb Eternals (2021), s’estrena amb un drama històric basat en el best-seller homònim de Maggie O’Farrell, un terreny més propici per la seva forma de veure el cinema com una cruïlla amb la realitat: Els superherois no existeixen i, per contra, William Shakespeare i Agnès van ser tan reals com ho són el genet i la nòmada forçada; o tal com deia l’autor a El Mercader de Venècia: Si els punxen, sagnen; si els hi fan pessigolles, riuen…

Explica la directora que, quan li van oferir el projecte per primer cop, el va rebutjar; no havia llegit encara el llibre en què s’havia basat el guió, tampoc era una experta en Shakespeare i no havia estat mare, per tant, sentia que no podia aportar res. Però Quan finalment va llegir la novel·la de Maggie O’Farrell, alguna cosa va esclatar dins seu en descobrir que tractava sobre la superació del dol després d’una pèrdua. Tots els seus films fins ara s’endinsen en aquesta temàtica: A The Rider, Brady és un genet de rodeos que ja no pot muntar a cavall per guanyar-se la vida, a Nomadland, Fern ha perdut la llar, la feina i la confiança en la seva comunitat i en la societat i es fa nòmada, a Hamnet, Agnès ha perdut al seu fill i també la confiança en el seu home. El dol i la pèrdua en el fons de les tres narracions, uns personatges que s’han de transformar quan ja no poden continuar sent els que creien ser.

La mort ens envolta a tots, aquells als que estimem moriran potser abans que nosaltres, no ens queda més que acceptar la pèrdua, passar el dol i transformar-nos, tal com els hi passa als joves protagonistes de la pel·lícula. Diu Chloé Zhao que a la nostra societat s’ha perdut la forma d’expressar col·lectivament i personalment el dol i que això ha provocat un dany a la societat. Jo també ho crec doncs veig com la mort és un tabú que s’amaga com si ens fes vergonya; en la societat de l’èxit i la felicitat obligatòria les pèrdues que patim s’han de dissimular, no hi ha ni temps ni espai pel dol, cal girar full i sovint el dolor queda enquistat com una ferida mal curada que cal tapar amb un mocador de colors vistosos.

Per a Chloé Zhao l’entorn és inseparable dels personatges, en la seva anterior obra va quedar posseïda per les immenses planures americanes, per la grandesa dels infinits paisatges sense sostre que empetiteixen les persones com si fossin al mig del mar o en un desert: un espai tan infinit com horitzontal. A l’hora d’abordar Hamnet, on l’acció transcorre dintre d’un bosc frondós i atapeït, en algun punt gairebé uterí, li calia amarar-se de la força natural del lloc; diu que abans de començar el rodatge va viatjar a Gal·les es acompanyada per Lukasz Zal, el seu brillant director de fotografia, el mateix de films com Cold war, La zona d’Interès o Estic pensant en deixar-ho, per filmar l’espai, per copsar una altra forma de sentir la natura. Ella acabava de tornar de filmar un documental al capdavant de la guerra d’Ucraïna, un bosc ple de forats tant defensius com provocats pels projectils de canó, i al bosc gal·lès va veure alguna cosa que li va recordar aquella desolació. Als foscos i negres forats ucraïnesos i començava a créixer vegetació i al fang del bosc de Hamnet també hi havia vida. Va mirar cap a la copa dels arbres i després cap a baix, a la foscor del forat negre sentint que el bosc anava de dalt a baix, en vertical, i va sentir profundament fins a quedar trasbalsada que, quan tot el que és viu mori, passarà a l’eternitat a través de la natura; la mort serà font de vida i el cicle tornarà a començar. Aquell viatge va definir el cor de la pel·lícula.

Així és com comença la pel·lícula: la càmera enfoca el cel entre els arbres en un contrapicat; les fulles dels arbres tremolen i a les branques les balanceja el vent. L’objectiu va baixant en un picat, seguint el gruixut tronc ple de nusos d’un arbre, i sota de l’arrel se’n veu un forat fosc, com si fos l’entrada d’una cova, el cau d’un animaló o la morada d’unes bruixes. En girar l’enfocament, veiem una forma mimetitzada entre les arrels, és un cos humà: és l’Agnès, en posició fetal i en plena harmonia amb la natura, escoltem el vol d’un ocell i la noia es posa dempeus i alça una mà enguantada; allà es posa el seu falcó.

Un altre personatge ha estat, com nosaltres, contemplant l’escena, és en William Shakespeare, que en veure-la ha caigut enamorat, potser per la seva bellesa salvatge, qui sap si captivat per la màgia de la fèrtil feminitat, o per la seva llibertat i independència tan diferents de les altres noies que coneix i veu al poble. Estan fets l’un per l’altre i s’acabaran casant. Viuran una passió irrefrenable, però tots dos mantindran la seva independència. Ell marxarà a Londres per llargues temporades,  arrossegat per un esperit creador i artístic que el posseeix, i ella restarà al poble i al seu bosc, perquè la seva vida és estar en comunió amb la natura. Quasi cada dia s’endinsa en el mar verd per recollir arrels i baies amb què prepara remeis, així li va ensenyar sa mare i de la mateixa manera ho transmetrà a sa filla.

El film se centra en l’Agnès, ja que a William només el veiem quan torna a casa. Chloé Zhao ha volgut reparar la injustícia històrica d’un món regit pels homes, on les dones eren les seves ombres i ha posat la llum en ella,

 Només calia moure una mica la càmera

va dir, així i tot, no ho veu com un assumpte de gènere sinó com una manera de retrobar un equilibri en recuperar aspectes femenins de la vida que havien estat reprimits, com la connexió amb la natura i el propi cos, un tipus de consciència alhora més físic i espiritual.

Per aconseguir aquesta fisicitat, aquesta visceralitat, Chloé Zhao va demanar als actors que es deixessin anar i es moguessin en l’espai liminal entre la consciència i la inconsciència permetent al cos expressar-se lliurement. Aquesta actitud es fa especialment evident en les escenes més emotives: els naixements dels seus fills, la malaltia i la mort, o bé l’escena de la representació de Hamlet al teatre, on es produeix una catarsi col·lectiva.

Aquest és el punt culminant de la pel·lícula. L’Agnès viu el seu dol profundament, sense poder superar-lo, com aquella ferida que un llamp ha infligit en un arbre, com un esdevenir més de la natura i de la terra, devastada sense remei. En William el fa comprensible i menys feixuc de suportar, transmutant-lo en art. Tal com feien els músics negres americans amb el blues, en cantar-lo, la bellesa és un bàlsam per a la ferida. Quan Agnès veu la representació de Hamlet, un homenatge i un record al seu fill, una forma de fer-lo immortal, sent que no està sola en la pena, que hi ha una comunió de sentiments amb el seu home, i plora de dolor pel record reviscut i de felicitat per la sublimació de la pena a través de l’art…

Estèticament, el film és rellevant, començant per la profunda mirada de Chloé Zhao i la preciosista fotografia de Łukasz Żal. Naturalisme i enfocament bucòlic en exteriors, il·luminació interior amb espelmes; realisme minimalista de l’època. Veiem a l’Agnès vestida de vermell i amb colors càlids perquè ella és la rauxa, la natura, la vida i en William amb tons grisos i blaus que ens transporten a interiors, a la ciutat, a l’intel·lectualitat.

Cal assenyalar el treball dels actors, especialment el de Jessie Buckley, que omple la pantalla de passió, emoció i sentiments.

A l’escena final escoltem On the Nature of Daylight de Max Richter, una música evocadora i melancòlica que ja ha estat emprada a moltes altres grans pel·lícules com: Més estrany que la ficció (2006) dirigida per Marc Forster; Shutter Island (2010) de Martin Scorsese; Les innocents (2016) dirigida per Anne Fontaine i L’arribada també del 2016 de Denis Villeneuve. Aquí es podria dir que la directora hauria pogut ser més original, però la veritat és que la peça encaixa a la perfecció.

Per acabar, dir que Hamnet és una de les millors pel·lícules de l’any, un film atemporal i profundament emocionant. Absolutament recomanable.

Regne Unit 2025 (2 hores, 5 minuts)

Direcció: Chloé Zhao

Actors: Jessie Buckley, Paul Mescal, Jacobi Jupe, Emily Watson, Joe Alwyn, Noah Jupe,…