Damien Chazelle havia dirigit tres pel·lícules abans de fer aquesta i totes elles tenien forta relació amb la música, recordarem especialment les premiades Whiplash i La La Land. Ara ens presenta aquest film biogràfic amb una clara orientació tècnica, científica però també aventurera; la vida de Neil Armstrong, el primer home a trepitjar la lluna.

Podríem pensar que és un gir radical, una incursió cap a un altre gènere absolutament nou per ell, però jo crec que hi ha més semblances que diferències, que no hi ha un canvi en el seu discurs, i us diré perquè ho penso: Els seus films ens parlaven de música, però també de l’obsessió quasi malaltissa pel treball dels seus protagonistes, de la seva incomunicació i de la seva fugida cap endavant, en una desesperada recerca de l’èxit.
• Per què el protagonista de Whiplash perdia la seva identitat i se sotmetia a un sàdic entrenament quasi militar? Ens ho venien com una recerca de l’excel·lència, però era una caiguda al buit.
• A La La Land, els protagonistes donaven prioritat a la feina sobre l’amor.
En els dos casos hi havia actituds molt masculines, l’home lliure, aïllat, que decidia sobre la seva vida deixant de banda la família. Aquesta va també en aquesta línia.

A la pel·lícula la dona del Neil, la Jannet, li confessa a una amiga que es va casar amb ell perquè era un noi ben diferent de la resta de companys de la universitat, tenia experiència, havia estat a la guerra i sabia el que volia; ella buscava equilibri i serenitat, desitjava portar una vida familiar tranquil·la. Les coses es van torçar i el film bé es podria titular, “Crònica de dues soledats” o “Les distàncies”, i no precisament per la soledat a l’espai o per la distància a la lluna, sinó per la incomunicació que pateix la parella.

Tot anava bé, tenien un fill i una filla, ell jugava amb ells al jardí de casa, sortien tots plegats a fer pícnics al camp, però la nena, la Karen, va caure malalta de càncer i va morir. En Neil l’adorava i la seva pèrdua va ser un cop que mai va superar, una ferida no tancada en el seu projecte comú de vida, com si una part d’ells, hagués mort amb la nena. En Neil va perdre la capacitat d’estimar, de sentir, i fins i tot era incapaç de poder jugar amb el seu fill quan ell l’hi demanava. Llavors es va amagar en el treball i la seva aventura cap a la lluna va tenir més de fugida que d’èpica. Aquest és un dels punts centrals de l’argument.

La mitologia de la gesta va néixer al voltant de la comunicació de la NASA i va fer arribar al món que ho tenien sempre tot controlat, que els científics, els enginyers i la tecnologia eren com uns nous deus que marcaven el camí de l’home i que els astronautes eren semideus que el seguien.
El que ens mostra aquesta pel·lícula és just el contrari: la petitesa de l’home i la seva fragilitat en mans d’una tecnologia segurament més a prop de la revolució industrial i la màquina de vapor que no pas de l’era digital. Al principi, no tenien ni ordinadors, treballaven amb llapis i paper ajudats per regles de càlcul, per això calia tenir a centenars de persones fent càlculs de trajectòries dia i nit, tal com vam veure al film Figures Ocultes; era tot analògic i per fer qualsevol cosa una persona havia de prémer botons i interruptors un darrer l’altre, hi havia més incertesa de la que ens mostraven.

Un astronauta dins de la seva càpsula, on quasi no es podia ni moure, era més un ratolí que un superhome. En qualsevol moment podia passar una desgràcia i sovint la moneda queia del costat de la mort. Dit això i per ser justos, cal reconèixer que dintre de les possibilitats de l’època, la NASA feia un treball rigorós i cuidava la seguretat al màxim, però el risc existia i calia ser valent per ficar-se dins d’aquells petits habitacles. Aquest és l’altre eix del film, el que abans podia semblar ultramodern avui es veu rudimentari.

En aquest sentit, no trobem dins del metratge escenes contades de forma èpica, com podíem veure per exemple a Interestel·lar, no hi ha aquella música “in crescendo”, en general tampoc moments d’eufòria ni tampoc aplaudiments i somriures. El que ens mostra el director és el patiment, el sacrifici i l’angoixa. Veiem més fracassos que no pas èxits, més la lluita que no pas el triomf; el segon és sovint fals i sempre efímer i el primer ha de ser-hi sempre perquè és el que ens fa créixer. Damien Chazelle barreja de forma alternativa aquests esforços i sacrificis amb la quotidianitat de la vida personal dels astronautes, ens fa veure que són homes com nosaltres que podrien treballar perfectament de paleta o de pintor; que tenen les nostres mateixes preocupacions i que pensen en les seves famílies com ho fem nosaltres.

Hi ha una escena cabdal que resumeix moltes de les coses que passen per dins de l’ànima de la parella; l’un absent i capficat, tractant d’amagar la pena, fugint del cara a cara i l’altra que aguantava tot el pes i que ja no podia més; quan la Jannet obliga al seu marit, abans de marxar cap a la lluna, a asseure’s amb els seus fills per acomiadar-se d’ells, per explicar-l’hi que podria ser que no es tornessin a veure mai més.

En Neil i la Karen miraven junts al cel les nits d’estiu, el pare li ensenyava la lluna a la seva filla, potser li deia que algun dia hi anirien junts, per això, quan ell va caminar-hi per damunt es va emportar el record més preuat que tenia d’ella, un petit braçalet que sempre portava, i allà, sol amb l’univers, va llençar aquella part d’ella dins d’un crater lunar.

Promesa complida?

Aquell acte simbòlic devia ser per ell com passar pàgina, com perdonar-se a si mateix, com tornar a viure, alliberar-se. Entenem perfectament perquè hi havia d’anar.

Un cop ja de tornada a la terra, cap benvinguda multitudinària amb bandes de música, ens ensenyen al Neil sol a la zona de quarantena i curiosament assistirem al moment més romàntic de la pel·lícula: La Jannet el va a visitar, no s’han vist des de fa setmanes, i l’encontre és separat per un vidre, com si estiguéssim veient una visita a la presó: Asseguts un davant de l’altre, ella mulla els seus dits amb els llavis i els acosta al vidre com si llences un peto, en Neil posa els seus dits en aquell punt del vidre i després les mans de l’un i l’altre es busquen.

En aquest film, com a tots els seus, en Chazelle busca a parts iguals la plàstica de la imatge amb el neguit espiritual dels seus protagonistes; si no som capaços de copsar aquests dos pols, en aquest cas ens posa un repte difícil, ens podrà semblar una obra inconnexa i no entendrem el que ens explica. Ben dirigida i interpretada, amb una fotografia que per mi té la seva màxima força en els primers i primeríssims plans dels protagonistes, en la seva part més intima, estem davant d’una de les bones pel·lícules de l’any.

USA 2018 (2h, 21min)
Direcció: Damien Chazelle
Guió:Nicole Perlman, Josh Singer (Libro: James R. Hansen)
Musica: Justin Hurwitz
Fotografia: Linus Sandgren
Actors: Ryan Gosling, Jason Clarke, Claire Foy, Kyle Chandler, Corey Stoll, Patrick Fugit,Lukas Haas, Pablo Schreiber, Brian d’Arcy James, Ciarán Hinds, Aurelien Gaya, Ethan Embry, Shea Whigham, Christopher Abbott,…