FLORES PARA ANTONIO

Antonio Flores va ser un compositor, cantant i fins i tot actor d’èxit als anys vuitanta del segle passat. Fill de la cantant folklòrica i actriu Lola Flores, possiblement la persona més coneguda del país, va haver de lluitar tota la seva vida per sortir de la seva ombra i afirmar-se com a creador independent per mèrits propis. Posseïdor d’una sensibilitat extraordinària, tant artística com vital, i recurrentment enganxat a les drogues, no va superar el dolor de la pèrdua de la seva mare. La seva filla Alba li rendeix homenatge en aquest film al mateix temps que per ella es va desvelant, en una catarsi, la figura del seu pare.

Per abordar aquest documental i evitar malentesos, cal començar parlant dels seus directors: Elena Molina i Isaki Lacuesta.

• Elena és una documentalista compromesa amb la societat, l’ecologia, els drets de les persones i la dignitat humana amb més de 10 anys d’experiència; per tant, no hem de pressuposar que busqui complaure la família Flores.
• Isaki Lacuesta és un artista total amb mirada polièdrica, que ha realitzat videoinstal·lacions, ha participat en llibres, ha dirigit cinema de ficció i documentals, i ha col·laborat amb altres artistes com Miquel Barceló. Algunes de les seves pel·lícules més celebrades són La leyenda del tiempo  (2006), Los passos dobles (2011), La propera pell (2016), Entre dos aguas (2018), Un año, una noche (2022), i Segundo Premio (2024). Tampoc cal esperar que es doblegui ni que sigui complaent. Per tant, el que veurem serà el que va ser: la veritat. Tot i que com els qui intervenen són familiars, amics i companys de professió, es tracta d’una mirada des de l’interior. Isaki Lacuesta va comentar en una presentació de la cinta que la nissaga de la família Flores és tan dilatada com la monarquia; però, mentre els Borbons ens menteixen i enganyen, els Flores ens ofereixen la seva veritat. Curiosament, aquesta transparència envers els mitjans es transformava en silenci en el si de la família, Alba no sabia gairebé res del seu pare.

L’any 2023 arribava a la seva part final, Alba Flores, la filla d’Antonio, acabava de complir 33 anys i llavors es va adonar que superaria l’edat del seu pare en morir, sense dubte un moment transcendental, i va sentir la necessitat d’organitzar-li, conjuntament amb les seves germanes, un concert d’homenatge. La pensada era ambiciosa i entranyable, tanmateix, un concert és un acte efímer, per més que resti en la memòria de tothom. A ella li calia quelcom que transcendís en el temps i que, alhora, li permetés aprofundir en la memòria i el record del seu progenitor, un tema que fins llavors havia estat un tabú per a ella.  Només tenia 9 anys quan el seu pare va morir i, per protegir-la, li havien amagat el que havia passat. Amb aquesta idea va anar a veure a Isaki Lacuesta, a qui feia temps que coneixia, i que al seu torn li va presentar a Elena Molina. Plegats van entomar el repte i, quan es van retrobar per concretar el projecte, li van demanar que ella, havia de sortir en el documental per tal de fer-lo íntim, personal i fins i tot màgic. Seria una comunió pare filla, suposaria construir allò que ella no va poder viure.

A partir d’aquell moment van començar a treballar en el guió, ja que és la manera que té Isaki d’abordar aquests projectes, tal com havia fet amb La leyenda del tiempo i amb Entre dos Aguas. Elena Molina va començar a reunir material i a plantejar com rodarien, mentre que Alba va assumir la producció: era una mena d’assegurança per poder controlar què es deia, ja que tot es basava en la confiança mútua. Alba havia de supervisar, però també donar un vot de confiança als creadors, que tenien més experiència i podien mirar-s’ho tot amb distància.  El setembre del 2024, al cap d’un any, van començar el rodatge i, a finals de novembre del 2025, van estrenar Flores para Antonio.

Per fer la pel·lícula els directors han disposat de gran quantitat de material, bàsicament audiovisual: fragments de pel·lícules, gravacions de concerts, entrevistes televisives, cintes de súper vuit domèstiques, cassets de vídeo, articles en diaris i revistes, i moltes, moltes fotografies. Ana Villa, la dona d’Antonio havia atresorat nombroses fotos privades i, sobretot dibuixos i escrits en llibretes que el cantant utilitzava per compondre; a més, es va comprometre personalment en el projecte, tant davant com darrere de la càmera. També van poder accedir a les fotografies de Marianne Nilsen, fotògrafa noruega resident a Marbella, que mantenia una gran amistat i complicitat amb l’artista. És el que passa quan es pertany a una família famosa: no es pot passar inadvertit, és gairebé com una maledicció.

La pel·lícula se sustenta en una trama principal construïda de manera bastant cronològica, seguint la vida del cantant tant personalment com professionalment.  En paral·lel, transcorre una subtrama: la incapacitat de la seva filla Alba per cantar després de la mort del seu pare. Ens trobem, doncs, amb una coincidència: La leyenda del tiempo (2006) tractava precisament el mateix tema. Isra, un nen gitano i fill d’una família de cantadors, després de l’assassinat del seu pare, és incapaç de cantar. Isaki Lacuesta comentava que, 20 anys més tard, es tornava a trobar amb la mateixa situació, com un retorn al passat, a una circumstància ja viscuda.

A Antonio, artista polifacètic, li agradava fer collages on barrejava dibuixos, fotografies i poemes que després es convertien en lletres de cançons. Amb la pel·lícula han fet exactament el mateix: ajunten fragments de pel·lícules, concerts, entrevistes amb aquells que el van acompanyar en els seus projectes, vídeos domèstics, animacions fetes bàsicament amb els dibuixos d’Antonio i, el que és més important, converses privades entre l’Alba i les seves tietes on surten a la llum coses que ella desconeixia. Tot plegat, un reality emotiu i colpidor.

En una entrevista televisiva, Antonio explicava que havia estat famós des del moment que el seu cap va aparèixer del cony de sa mare; aquell mateix dia, tot i que encara no tenia nom, ja l’anomenaven “el lolillo”. A la pel·lícula ens ho mostren com a titular dels diaris, notícia radiofònica i falca al telenotícies, el nen ja era a boca de tothom.

La vida de la família Flores a la mansió de la Moraleja, “El Lerele”, no era gens avorrida: sempre hi havia visites i sovint s’hi organitzaven festes, generalment amb persones vinculades amb la música i l’art, més bohemis i divertits que formals. Lolita i Rosario recorden aquells anys d’infantesa amb nostàlgia, associats a pensaments de felicitat i llibertat. De cap manera casa seva era rígida i normativa: es podien moure amb llibertat per la gran casa i el jardí, gaudir de la piscina.  Els pares, enfeinats com estaven i immersos en el món de l’espectacle, eren poc exigents amb els estudis, que quedaven en un segon pla, i es preocupaven més perquè sabessin ballar i cantar, ja que aquest era el seu ofici. Encara era més distesa la seva vida a Marbella durant els mesos d’estiu a la finca “Los Gitanillos”, on gaudien de llargues vacances amb amics.

L’any 1980 Antonio va gravar el seu primer àlbum que es titulava “Antonio” sense cap referència a la família, com pujar a la maroma sense xarxa. En ell el seu primer gran èxit: “Si Pudiera…” , una balada estil folk optimista i amb molt de ritme que de seguida es va convertir en un himne ecologista i antiviolència. Només tenia 19 anys!!! Contestatari i rebel renunciava a la tradició familiar, folklòrica i rumbera, per crear el seu propi camí; el rock i el blues apartaven el flamenc amb el qual s’havia criat.

Feia cinc anys que el dictador havia mort i el país encara navegava entre dues aigües. Si Antonio Flores hagués escollit el continuisme, segurament li hauria anat millor, però ell es buscava a si mateix. A la pel·lícula ens mostren a l’artista cantant la seva balada en concerts abarrotats, demostrant una classe i un saber estar més propis d’artistes consagrats que de novells.

Sent fill de “La Faraona”, la cantant més famosa d’Espanya, tothom suposava que se li havia obert totes les portes de l’èxit, que era un fill de mamà. A les entrevistes, tots els locutors posaven el dit a la nafra i no donaven gaire valor a la seva obra; devia passar-ho molt malament. A la cinta veiem el rebuig/desdeny d’algun entrevistador que el menysté i com ell, un home extremadament sensible, no pot dissimular la seva incomoditat.

Antonio necessitava privacitat per poder ser ell mateix i poder compondre, allunyar-se una mica del rebombori de la casa familiar i de l’enlluernadora llum que emanava de la seva mare, una força de la natura que empetitia tothom. Així i tot, estimava profundament la seva família i la volia tenir ben a prop; de fet havien viscut junts tota la vida. Al jardí del Lerele es va fer construir una caseta de fusta amb un dormitori, un espai on treballar i poca cosa més; així podia estar alhora ben a prop de la seva mare i prou separat per poder crear. En el petit saló d’aquesta caseta té lloc una de les escenes més emotives de la pel·lícula: Alba s’asseu davant de les dues germanes, i d’esquena a la càmera, que li diuen que pregunti allò que mai havia gosat preguntat fins ara. Tot en directe, amb les càmeres gravant en automàtic i Isaki tancat al petit lavabo per preservar la intimitat del moment.

Als 23 anys, Antonio va haver de fer la mili i tot es va trencar: la seva carrera artística es va frenar en sec i la seva vida es va desfer. Una persona tan lliure i sensible com ell va haver de passar per l’adreçador; encara no feien 10 anys de la mort de Franco i l’exèrcit era tot menys democràtic. Allà va conèixer la part més fosca de la societat i en va sortir enganxat a les drogues.

A partir de llavors, el film es torna un xic més confús, si bé hi ha un moment lluminós quan coneix a la seva dona, es casen i neix l’Alba. Hi ha una escena en què ella, amb uns 7 anys, està amb el seu pare que toca un blues amb la guitarra, l’Alba comença a cantar i veiem com segueix perfectament el ritme. És un moment revelador del talent innat de la nena. En aquests dies feliços és quan torna a compondre, publicant el 1987 el disc Gran Via. La seva mare emmalalteix i ell, com a homenatge, torna a cantar una rumba que incorpora a la seva obra més personal, Cosas mías (1994). Després, novament drogues, el divorci, la seva mare cau greument malalta i el 16 de maig de 1995 mor. Antonio entra en una espiral autodestructiva, incapaç de superar la pena: es tanca a la cabana de fusta, no menja, no dorm, beu i consumeix. Fent un tour de force ofereix el seu últim concert el 26 de maig a Pamplona, dedicat a la memòria de la seva mare. Quatre dies més tard el troben mort al seu llit. Alba explica que li van dir que el seu pare havia mort de pena i que era al cel; ella tenia molta por de morir-se, perquè també sentia molta pena.

Al final, el documental torna al punt on es va gestar: el concert d’homenatge al seu pare del 24 de novembre del 2023. En un moment catàrtic i profundament emotiu, Rosario i Lolita canten, No Dudaria amb el públic corejant, i allà, lluint la jaqueta de pell marró que li va gran perquè havia estat del seu pare, Alba torna a cantar superant l’emoció extrema.

Aquesta pel·lícula documental emocionarà fins a les llàgrimes els fans d’Antonio, interessarà als historiadors i, com una gran obra que és, encantarà també els amants del cinema. Cal ser molt insensible per no commoure’s amb aquesta obra. Altament recomanable.

Espanya 2025 (1 hora, 38 minuts)

Direcció: Isaki Lacuesta, Elena Molina.

Guió: Elena Molina, Isaki Lacuesta.

Actors: Antonio Flores, Alba Flores, Rosario Flores, Lola Flores, Lolita Flores, Ana Villa, …