Una parella d’escriptors viuen amb el seu fill amb discapacitat visual en un xalet als Alps francesos. En tornar de passejar amb el seu gos, el noi descobreix el cos mort del seu pare a sota d’una balconada. S’ha caigut? S’ha tirat? O l’han tirat? En el moment de l’accident només hi havia la parella i les sospites de la mort recauen sobre la mare. Aquest serà l’inici d’una pel·lícula d’un judici per assassinat on en realitat s’estarà jutjant a una societat i els seus prejudicis.

Encara que sols sigui pel títol i per la temàtica és impossible no relacionar el film actual amb l’excel·lent “Anatomia d’un assassinat“, obra d’Otto Preminger del 1959. En aquell cas no hi havia dubte que es tractava d’un crim: l’acusat li havia clavat cinc trets al suposat violador de la seva dona davant de nombrosos testimonis; malgrat això, tenies la percepció que en realitat es jutjava a la dona, doncs veladament era el mòbil del crim. Certament Laura, la protagonista, no era la típica dona modesta que es queda a casa, s’ho volia passar bé i, bonica, sexi i agosarada, usava aquests avantatges per dominar les situacions i fer ballar als reis de la creació, els homes, amb la seva música. Les situacions i els comportaments eren arquetípics, els personatges exageradament estereotipats, tot encaixava a la perfecció segons podíem esperar. Si la dona havia estat realment agredida sexualment sense haver provocat al seu agressor, tenia sentit que el marit embogís; però en els relats divergents de fiscal i defensor hi havia una prova clau, més lligada a una suposada decència que al fet en si; un cop apareixia la prova a les acaballes del judici i de forma força dramàtica, hi havia una narració guanyadora.

Sandra, la protagonista d’Anatomia d’una caiguda, també és una dona especial, ho anirem descobrint a poc a poc al llarg de la trama, bàsicament amb els interrogatoris del judici, perquè en aquest cas, exactament igual que a l’anterior, sembla que el que s’estigui jutjant sigui a la persona i la seva relació de parella. Sandra no necessita abusar, afortunadament som en una altra època, de les armes dites femenines, l’anem descobrint com extremadament intel·ligent, empàtica i triomfadora en la seva feina d’escriptora, on sovint barreja experiències personals amb la ficció. De fet, la mateixa directora, que també és la guionista, manifesta que a ella la interessa delirar sobre la realitat, portar-la a l’extrem i projectar les mateixes angoixes fins a atomitzar-les; autora i personatge comparteixen costums. En aquest punt trobarem semblances amb la delirant i misògina pel·lícula de 1965, “Com matar a la teva dona“, dirigida per Richard Quine. No és per tant estrany que comentaristes judicials, programes d’entreteniment i fins i tot directors de telenotícies juguin amb aquesta circumstància per atreure espectadors alhora que contaminen l’opinió del jurat.

Amb els títols de crèdit ens van mostrant les típiques fotos dels protagonistes que tothom té per casa: A una festa, celebrant Nadal, passejant per la muntanya, imatges d’una felicitat viscuda. Quan comença la filmació en si trobem a Sandra asseguda i relaxada a casa seva; una altra noia li està fent una entrevista i hi ha una bona sintonia entre les dues. Malauradament, una música amb un volum molt elevat ens distorsiona les paraules, com espectadors encara no sabem si és una música afegida, o realment està sonant a la casa.

En lloc de disminuir cada cop està més alta fins al punt de fer absolutament impossible parlar i menys encara enraonar; forçats a la incomunicació decideixen donar per acabada l’entrevista. Ja de principi hem experimentat un neguit incòmode i ple de tensió. Quan la periodista se’n va veiem que la música sona dins de la casa, si bé no sabem encara qui l’està escoltant, sembla que no és el fill, ja que surt a passejar amb el gos sense que pari el soroll. De fet, aquest soroll ensordidor, que transforma la música en una tortura insuportable ens adverteix, sense, per tant, mostrar-ho, que algun succés terrible està succeint allà mateix encara que nosaltres no ho puguem veure; és un patiment en paral·lel. Aquest recurs sonor per advertir-nos d’un drama que esdevindrà tot seguit és clavat a l’usat pel director rus Andrey Zvyagintsev en el seu desesperançador film del 2017 “Sense amor”, que narrava l’ensorrament d’una família i de tota una societat, la russa, en un materialisme amb cobertura religiosa.

Quan el fill troba el cadàver del seu pare caigut entenem el primer significat del títol, certament una caiguda física i fatal, després, al judici escoltant als testimonis, entendrem que també és la caiguda d’una relació i també el descens als inferns d’una persona.

En una entrevista, Justine Triet, la directora, explicava que volia fer una pel·lícula de gènere que alhora fos personal. Va veure que la forma d’aconseguir-ho era fent que el procés judicial fos només un prisma per observar l’objecte amagat: la parella. Així sabem que tenim una segona derivada, encara que a mesura que avança el judici ens endinsem dins de la ment de la protagonista, i encara alguna cosa més.

En la primera entrevista de Sandra amb el seu advocat, un antic amic que va estar enamorat d’ella de joves, ella li diu al mig de l’interrogatori:

Para!!!, jo no vaig matar al meu marit!!!. 

L’advocat li respon que aquest detall és del tot irrellevant, que el que conta és construir un relat que sigui coherent.

De seguida veurem en el judici quanta raó tenia el lletrat. Sense testimonis directes ni evidencies el fet en si és un assumpte banal, doncs és indemostrable i, per tant, seran altres fets exteriors i detalls paral·lels sense relació objectiva els que aniran construint tant el relat de l’acusació com de la defensa. En conseqüència, el “judici legal” es convertirà en un “judici moral” paral·lel sobre la forma de viure de la parella i la seva relació, de com l’accident que va deixar cec al fill o l’èxit professional de l’un o l’altre els van afectar i, per tant, si les seves actituds són reprovables a ulls de la societat.

La directora, per fer-ho més interessant, ha bescanviat els papers home-dona tradicionals. Ella és la que treballa regularment i ell, d’ençà de l’accident ha quedat bloquejat i s’ocupa més de la casa i del fill. Se sent en inferioritat i ho porta molt malament; a més, les decisions que pren, com anar a viure al seu poble o encarregar-se personalment d’educar al fill, no fan més que enfonsar-lo més en aquest forat sense sortida. Des de la seva foscor profunda la veu a ella brillant d’èxit allà a dalt i el seu ressentiment no fa més que créixer. Llavors la qüestió central del film és si és possible una relació de parella en igualtat; sense que un dels dos porti la veu cantant.

Com no deixa de ser una pel·lícula judicial anirem veient com les dues parts construeixen la seva narrativa, confirmats pels seus perits i testimonis i on l’acusada és sempre a l’ull de l’huracà tractant de reconstruir les seves omissions o fins i tot algunes mentides. Aquesta és la jugada de la fiscalia, “l’anomenada veu del poble”, que usa de forma pejorativa la relació de la parella i les opcions personals de la dona assenyalant la seva bisexualitat o les seves infidelitats.


És molt rellevat el fet que, amb l’excusa de tenir material pel seu llibre, el marit gravés d’amagat les converses amb la seva parella i fins i tot forcés alguna baralla d’una versemblança esgarrifosa. A mi em va fer pensar la que surt a “Història d’un matrimoni“, film del 2019 dirigit per Noah Baumbach, si bé en aquell al final veies que s’estimaven i en aquest la duresa i el ressentiment són terribles.

A aquesta pel·lícula, com a la seva antecessora, també hi ha un gir decisiu al final del judici que juga a favor de la narració de la defensa. Novament, no té a veure amb l’acte en si, tan sols sobre una percepció personal sobre predisposicions i voluntats. Que millor que un noi que no hi veu bé per decantar la balança d’una justícia que suposadament ha de ser cega i sorda.


Els paisatges gelats i blancs, les preses exteriors de la casa i els nombrosos flashbacks molt ben escollits donen un to artístic a la cinta. Les converses entre advocat i clienta per la seva part afegeixen una calidesa que suavitza una mica la cruesa de la situació.

Per acabar vull dir que quan una obra permet fer tantes referències a altres pel·lícules ens està parlant de l’amor al cinema dels seus creadors. Està construint una autèntica narració amb referents a la memòria del setè art, de fet la seva narració és el cinema mateix, perquè aconsegueix a l’hora la proximitat i la llunyania. Crea una aura que aplega la raó i el sentiment, és en resum una obra d’art.

Sense cap dubte una de les millors cintes de l’any.

França 2023 (2 hores, 30 minuts)

Direcció: Justine Triet

Guió: Justine Triet, Arthur Harari

Actors: Sandra Huller, Samuel Theis, Swann Arlaud, Milo Machado Graner, Jehnny Beth, Antoine Reinartz,…