Aquesta pel·lícula, a mig camí entre la fantasia i la ciència-ficció, va guanyar el festival de Sitges d’enguany de forma aclaparadora; això ja és una bona presentació, i si hi afegim un cartell colorista i visualment poderós, amb l’ampliació d’un ull humà, encara et venen més ganes d’anar-la a veure.

Els ulls són una de les parts més belles de les persones i tenen aquesta profunditat que sembla que, en mirar-los, ens endinsem en l’interior de les seves ments i espiem la seva ànima. Els ulls són únics i diferents per a cada persona, com les empremtes dactilars, i de fet serveixen com una forma, cada cop més usada, d’identificació ràpida. També, un ull dins d’un triangle és la representació de Déu, i un ull en flames, la forma de les forces del mal a El Senyor dels Anells.

Normalment, esperes que el títol d’una obra —pel·lícula en aquest cas— sigui definitori o, com a mínim, et doni pistes sobre de què va la història, però aquesta que avui comentem té un nom original en anglès especialment enigmàtic: “I Origins”.

Què vol dir? És com si jo digués: jo, Jordi… Però, que jo sàpiga, Origins en anglès no és cap nom propi.

Alguns comentaris sobre la cinta apunten, això sí, sense cap mena de seguretat ni confirmació, que el títol fa referència a un teòleg cristià del segle II de la nostra era, Orígenes, nascut a Alexandria l’any 186, i que va ser filosòficament molt influent tant a la seva època com en èpoques posteriors. Orígenes va plantejar Déu alhora com a unitat i trinitat, rebutjant jerarquies o diferències entre Pare, Fill i Esperit Sant, assimilant-los com a ésser, coneixement i amor, tot en una sola entitat. També va escriure sobre les ànimes i, encara que no ho deixa absolutament clar, es pot deduir que, segons ell, el cos i l’ànima no neixen units, sinó que en la concepció es genera el cos, la part física i material, i que l’ànima s’acobla de forma única a aquest cos, ja que és immortal. Realment, un cop vista la pel·lícula, podem pensar que, si aquesta teoria no és veritat, com a mínim està ben trobada i té lògica.

Per al protagonista de la pel·lícula, els ulls ho són tot a la seva vida: és biòleg molecular i els ulls i la seva evolució són l’objecte de la seva feina, una investigació que ocupa el 90% del seu temps. Precisament, en un dels pocs instants d’esbarjo que té, s’enamora d’uns ulls molt especials, que desapareixen tot seguit. Ell és el prototip de científic, cent per cent racional, que només creu allò que pot demostrar, allò que el seu cervell comprèn. La propietària dels ulls que tant el trasbalsen és tot el contrari: intuïció i sentiment; tot passa per la pell, pels sentits.

La intuïció i la casualitat els ajuntaran —qui ho havia de dir en un científic—, però quan les coses es torcen haurà d’anar a l’altra punta del món per cercar aquells ulls que l’obsessionen i que potser són la clau de tot: un descobriment que pot anar més enllà de la lògica visible i que pot canviar la concepció que tenim del nostre món.

Aquest és un film molt ben construït, amb instants màgics, fins i tot poètics, amb tensió i dramatisme, que et pot posar els pèls de punta en alguns moments, i amb una història molt original, romàntica, científica i metafísica; potser no aprofundeix tant com voldríem, però obre moltes portes i ho deixa tot en un interrogant. És clar que, fins que no es demostra una cosa, no es pot afirmar que sigui veritat —molt científic—; però el que aquí apareix com la punta de l’iceberg i s’escapa de la raó té molt de percepcions i sentiments i et capbussa en un univers desconegut i misteriós, tal com ha de fer la màgia del cinema.

Per acabar, cal dir que aquest film està més en la línia del cinema independent que no pas de les grans produccions americanes: té ritme, està ben executat, té bones actuacions i una bona fotografia. És una bona pel·lícula.

USA 2014 ( 1h, 53 minuts)

Director: Mike Cahill

Guió: Mike Cahill

Actors: Michael Pitt, Brit Marling, Astrid Berges-frisbey, Steven Yeud, Archie Panjabi,…