Marina, de 18 anys, adoptada a sis anys pels seus tiets materns després de la mort dels seus pares biològics, viatja de Barcelona a Vigo per conèixer la família del seu pare, a qui mai havia vist abans, per aconseguir un certificat i per tractar d’esbrinar alguna cosa dels seus pares. Al principi semblarà que assistim a un documental i a mesura que se submergeix en el passat el film adoptarà per moments un to oníric i poètic, quan ella tracta d’imaginar, mig en somnis, el que va passar, fins a refer la memòria d’una relació marcada per l’amor, la llibertat, les drogues i la sida.
Carla Simón, la directora, diu que amb aquesta tercera pel·lícula tanca el capítol de la mirada autobiogràfica dins la seva filmografia, encara que com diu ella mateixa, el que hem viscut i sentit sempre acabarà surant en el que fem, “tots venim d’on venim”, va dir la també cineasta Eugènia Balcells. Tot va començar amb Estiu 1993, del 2017, que narrava, seguint els passos de Frida, alter ego de la directora, els seus records de nena després de la tràgica mort dels seus pares a causa de la sida; un estiu per pair la pèrdua i retrobar les llàgrimes. El 2022 va arribar Alcarràs, que se centrava en la pèrdua d’una forma de vida, la pagesia i s’inspirava també en records d’una part de la seva família, sense que per això tingués cap relació directa amb la primera; era una obra absolutament independent, encara que els nens i la seva mirada neta i clara hi tornaven a sortir, a més, cap al final, novament les llàgrimes certificaven que s’havia assimilat la pèrdua. A Romería retrobem a Frida, que ara es diu Marina, amb 18 anys; aquest canvi de nom del personatge que representa a Carla Simón ja ens indica alguna cosa, que no és un nou capítol d’una sèrie després d’una el·lipsi de 12 anys sinó una obra totalment independent.
Romería se separa una mica de les seves anteriors obres, tant argumentalment com estèticament. Si les dues primeres eren absolutament intimistes i on els personatges principals eren els que mostraven el seu dolor en primera persona, en l’actual la protagonista es distancia: els primeríssims plans deixen lloc a una mirada més distant, la de l’observador, que cerca els seus orígens gratant en la memòria, sovint amagada, dels seus pares. Com el seu nom indica, és sobretot un pelegrinatge, tant per saber i honorar com per aconseguir.
Carla Simón construeix el seu relat sobre dues històries separades per dotze anys: a la primera, Marina es mou pels llocs on van viure els seus pares, contacta amb la família i, armada amb una videocàmera, cerca i captura els espais, ara buits, on imagina que es van moure ells. La segona, que veiem cap al final de la pel·lícula i sorgeix de forma natural de la seva investigació, és la reconstrucció onírica dels fets del passat on Marina somnia tant com imagina la relació dels seus progenitors quan tenien l’edat que més o menys té ella ara.
A la primera història tenim dues guies que la desdoblen novament, per una part, la mateixa segmentació que sobreescriu la directora, com si fossin els capítols d’un llibre, amb el dia a dia del present de la protagonista; per l’altra banda, el diari personal de sa mare, que sempre l’acompanya i va llegint per situar-nos en el moment passat, que l’ajuda a fer-se idea de com van anar les coses, tractant de lligar-ho amb el que li expliquen els seus familiars, dos punts de vista, el personal i l’exterior, no sempre coincidents.
La pel·lícula està fortament inspirada en les vivències de la directora i formen part la memòria de la mateixa Carla Simón, els seus records i les seves filmacions de l’època. Per això Marina va sempre amb la videocàmera a sobre i registra possiblement el mateix que va fer la directora quan hi va anar ella per primer cop. En muntar la cinta han aprofitat algunes de les gravacions originals, intercalades amb altres rodades també per la mateixa directora en els temps morts del rodatge; això aporta a la pel·lícula, en certs moments, un aire entre documental i vídeo domèstic, la fa més propera i autèntica. El diari de la mare de Marina, un dels eixos vertebradors de la narració, no existeix com a tal, el que veiem escrit a la pel·lícula es va recrear recollint i combinant cartes de la mare de Carla a les seves amigues de Barcelona, que la directora va anar atresorant al llarg dels anys i que són els records pòstums que ella té.
D’aquesta manera, entre present i remembrança del passat, va avançant la pel·lícula amb les trobades de Marina amb els familiars del seu pare: tiets, avis i cosins. Com és estiu, viurà al veler d’un tiet més obert i pròxim, gaudint del mar i de les platges de les Illes Cies. Un altre tiet, més alternatiu, serà qui li aportarà més informació dels anys foscos del seu pare. D’un cosí de la seva edat escoltarà el que s’insinua, però no s’explica del tot dels darrers anys d’addicció del seu pare. Amb els avis trobarà la fredor de l’estigma del pecat, i fins i tot voldran comprar que es mantingui desvinculada de la família, perquè no esmeni el fals relat. En últim lloc, una tieta veurà en ella la imatge viva de sa mare… Malgrat la seva joventut Marina té clar el seu doble objectiu: endinsar-se en el que van viure els seus pares i, alhora, ser reconeguda com a filla del seu pare certificat davant notari pels seus avis, per poder gestionar una beca i no dependre econòmicament de ningú.
Totes aquestes circumstàncies expliquen que la cinta no sigui tan propera i sensible, que no tingui la constant fluïdesa dels seus anteriors treballs, que, si abans el temps avançava amb la constància d’un metrònom, ara tot és més sobtat i quàntic. Tampoc no hi ha un crescendo que porti a un desenllaç, fins que de sobte, una nit, tot es trasbalsa.
Amb el seu cosí s’endinsarà a la festa major i en la música. El despreocupat ball dels joves la voldrà arrossegar també a ella. Llavors, un gat, que ja havia aparegut com un esperit de dins de la runa del que havia estat el veler del seu pare ferit per un llamp, la portarà cap al passat, i nosaltres, seguint la protagonista fins al moll, entrarem amb ella en un món de somnis i records imaginats.
Aquest cop creurem que som en una altra pel·lícula. De fet, el recurs del gat ens farà pensar en els llibres de l’escriptor japonès Haruki Murakami, encara que els que tingueu bona memòria potser recordareu que a Estiu 1993, quan Frida es desperta per primer cop a casa dels seus tiets, al llit del costat hi ha un gat assegut, qui sap si per obrir-li la porta a una nova vida. Curiosament, la directora té un doble sentiment cap als felins, l’atracció i el rebuig, ja que n’és al·lèrgica. Marina travessarà el mar dels records i pujarà l’escala cap al cel per retrobar-se amb els seus pares:
“No estàvem morts, ens tenien amagats”
Estèticament, també entrem en una altra pel·lícula. Primer, amb uns cossos entrellaçats i envoltats d’algues humides i fosques, com si fos l’escena d’El Far, film del 2019 de Robert Eggers, on el protagonista es troba amb una sirena entre les roques; les dues imatges tenen en comú la sensualitat del sexe explícit. Colors vius i primaris, cossos nus corrent per la platja i nedant sota el mar, roques immenses que empetiteixen els protagonistes i un far que vigila majestuosament el mar al final d’un camí ens recorda l’escena final de La Gran Bellesa, dirigida per Paolo Sorrentino el 2013, on Jep, el protagonista, descobreix la gran bellesa. Aquí, Carla Simón ens mostra la bellesa de l’amor pur i innocent de la joventut. Per mi aquesta part és la millor de la pel·lícula.
La droga, a part de l’addicció, arrossegava un assassí amagat, la Sida. Per aconseguir la droga, també calia submergir-se en un món menys natural, més nocturn i més fosc. Veurem com els seus pares es mouen entre col·legues dins d’una discoteca, i aquest cop el ball esdevé simbòlic, transcendent i macabre, com si visquéssim la dansa de la mort de Verges. Marina assumeix l’horror de la droga i la sida escoltant l’emblemàtica Bailaré sobre tu tumba, gran èxit dels anys vuitanta del grup punk de Vigo Siniestro Total, que mataven amb sabates de claqué.
Parlant de música, per primer cop en la seva filmografia, Carla Simón introdueix una banda sonora dins de la seva pel·lícula, composta pel seu germà/cosí Ernest Pipó i que actua com una segona càmera per remarcar aquells moments en què Marina se sent a prop dels seus pares. És la música que connecta present i passat, com si fos aquell neguit, aquell trasbals que sent en l’interior. En un registre ben diferent i més dramàtic, una guitarra elèctrica ressona en les escenes de la part onírica de l’evocació dels seus pares; en aquest cas, és com un crin d’angoixa. També vull assenyalar, pel seu sentit evocador d’una època i d’una forma de viure, la desesperançada cançó de Lole i Manuel, Tu mirà, amb una lletra de romanticisme extrem i fatalista.
“Tu mirá, se me clava en los ojos como una espá, como una espá”
La realitat va ser la que va ser, i Marina/Carla han volgut imaginar-la amb tots els seus matisos, els bons i els dolents, fugint de la foscor, la por, el tabú, l’estigma de les drogues i la mort per sida, que els seus avis volien ocultar. Per això era important per la Carla que es veiés com es punxaven i consumien, també com, atrapats per la síndrome d’abstinència, perdien la dignitat, fins i tot amb referències a alguna baralla de parella; i de com sa mare va poder fugir de l’addicció i posar-se en forma, “catxes diu ella” per tenir-la. Tanmateix, també van gaudir de la felicitat d’estar junts dins d’un vaixell al mig del mar, viure una llibertat que mai els joves havien viscut.
El somni de la felicitat de parella s’acaba quan sa mare decideix tenir-la a ella. Aquest és el final de la part onírica de la cinta, Marina i sa mare estan juntes, una al costat de l’altra: una ha decidit tenir a aquella filla que duia dins la panxa, i Marina, finalment, ha reconstruït la memòria de sa mare que li havia estat manllevada. Juntes veuran serenes com el pare puja al seu vaixell, s’endinsa mar endins i es perd a la boira del matí.
Aprofitant la divisió de la pel·lícula en capítols, Marina/Carla es fan i ens fan algunes preguntes, un debat quasi filosòfic que acompanya la bellesa de l’art visual de la cinta:
“Podré trobar alguna cosa dels meus pares?”
Veiem que troba exactament el que volia trobar: poder fer-se una imatge personal d’ells, reconstruir la seva memòria.
“Quina persona seria jo si m’hagués criat amb la família dels meus pares?”
Aquesta pregunta no té resposta; hi ha la base genètica, encara que segurament et marquen més els valors que adquireixis mitjançant l’educació i la convivència. El director japonès Hirokazu Koreeda ja s’ho preguntava al film del 2013 De tal pare, tal fill, on per error dos nens són bescanviats en néixer entre dues famílies ben diferents.
“De quantes maneres es podia ser jove als anys vuitanta?”
Desgraciadament, per ser jove de veritat amb tot el que significava, es veien arrossegats a una forma de vida determinada, defugir-la era madurar, encara que també significava perdre’s aquella joventut tan lliure, extrema i agosarada.
“Portar la mateixa sang et fa de la mateixa família?”
Novament, podem posar la referència de Koreeda, que va dedicar part de la seva filmografia a relacions familiars atípiques, a part de De tal pare, tal fill, on minimitza el factor genètic enfront del relacional i educatiu, podem trobar respostes a La nostra Germana Petita, del 2015, i a Un assumpte de Família, dirigida el 2018, on trobem una família molt ben avinguda per descobrir, cap al final, que entre ells no tenen vincles familiars.
En resum, una obra més complexa i també més dispersa del que havia fet Carla Simón fins ara, també més dura i, aquest cop, sense deixar el realisme, més onírica, ja que el que somiem i imaginem forma part de la nostra realitat. Per acabar, diré que la directora reconeix que a la cinta la ficció té més pes que el que realment va passar, però que el sentiment que ella té de tot plegat és absolutament real. Una pel·lícula imprescindible.
Espanya 2025 (1 hora, 55 minuts)
Direcció: Carla Simón
Guió: Carla Simón
Actors: Llúcia Garcia, Mitch, Tristán Ulloa, Celine Tyll, Alberto Gracia, Miryam Gallego, Janet Novás, Jose Angel Egido, Marina Troncoso,…